Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Metafísica  |  Apunts  |  Apunt metafísica III

Inici  >  Flâneur a la finestra1

APUNT METAFÍSICA (III)
El "fil d'Ariadna" del flâneur metafísic

JMa UYÀ



Per anar a trobar el Minotaure dins el seu laberint, i poder-ne sortir, Ariadna va anar deixant un fil. El curs "El flâneur assegut" té el seu fil d'Ariadna en el problema (irresolt i irresoluble, segons creiem) metafísic, que és alhora el fil, el minotaure i el laberint, i que a més a més, no té exterior on quedar salvat, ja que el seu exterior és la "intempèrie" metafísica, o el que és el mateix, no saber res de res de com arreglar això de la metafísica.

Varem veure com Baudelaire era el primer "modern", a causa que li "esdevé", li "succeeix" la consciència (perplex) del fet (absolut) metafísic (que és una visió, segons M.F.). Literalment veu i sent l'Abisme. Després d'ell, Rimbaud s'enfonsa en l'Abisme, i en surt inútil. I tot seguit, Mallarmé el pensa. Tots tres arriben al mateix punt: el desfici en l'angoixa del que s'ha vist, entès, o , millor dit, del que s'ha vist que no es pot entendre en absolut.

Com hem arribat aquí? Què ha succeït perquè el poeta hagi deixat de creure, i s'hagi posat profundament malalt?

Els poetes barrocs ja van llençar insidioses preguntes a Déu, angoixats pel seu pes. El Racionalisme Il·lustrat es va voler desfer de l'Absoluta Presència, i de fet, la Raó 
Absoluta que cercaven ha tingut un èxit important: ha destruït l'Absolut Transcendent. Déu se'n va anar, com diria Machado, "por esos mares de Dios". El que no sabien és que estaven creant un Absolut més terrible (perquè al cap i a la fi, un Déu antropomòrfic amb barba blanca, si vols, pot arribar a ser un pare consolador i bondadós), fill de la mort de Déu, que és l'Absolut que queda quan no hi ha res.

Però aquest fet, aquesta victòria dels racionalistes, no va importar ni gens ni mica als mercaders, banquers i científics, que es van veure alliberats i amb un camp immens de possibilitats davant seu. L'eufòria d'aquest sector social encara dura, impertèrrits davant la possibilitat material (i de fet, en gaudim, ara i aquí, molt, malgrat tot).

Però la desaparició de Déu va deixar enormement preocupats als poetes (són així, no hi ha res a fer). Aparegueren els romàntics, queixant-se de tot, sobretot de la Realitat així tant nua i despullada, sense esperit ni transcendent. El Romanticisme és una revolta emocional que inventa l'estat d'etern adolescent, que no vol admetre la tirania del pare Raó, i que cerca, sigui com sigui, un estat absolut de l'esperit, i com que no el troba, prefereix morir que seguir viu. El romanticisme és un estat de joventut. Així que el romàntic mor o segueix viu fora de la realitat, com Hölderlin. Mentrestant, a l'Europa del 1800, d'esquenes al cementiris plens de joves caiguts, fossin poetes o fossin soldats de Napoleó, les fàbriques i el vapor comencen a crear la "massa" moderna d'individus sense metafísica.

Baudelaire veu aixó sota les llambordes dels carrers de París. Baudelaire veu l'abisme metafísic. L'art modern, l'estètica, en el sentit d'art consciencial metafísic, s'enfonsa com un Titànic que ha topat amb l'Abisme. En cinquanta anys, els que van de 1860 a 1910, l'art, a París, mor d'histèria. Al final, la realitat, literalment, es veu quadrada. Després, ja no es veu. Entrem en la irrealitat, que no pot tenir forma. I si la té, no vol dir res, estètica sense ètica, significant sense significat. El fet és ben lògic: el substrat metafísic de les obres, tal com el té la Capella Sixtina o l'Acròpolis, ha desaparegut.

Aquesta situació no ha canviat gens en els últims cent anys. Tot han estat variacions o profunditzacions d'aquest fet. Ben al revés, s'ha consolidat plenament, i ara l'art és buit metafísicament, o bé al·ludeix al buit metafísic. Per això s'ha pogut industrialitzar i banalitzar: no hi havia cap perill concret i real en el seu fons. I per això el metafísic no pot cercar en l'art res del que busca, perquè no hi és. Segons M.F., cal tornar a fer "art consciencial", i ell ho intenta. Però a la societat mercantil, l'art consciencial no aporta ni la molèstia d'una mosca que cal fer volar amb la cua. L'epidermis d'elefant de la nostra societat no nota el mosquit de la consciència, i no li cal.

Només en el camp poètic i filosòfic s'ha intentat fer sentit, car son les disciplines del llenguatge, i per tant, dipòsit final de la consciència. Però en aquests camps, com hem anat veient, aquesta consciència és "nihilista", és a dir, reflexiona a sobre i a partir de l'aparició del no res o de la irrealitat metafísica: Wittgenstein, Heidegger, Sartre, Macedonio Fernández, Pessoa, Machado, entre d'altres.

L'aparença de l'enorme pluralitat moderna ens despista i enganya, tot amagant una monotonia, igual que la monotonia de l'art religiós de les madones amagava una pluralitat. El vestit modern és ple de colors per fora, però dels colors d'un pallasso trist, perquè vesteix un cadàver metafísic.

El segle XX és una explosió de mercat, tecnologia i ideologia aplicades, civil, laica i bèl·lica. I és el segle en què la Ciència esdevé adulta, car topa la Física amb la Metafísica, igual que l'Art hi havia topat en els ulls de Baudelaire. La ciència s'hi resisteix, i cerquen el "botó de Higgs", com si cerquessin ( i així és) a Déu. Només molt lentament aniran veient el cadàver metafísic, perquè la Raó l'ha vestit amb moltes samarretes.

Quan Descartes acaba amb l'epistemologia deista, i comença el camí modern (perquè l'Antic ja ho havia descobert gairebé tot) de l'ésser pensant, no imagina que tornarà a topar amb la mateixa pedra, però aquest cop submergida, que prendrà la forma d'un Déu Major Negatiu, el No-Res, o el Misteri. Quan la Ciència llença els seus primers dards contra la fatuïtat divina, i es posa a esbrinar les lleis de la Naturalesa, no sap que un dia els conceptes d'espai i temps li provocaran un mareig profund.

El segle XX és aquest aterratge forçós del coneixement a la pista del Real, sense + (és imaginació) ni – (és irreal, no sabut). Estem resseguint els passos d'aquest aterratge forçós. El primer, en la nova societat civil i a-metafísica, la substitució de la moral per l'ètica (procés no fet encara, en procés necessari...). En l'"affaire Dreyffus" trobem la cruïlla de la necessitat d'una "veritat" entre els homes, ja que la de Déu no serveix. Ens hem de donar una ètica, que és una cosa humana i només humana, que no necessita metafísica perquè parteix de que no n'hi ha. Bernanos denuncia el mal, diu que existeix; però el diable no és exterior, metafísic, sinó interior, ètic. Veiem créixer el feixisme i l'estalinisme, tots dos plenament moderns, ja que són humans i no pas divins. El resultat, cinquanta mil·lions de morts, pel cap baix.

Així, què és l'humà? D'on ve? Com sap? Analitzem la realitat pam a pam: física, evolucionisme, evolució, cervell, neurobiologia. Això és el que hi ha, el Real. D'això no se'n pot tenir opinió. Física, del cosmos als microcosmos, els elements, les partícules, neutrons, protons, electrons, fotons, carga positiva i negativa, qui sap si "aetherons", o la Física de l'Espai de Georges Sardin.

I llavors, de la "sopa" (brou) o "basal" primordial, l'evolució, enorme, llarguíssima als nostres ulls, fins al primat, i llavors algú que cau dret, pensa, talla una branca, la frega amb una altre, foc, "technè". La societat humana en marxa. Tot passa dins el cervell, tot és estímul de les neurones, educació sensible, per tant, axons, dendrites, fases d'aprenentatge, estats òptims que no s'executen, demències, malalties del cervell, que es deteriora, dins una mort cerebral ja prevista en la vida neuronal.

Física. Però no Metafísica. La Vida s'ignora a ella mateixa. És la Consciència Humana la Consciència de la Vida (pregunta de Georges Sardin)?.

Estem al Límit en Física i en Metafísica. Però seguim "flânejant", perquè el desvariejar no s'acaba. Seguim amb el problema de l'ètica, Sartre, i seguim amb el problema de la veritat dels discurs (estructuralistes) i de la llibertat de l'ésser (Sartre), i amb el problema de l'evolució del sistema racional-mercantil (i irracional) de la societat tota, ara globalitzada, planetària. Seguim amb el problema de viure cada cop més en un món de braços artificials, tecnològics.

Societat, ètica, present ara i aquí. Física. No Metafísica, que no és. Però societat que és així, tal com és, perquè la pèrdua de referent metafísic és un canvi epistemològic decisiu. Encara que no podem tenir cap vaga idea de per a què. Estem investigant.


JMa Uyà /febrer 2009

(Sessió 5-III-2009)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010