cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Rilke a París  |  Apunts  |  Els Quaderns de Malte

Inici  >  Flâneur a la finestra1

APUNT 2. ELS QUADERNS DE MALTE LAURIDS BRIGGE

JMa UYÀ


 

Rilke viu, fonamentalment, a París, entre 1902 i 1910. Rilke té molts domicilis a París, però finalment va comprar un estatge a la Rue Cassette, 29, tot i que també va viure a la Rue Toullier, 11, i a la Rue Varenne, 77, entre altres. També a Meudon-Val-Fleury, la casa de Rodin.  I hagués tornat a París si la guerra no li ho hagués impedit. La seva relació amb París va ser estranya, perquè Rilke cercava sempre el silenci, i a París no hi havia mai silenci, cosa de la qual es queixa en moltes cartes. Durant aquests anys, com durant tota la seva vida, Rilke viatja contínuament, a Praga, a Berlín, a Bremen, a Viareggio, a Capri, a Viena...  Després de la guerra, tot ha canviat, i ell és de cultura alemanya. No pot retornar a París. Ho tornarà a intentar encara una altre vegada, entre el gener i l’agost de 1925, assajant escapar de la seva malaltia. Però Rilke no és un poeta urbà. Rilke és un romàntic, i li cal la natura. No pas perquè la natura li parli, sinó perquè ell observa les coses, i en la seva observació amplia en cercles la consciència, i aquesta amplitud sentida de tot, el porta al centre de l’ésser, i al costat de Déu.

“Qui les contradiccions de la seva vida
en un símbol capta i reconcilia,
aquest expulsa
els sorollosos fora del palau,
es fa cerimoniós d’una manera diferent
i tu ets el seu convidat en les dolces tardes.

I tu ets com l’altre de la seva fonda soledat,
el centre silenciós del seu monologar;
cada cercle nou dibuixat entorn teu
amplia el seu compàs del temps”


  El llibre de les hores, Lumen, Barcelona, 1988, p.35-36.
  Versió castellana de Federico Bermúdez-Cañete. Versió catalana  de JMa Uyà

 

El treball de Rilke és un profund monologar silenciós. Però marxa a París, abandonant esposa i filla, perquè no pot fer altre cosa. De fet, reconeix que s’hi ha deixat endur, i que és una ciutat gran, molt gran, plena de temptacions insòlites). Així comencen Els Quaderns de Malte (Ed. Proa, Barna., 1981, traducció i pròleg de Jordi Llovet):

Així, doncs, aquí ve a viure la gent? Jo hauria dit que s’hi moria.” (pàg. 17).

El 31 d’Agost de 1902, tres dies després de l’arribada, tal com indica Jordi Llovet en la introducció, escriu a l’esposa, Clara:

París és, certament, una gran ciutat estrangera; molt, molt estranya per a mi. Els hospitals es troben pertot arreu, m’angoixen. Ara comprenc perquè apareixen a tothora a Verlaine, a Baudelaire, a Mallarmé. A tots els carrers hi ha malalts (...) No havia experimentat mai una cosa així en cap altre ciutat, i és sorprenent que ho experimenti justament a París, on la necessitat de viure és més forta que enlloc. Però la necessitat de viure... és la vida?  No, la vida és una cosa calma, vasta i senzilla. Per contra, la necessitat de viure és pressa i persecució. És la necessitat de posseir la vida tot d’un plegat, tota sencera, d’una bursada. París és ple d’això, i per això es troba tant a la vora de la mort” (Briefe, 1892-1904, Leipzig, 1939, p.246)

Rilke, doncs, separa la vida, real, de la que s’han creat els homes a la ciutat, a París. Recorda el discurs d'Alberto Caeiro, el pastor de ramats, quan assenyala que la vida és una cosa calma, vasta i senzilla.

Però Rilke sap que la contemplació de París és un aprenentatge insubstituïble; es converteix en un “flâneur”, i assenyala: “Aprenc a veure. No sé en què consisteix, tot penetra en mi més a fons i no s’atura al lloc on solia tenir terme. Tinc un interior que no coneixia. Ara tot hi fa cap. No sé què s’hi esdevé” (p.22, ob.cit.)

I a partir d’aquí el text s’eleva en la descripció i reflexió trenades del Rilke flâneur, que escriu en nom d’un tal Malte, que es dedica a fer revisió de la seva infància, i a recordar els homes i dones de la seva família, i a adonar-se de com era abans el temps,  i com era la mort. Però, com tot en Rilke, la prosa ens eleva a un estat aeri, en el que el lector té la sensació que el poeta va molt per sobre del què va dient, en una extensa al·lusió a allò innombrable, i que tanmateix, en tots els processos descriptius i reflexius, es va dient, està essent dit.

Així que el llibre ens remunta al passat de Malte, a Dinamarca, i va i ve dels seus records al París que ara viu. Malte té vint-i-vuit anys, i no sembla que li hagi passat mai res. I llavors parla Rilke, perquè es posa a parlar del poeta, i els versos no són sentiments, sinó experiències (p.34, ob.cit.). I que li sembla increïble, a ell, Brigge-Rilke, a cinc pisos d’alçària d’una grisa tarda parisina, ignorat per tothom, i essent no-res, que comenci a pensar, i pensi com és possible que després de tant de temps (d’existència humana) encara “no s’hagi vist, conegut, i dit res veritable i important?” És possible, ens diu, que hàgim deixat passat tot els temps, tots els segles “com aquella estona de lleure, a l’escola, en què solem menjar el pa amb mantega i una poma?” (p.36, ob.cit.)

Sí, és possible, es respon. Així que caldrà que Brigge “aquest jove insignificant estranger, pugi els cinc pisos per asseure’s i escriure dia i nit: sí, caldrà que escrigui, així acabarà tot plegat” (p.38, ob.cit.)

Impressiona la determinació de Rilke, la visió de la feina que cal fer, la sostinguda atenció del seu viure per assolir una sola paraula vertadera,  i com , finalment, considera haver fet la feina amb les Elegies de Duino, vint anys més tard. Perquè Rilke cerca amb Malte la creació de la persona intuïda que ell necessita ser. De fet, aquests “Quaderns” són un poema, i treballen amb el mateix registre de veritat que el vers.

La manera en què parla de les persones, dels seus dolors i alegries; la manera com va expressant el lent procés de la mort del camarlenc, com la mort s’havia instal·lat feia mesos a la casa; la manera com parla dels àngels i dels poetes, dels lectors de la Bibliotèque Nationale (p.49); la manera en que es relaciona amb Abelone; la manera en què comenta un poema de Baudelaire (p.78-79); la manera que parla de les dones, valentes i místiques, de les botiguetes de la Rue de Seine, dels passejos per boulevard Sant Michel, de Rodin, dels llibres, dels detalls del pare i la mare, les seves febres, les nits, les tardes...és la manera en què Rilke, després del Llibre de les hores, d’una gran plenitud i capacitat mística, es va fent enmig de la gran ciutat, però lluny, ben lluny de la gran ciutat, al lloc de l’ésser on només es pot trobar amb ell mateix, ja que aquest és, al final, el gran tema del llibre, l’aproximació del “jo” a allò “Altre”. I per fer aquest camí, cal molt de silenci.

Estem, doncs, en la preparació del camí. A París, Rilke viu la jornada entre els homes i les dones, necessària, útil, però no definitiva. Observa el passat, determinant-ne la qualitat; mira el present, la ciutat; però es cerca a ell mateix:

Però, a fora, tot és més enllà de la mirada; i quan a fora el món es dreça, omple també el teu cos, però no rebleix les venes i artèries suficients, que en part et són sotmeses, ni acreix la flema dels teus òrgans més impertorbables, sinó que se’t fica dins dels capil·lars, xuclat vasos amunt fins a les més extremes ramificacions de la teva existència infinitament esmicolada. Allà s’eleva, allà et sobreïx, s’aixeca més que el teu alè, on tu fuges a la recerca d’un darrer aixopluc. Ah! I ara, on? ¿cap on? El cor et foragita del teu propi cos, el cor t’encalça, i ja et trobes gairebé fora de tu i no pots fer-te enrere. Com un escarabat que la gent ha trepitjat, brolles de tu mateix, i la teva minsa duresa i elasticitat no té cap sentit”  (p. 80)

Cap on ? No pas “de bell nou en una vida d’allò més vulgar i quotidiana on tothom vol ésser reforçat en el sentiment de trobar-se entre gent coneguda, i on hom s’esmerça per romandre en l’intel·ligible” (p.100-101). No pot tornar enrere. En ell és estrany allò que en els altres és ben normal, la vida.  Perquè no estem en nosaltres, ens hem oblidat de ser nosaltres: “Ara i adés rumio com ha nascut el món, i la mort. Han nascut així: hem allunyat de nosaltres allò que més estimàvem perquè abans hi havia moltes altres coses a fer i perquè allò que estimàvem no es trobava gens segur dins nostre, car som deixats. Ara ha passat el temps i ens hem acostumat a coses més migrades. Ja no reconeixem la nostra propietat i ens atabalem davant la seva grandesa extraordinària. ¿No és possible que sigui així?” (p.156)

És a dir: hem deixat la casa de l’ésser. Ens hem distret. Hem tingut por. Perquè tot ens ha estat donat, i som deixats, en el doble sentit, que som descurats, i hem estat abandonats aquí sense saber. Perquè “la vida mateixa és difícil de tant senzilla. Només té quatre coses d’una grandària que no ens escau”. I aquesta és la feina, fer-se gran per poder arribar-hi. Canviar. L’ésser que no canvia, fent-se gran, per més que ho doni tot en el seu amor, com succeeix en moltes dones, ens diu Malte, queda fixa, dempeus, sense veure que la vida és més gran que el destí. I que no hi ha amor a l’altre que substitueixi, empleni, aquesta feina d’un mateix. Perquè només val ser estimat si s’estima des de la pròpia feina, i no repenjat en l’altre. I “aquesta ciutat és plena d’éssers, que s’esmunyen entre els altres” (p.194). I, en realitat, no anem pel món ni com éssers de debò ni com actors, i tot se’ns queda a mig fer (p.208):

(Siguem sincers: no tenim teatre, com tampoc no tenim Déu: per a això caldria una benentesa. Cadascú té les seves dèries i les seves pors, i només en deixa veure als altres allò que li pugui resultar útil i li vingui de gust. Fem com més va més estreta la nostra capacitat de comprensió, mentre ens en quedi un deix suficient, en lloc de clamar davant el mur d’una necessitat comuna, darrera el qual l’inconcebible tindria prou temps de congriar-se i estendre’s, tot ufanós)” (p.210, ob.cit.).

Perquè tot és seguretat, ens diu, al voltant dels qui estimen. Ningú ja no sospita d’ells. I no semblen poder trair-se. Però si això els falla, llavors clamen contra un ésser, quan en realitat clamen per algú etern. I quan ho veuen, ja han sobrepassat l’altre, i davant d’ells “ja només hi ha Déu”. Així les històries de totes les dones que han encalçat l’amor en algú, i no l’han trobat enlloc. Com aquell que té guardat l’estoig d’una joia, i a dins, sobre el vellut gastat, no hi ha res, és buit (p.212).

Potser. Potser és una cosa d’ara, que siguem capaços de fer el cor fort i sobreposar-nos a això: als anys i a l’amor”(p.213).

Car es tracta de fer-se el càrrec de la situació: “quina raó no tenia aquella amant quan deia que la unió no volia dir altre cosa que un augment de solitud” (p.217). I com pot ser “que en aquestes sales no hi hagués ni un sol home que esperés, sense voler, ésser il·luminat sobre l’essència de tot el que el voltava”(p.219)

Malte-Rilke segueix el camí, deixa enrere els altres, i només torna a casa “per fer-se càrrec de tot el passat encara un cop, i per fi de debò” (p.230). “Tindran treballs a convèncer-me que la història del fill pròdig no és la llegenda d’aquell que no volia ser estimat” (p.224). “Déu meu, calia despullar-se de tot i oblidar-ho tot; perquè calia oblidar de debò (...) ¿Renunciar a esdevenir allò que solament podria molestar aquells de la família que tenen el cor feble? No. Se n’anirà.(...) Anar-se’n per sempre. Solament al cap de molts anys serà capaç de comprendre perquè va entossudir-se a no estimar mai: per no obligar mai a ningú a posar-se en la terrible situació de ser estimat. Això li acut a la memòria al cap d’uns quants anys, com en el cas d’altre propòsits, aquest també resulta mancat. Car ha estimat i ha tornar a estimar en la seva solitud, cada vegada amb l’esvaniment de tot l’ésser i amb una por indescriptible per la llibertat de l’altre. (...) Car ja no tenia esperances de conèixer l’amadora que l’havia de travessar” (p.227). “A la darreria van tornar els dies feliços. I només llavors, durant les anyades de pastor, es va amansir tot el seu passat. (...) ¿Quina art és prou estesa per evocar alhora aquesta figura minsa, embolicada en un capot, i tota l’exuberància de l’espai en les seves nits grandioses? (...) No estimava; pel cap alt estimava el fet d’existir. L’amor humil de les ovelles no el tocava” (p.228). “Enllà de la persona albiro la seva existència, que cap aquell temps inicià la llarga caminada de l’amor de Déu, la tasca calma i sense fita. Car ell, que va voler-se contenir per sempre, fou envaït encara un cop per la creixent tirada del seu cor a acollir les coses tal com vénen. I aquesta vegada tenia l’esperança que l’havien d’escoltar.(...) Però mentre anhelava ésser per fi estimat amb tal destresa magnífica, el seu sentiment acostumat a les distàncies copsava l’allunyament extrem de Déu”(...) No volia creure, d’antuvi, que fos necessària tota una llarga vida per forjar els primers breus simulacres de frase, encara sense sentit. (...)" (p.229). "Quasi oblidà Déu en la dura tasca d’apropar-s’hi. (...). De les arrels del seu ésser va créixer la planta ferma i resistent a la hivernada, d’una alegria fecunda. Es lliurava de ple a abastar els racons de la seva vida interior; no volia passar res per alt car no dubtava que el seu amor era i creixia pertot (...).  Fer-se càrrec de tot el passat encara un cop, i per fi de debò: aquest era el motiu pel qual l’home que s’havia fet estrany tornava a casa: no sabem si hi va romandre; només sabem que hi va tornar” (p.230). "(...) I , què sabien, els altres, qui era? Es va tornar un ésser terriblement difícil d’estimar, i al capdavall va comprendre que només Un es veuria amb cor d’estimar-lo. Però Aquest, encara no volia” (p.231).

Ha calgut llegir tot aquest intensíssim tram final del text de Malte, per ensumar la dimensió del treball que es proposa Rilke. Hem deixat enrere totes les temptatives, totes les marrades, tots els camins tancats, per trobar-nos, a la fi, amb el camí clar de l’ésser, el camí que cal fer amb el cor fort, no mirant l’altre sinó a sí mateix. Però aquest camí és el més tancat de tots. Perquè és el camí del re-coneixement en i amb el tot, allò que hem oblidat, allò que ens costa tant de recordar, allò que potser ja no recordarem mai.

Però Rilke en té el ferm propòsit. De París marxarà, després d’alguns atzars, al Castell de Duino, abocat sobre el mar, dalt d’una enorme penya-segat. I allí, sol, entre les grans cambres i els jardins solitaris, Rilke començarà les Elegies. No sabem si El va trobar. Però sabem que hi va entrar.

El cas de Rilke és únic en la poesia moderna. Tot en ell és llenguatge de l’esperit a la recerca d’allò innombrable, des de la consciència de l’ésser que ha oblidat l’ésser. Però ell es regira contra el no-sentit, i fa de pastor entre el silenci.

 

Maig del 2008

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010