cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Resum part primera  |  Apunts  |  Repàs Part Primera

Inici  >  Flâneur a la finestra1

REPÀS DE LA PART PRIMERA

JMa UYÀ



A) Oferim una recapitulació i reformulació prèvia al desenvolupament de la Part Segona del curs, tant pels assistents a la Part Primera, com pels que acaben d’arribar. Cada part tracta un període que, amb la distància actual, es pot veure prou definit. A la Part Segona tractem el problema ètic del segle XX, i a la part tercera el problema del discurs i de la hipermodernitat que ens porta fins a Ara i Aquí.

B) La Part Primera va tractar la transformació i inutilització de l’estètica, sigui en l’aspecte representatiu, sigui en l’aspecte ideològic, en paral·lel al procés de transformació de les ideologies socials nascudes del trencament de la societat rígida o estatal que provoca la Revolució Francesa. Entre 1850 i la primera Guerra Mundial, París viu un seguit de convulsions, algunes gairebé anònimes, però decisives, sobre les quals varem posar-hi l’ull del “flâneur”, aquí i allà, passejant entre racons, pisos, tabernes, hostals, llibreries, cafès, carrers i parcs d’una ciutat que ho era tot en aquell moment. Però ho hem fet asseguts, perquè no ens és donat assistir en directe veient a Courbet pintar L’origen du monde, al trasllat de Satie pels carrers de París, al ballet “Parade”, als crits de Baudelaire contra el seu padrastre o el gest prometedor de Duchamp retirant del Saló de Tardor el seu “Nu baixant les escales”, entre tants d’altres moments de canvi,  radical transformació o fugida d’un estat de coses cap a un altre estat de coses, que és el nostre.

Aquest va ser l’objectiu, conèixer de primera ma, amb representació inclosa, la Revolució Francesa, seguir els atzars i capricis de la formació de les biennals i els salons de pintura,  observar la llegenda funesta dels nous poetes urbans, abocats per primer cop a un abisme i a un tedi inconsolables -que culminen  en una obra imperiosa i magnífica, el Coup dé des de Mallarmé-, sentir les transformacions musicals, escenogràfiques, pictòriques que tot un seguit de joves que es fan vells realitzen amb una diligència i falta de mitjans esplèndida, acostar-nos a la transformació de Rilke en  el jove Malte Laurid Bridgge cap al deseiximent de l’amor i la obertura mística, observar com dues noies munten i desmunten les seves llibreries i editen l’Ulisses de James Joyce, transformant-se en una generació perduda, escoltar el crit de l’Ubú, “merdre”, d’Alfred Jarry, que va deixar la platea del teatre atònita i desallotjada, com a prefiguració d’un invent memorable, la “’Patafísica” -que veurem a la Part Segona-, per continuar embadocats  davant una obra hermètica, que lliga l’estètica amb la metafísica, el Gran Vidre, de Marcel Duchamp, i acabar de manera lateral, escoltant el crit vigorós d’Álvaro de Campos, des de la barra del Teijo, contra l’Europa en guerra, llençant-los un Ultimàtum ètic i metafísic.

C) A la primera sessió, però, varem llençar una sageta vers un objectiu llavors desconegut, i que només trobarem ben al final de la part tercera, que varem anomenar “Repàs de metafísica”, i varem lliurar tot un seguit d’apunts que només prendran sentit un cop estiguem a l’ara i aquí, a la societat del límit i veiem la intempèrie actual.

És a dir: creuant aquests cent cinquanta anys hi ha un esdeveniment essencial, de base, que justifica, permet, endega i aclapara tota la resta, per tant l’estètica, la ètica i el sentit del discurs. Es tracta de la pèrdua ontològica  que suposa la caiguda del Sagrat, i del discurs, veritat i poder que aquest Sagrat atorgava als diferents cossos socials. Les transformacions de tot tipus, que ens porten a avui mateix, neixen d’una dislocació del punt de vista humà, de discerniment i de valoració, respecte a la qüestió existencial i metafísica.

Si  en el principi fou el Mite, que va desembocar en Teologia, fins que el crit del boig del text número 125 de “La gaia ciència” (de Nietzsche) va assenyalar la mort de Déu al bell mig de la plaça pública, i aquest principi fou acompanyat durant anys i panys per una emergència dels grecs, el Logos, i entre un i altre, Mite i Logos, van anar acompanyant l’humà en el transcurs dels segles fins arribar al segle XVIII - atorgant la moral i la veritat de les coses a totes i cadascuna de les persones, amb la Revolució Francesa, no pas el seu èxit, però si la seva onada expansiva, alimentada per la Il·lustració i la Ciència-, llavors aquests dos principis de vida i de conducte van caure, permetent, de fet obligant, en l’entroncament del segle XIX amb el XX, a unes noves emergències, tant de la technè, en forma de màquina i giny, com de l’ethos, en forma de societat civil i deure ciutadà, fonamentat en la llibertat justa o comprensiva. Però tecnologia i ètica no són germanes ni cosines, cosa que els grecs ja sabien perfectament, i així, mentre la tecnologia es desborda, l’ètica sofreix una gran precarietat, ja que resta abandonada pel sensus, el Sentit o Intel·ligència o Raó, que en l’espai del segle XX fa de la seva raó de ser un gran i memorable naufragi, espatllant, per dir-ho així, el Discurs, amb el miratge de les noves tecnocràcies del sentit, siguin positivistes o estructuralistes, que són les qui, al cap i a la fi, guillotinen tota possibilitat de discurs de la veritat.

Ara, però, obrim el parèntesi de la part segona, que es troba entre l’ethos i el sensus, un cop l’estètica ha estat devorada per la caiguda de la tradició i es mou ja fins avui, en les formes convulses de la seva buidor significativa.

Perquè el problema que neix, s’esdevé i ens col·lapse, és metafísic. Així, el que varem plantejar al inici de la Part Primera, només és resoldrà, sense quedar resolt, en la indagació que es  “flanejarà” a la Part Tercera.

(23/10/08)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010