Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Metafísica  |  Glossari  |  Glossari I

Inici  >  Flâneur a la finestra1

GLOSSARI METAFÍSICA I

JMa UYÀ



Agustí d'Hipona
(Sant Agustí, originalment Aurelius Agustinus) (354-430). Nascut a Numídia, d'ascendència bereber.La seva mare era creient i el seu pare pagà. De jove, a Cartago, porta una vida hedonista. El 383 es trasllada a Roma i després a Milà. Llavors professava la doctrina maniqueista. Els seus estudis sobre el neoplatonisme, la influència del Bisbe de Milà, mestre en retòrica com ell, i els precs de la mare, l'acaben convertint al cristianisme als 32 anys.Va ser ordenar sacerdot el 391, i Bisbe d'Hipona el 396. Mor a Hipona mentre la ciutat és assetjada pels vàndals.
Principal figura del cristianisme i un dels principals pares de l'Església. Les seves obres principals són Les confessions i La ciutat de Déu. Per Sant Agustí hi ha una veritat eterna, absoluta, universal i necessària, que cal identificar amb Déu. Si ens deixem il·luminar per la llum divina, llavors veurem la veritat. La Veritat no pot derivar ni de les sensacions ni de l`ánima, car pertany a l'àmbit diví. Cal apartar-se del món material, que és tan sols doxa, opinió, i que ens enganya, i ha de respondre a una crida interior de la consciència. Qualsevol epistemologia basada en el món sensible s'ha d'eliminar. Déu és una realitat "increada", i l'existència una realitat "creada". Déu ho és tot i està en tot, i és Pare, ja que dóna l'ésser a les coses, Fill, ja que atorga la saviesa, la racionalitat a l'ésser, i Esperit Sant, ja que proporciona l'amor, que són les tres facultats de l'ànima: memòria, judici i amor. La Veritat és Déu, i Déu és la Veritat. A aquest coneixement només s'hi arriba per la Fe. La Raó és insuficient, tot i que necessària per arribar a la Fe i per ajudar-la en les seves limitacions. Som una ànima dins d'un cos: hi ha un home interior en un home exterior, i cal que l'interior guií a l'exterior. El mal neix de la lliure voluntat de l'home, i no pas de Déu. És el nostre ús d'aquest dot diví, el que general el mal. Només l'amor ens pot portar a Déu.

Almismo ayoico: essent el jo tot el que és, el jo desapareix, i som pura ànima, segons Macedonio Fernández.

Aristòtil (384-322) Deixeble de Plató i preceptor d'Alexandre el Gran. El filòsof més influent en la història humana, de moment, car el seu pensament va abastar tots els camps del saber. No va fer servir mai la paraula "metafísica". Parla d'un Ésser primer, el "motor immòbil", que més tard serà identificat com Alà pels musulmans, i Déu pels cristians. Afirma l'existència d'una substància (ousia) independents de les característiques o accidents de les coses o ens. La ousia és la forma determinant, l'eidos, en l'origen de qualsevol ésser. No hi ha dos móns, com diu Plató, sinó un de sol, el real, físic, dels éssers. És el pare, doncs, de la Tesi Realista, que diu M.F, segons la qual la realitat existeix ara i aquí. Tot té matèria i forma, i tot té una causa material, formal, eficient (algú l'ha fet) o final (s'ha fet per a alguna cosa). Tota matèria o cosa té "acte" (energia) i "potència" (possibilitat de ser). El canvi implica moviment, i aquest el pas del temps.

Art consciencial, "belarte": únic art vertader, aquell que es fa per desvetllar la consciència a la consciència metafísica. Única finalitat de l'art, segons M.F.

Autoexistència increada: definició metafísica possible de l'existència, segons M.F.

Bacon, Francis (1561-1626), el primer empirista i utilitarista, anglès, evidentment.

Berkeley, George (1685- 1753) Bisbe irlandès, creador de l'idealisme subjectiu , que es pot resumir en la frase "esse est percipi", ésser és ser percebut. Segons això, els éssers humans només poden conèixer directament sensacions i idees dels objectes, però no abstraccions. La seva obra principal és el Tractat sobre els principis del coneixement humà (1710). La seva teoria és l'empirisme portat a l'extrem, ja que no podem saber mai si un objecte és, només que és percebut. Nega, per tant, la substància aristotèlica. Els conceptes abstractes no existeixen ni en la naturalesa ni en l'esperit, són una ficció. Per tant, posa en dubte l'existència mateixa de l'objecte en sí, i també la dels altres humans més enllà de la percepció que tenim dels objectes i dels altres. Així que la forma ideal del coneixement només s'obté de les percepcions pures, sense treball de l'intel·lecte, que és el treball de la ciència. La realitat dels cossos és la seva condició de ser percebuts. La única substància resideix en aquell que percep i pensar la percepció. No hi ha res exterior a això. Darrera d'això sols hi ha Déu, a qui no podem percibir, el qual, però, percep sempre les coses i totes les coses, de manera que hi són quan nosaltres les anem a percebre.

Crítica Total del Coneixement: ni la raó, ni la sensació ni cap transcendent poden dir res sobre l'existència. Tot és una imaginació, o error de la sensibilitat. El coneixement obtingut fins ara, en relació a la Metafísica, és un error inútil. Dir "etern", "Déu" o "principi fonamental", és el mateix que dir "do,re,mi,fa,sol" segons Macedonio Fernández. (veure Apunt de Metafísica I).

Despertar. Terme usat per Antonio Machado com a metàfora dels procés de la consciència per sortir tant del Realisme com de l'Idealisme, que tenen tancat l'ésser en dues il·lusions metafísiques: "Entre el vivir y el soñar / hay una tercera cosa./ Despertar". Vivim adormits, metafísicament adormits.

Existència: allò que l'ésser percep.

Existencialisme: conjunt de pensaments filosòfics paral·lels a la progressiva consciència nihilista, consciència de que el que li queda a l'ésser és ell mateix davant de l'existència, i que en definitiva cal que s'arregli sol a partir d'ara, de manera que allò més importat que ha de fer és entendre i actuar èticament en l'existència. Aquest moviment ve donat pel resultat dolorós i terrible de la història política d'Europa al Segle XX, i l'evidència de que l'ésser humà ja ha comès tots els crims, i que és capaç fins i tot de l'autodestrucció. No es pot definir com una filosofia concreta, ja que és un corrent general de supervivència i consciència humana, tal com ho fou l'humanisme renaixentista o el nihilisme modern. Un dels seus màxims exponents és la filosofia de Jean Paul Sartre, o l'obra d'Albert Camús.
 

Experiència: registre de la memòria, sovint no literal, de les sensacions dels successius presents. Biografia de les sensacions, que ens ajuda més a equivocar-nos que a encertar-la. Per Bergson, la realitat, les "dades immediates de l'experiència". També son els fets successius que indueixen a l'escepticisme, en el millor dels casos, i a la prudència, en el pitjor. Metafísicament, serveix per enganyar-nos amb les dades de l'apariència sensible. Teòricament, hauria de servir per no ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, però els fets no ho confirmen gairebé mai.

Fenomen. Terme grec que vol dir "allò que apareix". Forma que pren la impressió sensible. Ha donat nom a tota una filosofia moderna fundada per Husserl.
 

Ficino, Marsilio (1433-1499), humanista florentí difusor de les teories neoplatòniques, que va traduir les obres completes de Plató i de Plotí, i va intentar conciliar Plató amb 
Aristòtil i el cristianisme. Va fundar una Academia Neoplatónica. Va tenir de deixeble a Pico de la Mirandola. Boticelli va pintar sota la seva influencia, que va ser molt extensa durant tot el Renaixement.
 

Fernàndez, Macedonio (1875-1953) (veure Biografia i Bibliografia i Apunt de Metafísica I. Part Segona).

James, William (1842-1910) Pensador nord-americà, difusor del "pragmatisme" en metafísica, i també de l'"empirisme radical". Segons Macedonio, és el seu autor de referència. James anul·la la diferència entre subjecte i objecte, autoconsciència i món material. El pragmatisme, com a mètode, anul·la totes les disputes si en el fons, en qualsevol tesis metafísica, no hi ha, al final, diferència pràctica. Va estar molt preocupat per la contradicció de la fe, que ell tenia, i el treball de la ciència, que l'apassionava. Això el va portar a crisis nervioses sovintejades, iniciades en una depressió que sofreix de jove, de la qual va sortir "obligant-me literalment a viure". En aquests sentit, la seva obra és contradictòria, ja que mentre justifica un empirisme radical a l'entorn de la percepció, raona també a favor de la voluntat de creure com a expressió de la llibertat personal. En general, però, i com a bon americà, defensa un vitalisme abundant i plural, mol proper a les formes de Bergson.

És en l'article publicat en el recull Empirisme Radical de 1912, després de la seva mort, titulat "Un món de pura experiència", escrit el 1904, on trobem la defensa de les tesis que van servir a MF com a referent metafísic. (veure nota 1 de l'Apunt de Metafísica I, Part Segona).

Hegel, Friedrich (1770-1831) màxim exponent de l'idealisme racionalista alemany. D'ell surt una llarga llista d'influències, la mes notòria de les quals és la de Karl Marx. La seva obra més important és La fenomenologia de l'esperit (1807), tot i que la seva obra és extensa i de molta amplitud de temes. Schopenhauer, que estava a la mateixa universitat que ell, i no tenia en canvi, cap alumne a les seves classes, va dir que la de Hegel era pseudofilosofia. Va fer molts treballs d'estètica i d'història. Defineix la lògica dialèctica enfront de la lògica formal, segons la qual tot té un principi de contradicció, ja que si tot fos sempre igual a si mateix, no es mouria. Tot canvi implica diferència, i la realitat és un joc de contradiccions dinàmic. Nosaltres captem la identitat, la diferència i la contradicció, però no el pas d'una cosa a l'altre. Les coses primer són causa, i després efecte. Cal trobar doncs les lleis de connexió universal objectiva de la lluita i unitat dels contraris. La veritat és la totalitat de tots els aspectes del fenomen. Essència i existència es donen plegades en la realitat. El concepte no és una cosa morta, sinó esperit viu del real, i per tant cal indagar la veritat de les formes conceptuals, definint-les. Cal doncs fer un anàlisis, elevar a concepte la realitat, i llavors fer-ne la definició, que serà universal. La feina del filòsof és unir allò subjectiu amb allò objectiu.

Heràclit d'Efes (544/535 –484/475 aC), conegut també com "l'Obscur", ja que només ens han arribat fragments, de difícil interpretació. Contràriament a la majoria dels presocràtics, ell creu que tot està en estat de canvi continu, i no hi ha res immutable: "panta gei kai ouden menei" (Tot flueix, res s'està quiet). És també important la seva imatge del riu: "Creuem i no creuem els mateixos rius, som i no som". Però tot aquest flux està governat per la llei que ho regeix tot: el logos. L'autèntica naturalesa de les coses està amagada, i només la raó hi pot arribar. El foc, que sempre està canviant, seria el principi primer ( tot i que cal entendre metafòricament aquesta afirmació).

Heidegger, Martin (1889-1976), deixeble de Husserl, el fundador de la "fenomenologia", introductor dels textos de Nietzsche en la filosofia acadèmica, influeix a tota la filosofia existencialista, i és un dels primers en apuntar cap a la destrucció de la metafísica, i que es va donar conte que el problema de la filosofia no és la veritat sino el llenguatge. El seu text fonamental és l'Ésser i el temps (1927), publicat un any abans que la metafísica de MF. És conegut com a filòsof de l'ésser, ja que aquesta ve ser la seva preocupació fonamental, que, malgrat tot, no va poder desentrellar. Se l'ha acusat de col·laboració amb els nazis, fet que evidentment va succeir, degut al seu silenci com a rector de la universitat i com a intel·lectual.

La seva obra va quedar incompleta, car no va tenir forces per continuar la seva metafísica de l'ésser. Defineix l'ésser com "el-ser-aquí" (Dasein) que té el seu horitzó en la temporalitat. L'obra és intent exhaustiu de definir l'ésser objectivament en relació als ens, però resulta un intent fracassat, amb un llenguatge propi de difícil conceptualització. Té frases com aquesta: " La pregunta pel sentit de l'Ésser pressuposa la pregunta per l'Ésser d'aquest ens que pregunta per l'Ésser", idea que Machado va explicitar poèticament de manera molt més clara, dient : "Qué es esa gota ante el mar inmenso que pregunta "soy el mar"?". El problema de Heidegger és que es troba que el llenguatge no pot dir el que voldria dir, a allò que caldria "ser pensat". Així, cap al final de la seva vida, va girar els ulls cap a la poesia de Hölderlin, per tal com trobava que la paraula del poeta s'acostava més a allò que cal que sigui dit. Així, en una entrevista del 23 de setembre de 1966, declara que falta un pensador que pensi allò massa gran de pensar del pensament. Es dona conte que la nova societat tecnològica ens deixa sense referent metafísic, per tant, sense l'humanisme. I que davant de l'obsessió cega de principis no comprovats de la majoria dels seus col·legues, ell no pot oferir res més que dubte i desesperació. Anuncia, per tant, el final de la Filosofia, allò que havia començat com una "sorpresa de l'ésser davant el fet de ser", ja que la filosofia ara es fon en les ciències especialitzades. Les ciències, a la vegada, seran determinades i dirigides per la Cibernètica, la qual transforma el llenguatge en un intercanvi de notícies. Les Arts es converteixen en instruments d'informació manipulats i manipuladors. Finalment, considera que el "sentit estricte metafísic interroga allò present només sobre la seva presència", la qual cosa l'aproxima a MF. I es pregunta: "no és tot això una mística sense fonament?".
Tot i tenir grans crítics, el pensament francès posterior , des de Sartre fins a Foucault, el van admirar molt. Se'l té, per tant, com a gran filòsof metafísic del segle XX, però en realitat ell mateix va saber que havia fracassat. En qualsevol cas, els seus escrits, apart del llibre fonamental, són molt reveladors de la crisi de la metafísica, que ell es planteja molt seriosament.

Hume, David (1711-1776): molt influït per Locke i Berkeley, afirma que qualsevol coneixement deriva, en última instància, de l'experiència sensible, que resulta ser la única font de coneixement. Al 26 anys, després d'haver entrat a la universitat als 12 anys, escriu el Tractat de la naturalesa humana (1739-40), la seva obra principal, que no va tenir gaire èxit. Es va passar la vida camuflant la seva identitat, i va deixar bona part de l'obra pòstuma, expressament, molt conscient de que els seus punts de vista li podien costar la vida. Fou Kant qui va revalorar el treball filosòfic de Hume, al considerar que la seva lectura l'havia desvetllat de "somnis dogmàtics". Per Hume ens resulta impossible pensar en res que no hàgim vist fora de nosaltres o hàgim sentit en la nostra ment. Tot és impressió, i quan sospitava que una idea era buida, demanava sempre: "de quina impressió deriva aquesta idea?". L'altre punt important és el dubte que manifesta sobre la llei de la causalitat, que, diu, neix més de la falsa percepció que no d'una llei demostrada. L'únic que podem afirmar, quan un element en causa un altre, és que en aquell moment estaven en "contigüitat", però que del fet en sí, no podem extraure que serà sempre així. Macedonio Fernández afirma que el fet que la lluna surti cada nit, no assegura que surti també demà. L'atac a la causalitat afecta profundament a la nostra psicologia de la realitat, que la dona per bona simplement perquè veu causes i efecte; negar la causalitat desafia el sentit comú, i fins i tot la ciència. Però certs estats de la ciència actual, com la física quàntica, estan més propers a Hume que no al sentit comú. La crítica de Hume es basa en que no podem penetrar en la raó de la conjunció causal del fet, sigui quin sigui. Vivim sempre en l'esperança que es repeteixi, però no podem determinar perquè és així. El tercer desafiament de l'escepticisme de Hume és la negació del jo, que, diu, no es troba enlloc com a ens, sinó com a conjunt de percepcions, les quals no pertanyen a res, i que es cohesionen per l'experiència personal. Aquest postulat també desafia el sentit comú.
Apart d'això, també origina l'utilitarisme, que altres desenvoluparan. Era molt conservador en política, i defensava la supremacia de la raça blanca.

Kant, Immanuel (1724-1804), fill de Könisberg, ciutat de la qual no es va moure més enllà d'un centenar de quilòmetres. La seva obra es va iniciar realment després de llegir a David Hume, el qual el va "despertar del somni dogmàtic". Llavors escriu la Crítica de la raó pura (1781), on intenta concebre el coneixement com a transcendental, estructurat en una sèrie de principis a priori imposats pel subjecte que permeten ordenar l'experiència procedent dels sentits, coneixent els fenòmens, mentre la "cosa-en-si" és per definició incognoscible. Cal diferenciar entre judicis sintètics, que afegeixen informació, o analítics, en els quals no es transmet res de nou. Són a priori quan l'enunciat de la veritat és independent de la prova de l'experiència (amb valor universal, no contingent), fet que va poder aplicar a les matemàtiques i a la física, però no a la metafísica en el seu següent llibre Crítica de la raó pràctica, perquè en els assumptes metafísics es pot demostrar al mateix temps l'existència i la no existència de Déu. Finalment va voler harmonitzar ambdues Crítiques, fent una Crítica del judici.

És coneguda l'obscuritat i hermetisme dels textos kantians, a pesar de les quals ha estat el filòsof que va iniciar la modernitat, o fi de l'era teològica. Per Kant ni la raó ni l'empirisme ens solucionen res. Car fer la "crítica" de tot plegat i mirar de saber quins són els límits del coneixement. La Raó ha de definir la vida i la forma d'actuar dels homes , preguntant-se "Què puc saber" (epistemologia), "Què he de fer?" (ètica) i "Què puc esperar?" (religió), que es resumeixen en una sola pregunta: "Què és l'home?".

Intenta girar el coneixement, mirant no de regir-se pels objectes, sinó d'ajustar els objectes al coneixement, la Raó, excepte en el camp de la metafísica, on la Raó Pura no pot fer ciència. Per altre banda inventa els imperatius morals, els hipotètics i els categòrics. El primers serien per assolir objectius concrets, i els segons no depenen de cap postulat i tenen un única formulació, fent referència al deure, basat en la següent premissa: fes allò que voldries que esdevingués una llei universal d'actuació.
Per ell, la metafísica és la ciència dels límits de la raó humana, i no un sistema de saber. La filosofia no és un coneixement, sinó la crítica del coneixement. La filosofia transcendental pretén saber "només si és en principi possible alguna cosa semblant al que s'anomena metafísica". David Hume ja havia deixat clar que no era possible la metafísica, i Kant no hi estava d'acord, perquè Hume havia atacat el concepte causal, i Kant no veia possible l'existència sense causalitat. Per tant, si la causalitat no ve de l'experiència, com diu Hume, ha de venir d'un a priori. Encara més, Kant no només creu que res ve de l'experiència, sinó que tot ve de la mateixa estructura de l'enteniment, del conèixer. Cal un coneixement a priori, o dit altrament, la capacitat de produir coneixements ajustant a certes regles els materials de l'experiència, o sigui que no son els objectes que governen el coneixement, sinó el coneixement qui governa els objectes. Així, el coneixement no és deductiu, sinó inductiu.
Curiosament Kant ens deixa, també, sense metafísica, com Hume, perquè en metafísica, a diferència de les lleis natural, no són possibles els coneixements a priori. De fet si la ment i l'objecte, en la metafísica empirista de Hume, són el mateix, i per Kant no hi ha objecte si no el tens abans en tu, el resultat coincideix, paradoxalment, ja que sense objecte a la ment o que arribi a la ment, el coneixement no és possible. I en ambdós casos, la metafísica no és possible, ja que a la ment o no hi ha res previ o no hi arriba res experiencial. Però en el fons, quan Kant afirma que el que anomenem coses exteriors "no són més que representacions de la nostra sensibilitat", està dient el mateix que els empiristes, però al revés, des de la subjectivitat transcendental (transcendental per Kant, és clar).
Kant no nega a Déu, ni el món ni l'anima. Nega que hi podem arribar. Resulta una manera obliqua de negar-l'ho.


Kierkegaard, Soren (1813-1855). Filòsof danès precursor de l'Existencialisme. El seu principal llibre és D'una cosa a l'altre ((1843), expressió que trobarem en Machado quan parla de que sempre estem anant "de lo uno a lo otro". Molt crític amb el pensament filosòfic occidental, des de Sócrates fins a Hegel, i també de la hipocresia del cristianisme com a Església i Religió, no pas com a pràctica personal, que ell seguia. El seu anàlisis de l'angoixa existencial va influir després tant en la "angst" heideggeriana, com en el concepte de "mala fe" de Sartre. En qualsevol cas, l'angoixa li ve dels seus permanents dubtes sobre la fe, de manera semblant a Pascal. Va escriure bona part de la seva obra amb pseudònims, però en els quals incloïa formes de pensar que no eren les seves, ja que volia que el lector no confongués la idea que llegia amb ell. Va escriure molts diaris, que son una part important de la seva obra. Encara que dins del cristianisme, en Kierkegaard es pot veure la crisis de fe i el naixement d'una època laica, on l'individu es situa per primer cop sol davant de l'existència. No fou ben publicat i llegit fins entrat el 1900, tot i que la filosofia de Nietzsche profunditza molt en el tema de l'atac al cristianisme iniciat per Kierkegaard.

Leibniz, Gottfried (1646-1716), filòsof alemany d'ampli espectre, matemàtic, jurista i polític. Descobridor del càlcul infinitesimal. La seva obra és immensa, plena d'anticipacions tecnològiques, i encara no s'ha editat completa. Mai va contraure matrimoni. Va escriure en llatí, francès i alemany. Escrivia contínuament i no ordenava res. Publicar, només va publicar dos llibres filosòfics, però va escriure milers de cartes (15.000), algunes llargues com un assaig, i nombrosos fragments. De moment porten 25 volums publicats de les seves obres completes, a 850 pàgines el volum. Un cop mort va ser llargament oblidat, i fins i tot van tardar cinquanta anys a localitzar la seva tomba. Fou Kant qui va llegir amb rigor els seus Nouveaux Essais i el 1900 Bretrand Russell va fer un estudi crític de la seva metafísica. Només, però, després de la Segona Guerra Mundial, s'ha començat a revalorar el seu pensament. Estableix el principi d'identitat i contradicció (si una cosa és vertadera, llavors la seva negació és falsa), i el "Principi de la raó suficient", origen de qualsevol cosa que existeixi, ja que si una cosa succeeix, succeeix per alguna cosa, i per tant només cal anar estirant del fil de la raó, creant així el fonament de la ciència experimental. També crea la "monadologia", segons la qual les monades són l'equivalent metafísic dels àtoms, els elements últims de l'univers, però no tenen caràcter material o espacial. Aquesta teoria ha estat generalment rebutjada per arbitrària.

Límit: concepte emprat en filosofia o bé de manera literal, o com a límit del cos, o com a terme matemàtic, o com idea de final del coneixement, o com a lloc que cal superar (Hegel), o com a horitzó, o com a situació extrema, o com a finitud, o bé com a inacabament imprecís.
En el curs "El flâneur assegut", aquest mot designa l'estat metafísic en que es troba la consciència de l'ésser ara i aquí (veure la "In-Teoria del Límit" i "Mapa 
Conceptual del Límit", Part Segona, i "La societat del Límit", Part Primera).

Locke, John (1630-1704), el segon empirista i darrer renaixentista. La "tabula rasa", naixem lliures de tot i també de pecat original. "Assaig sobre l'enteniment humà" (1671-1689). La metafísica no és creïble. Després d'ell, s'inicia la ciència sense Déu.

Machado, Antonio (1875-1939), (veure Apunts, Biografia, Bibliografia i Textos de la sessió del 18/12/08 ,de la Part Segona).

... continua a Glossari II

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010