Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Macedonio Fernández  |  Apunts  |  Biografia

Inici  >  Flâneur a la finestra1

BIOGRAFIA. MACEDONIO FERNÁNDEZ

 

JMa UYÀ


 

Macedonio Fernández
Macedonio Fernández

1872, ú de juny, neix a Buenos Aires, al carrer Maipú, 507, cantonada carrer del parque (avui Lavalle), a la parròquia del Socorro, fill d'una important família criolla. La seva mare fou Rosa del Mazo Aguilar de Fernández (1850-). El seu pare era l'"estanciero" i militar Macedonio Fernández Pastor (1828-1891). Va morir quan Macedonio tenia 32 anys. El seu pare era un partidari de Bartolomé Mitre i va participar activament en el continu clima bèl·lic, de guerra civil, de l'època. L'avi de Borges va morir en aquella època, deixant orfe a Jorge Guillermo Borges, nascut també el 1874, que serà amic de Macedonio. El seu fill, Jorge Luis, coneixerà a Macedonio gràcies a aquesta amistat.

Va tenir dos germans, la Gabriela (1872) i l'Adolfo (1876). La família va tenir quatre varons més, Ricardo i Arturo, que moriran de petits, i Mariano i Eduardo.

Fins als sis anys li és permès entrar al provador que tenia la seva mare, que cosia, on es canviaven les dones que encarregaven roba feta a mida. "Todo fue descubrirse en casa que yo había cumplido los seis años (...) para prohibírseme la entrada bajo pretexto que antes yo veía y ahora miraba"

Als set anys cau des d'un balcó de la casa "diez metros seguidos, en perfecta vertical y sin entretenerme nada".
 

1887, ingressa en el Colegio Nacional de Buenos Aires. Tot és ple de professors pedants i grotescos, segons Jorge Guillermo Borges, company seu d'aula. La seva família ja s'ha traslladat al carrer Piedad 2021. Continu estat de guerra civil al país.
 

1891, mor als 63 anys el seu pare. Macedonio ingressa a la Facultat de Dret. S'hi quedarà fins el 1896, a la vella casa d'estudi del carrer Moreno 350. Durant aquest temps acredita tenir una enfermetat, que el porta a residir al camp, per la qual li donen seixanta dies de permís. Tant al Colegio Nacional com a la Universitat, resulta ser un excel·lent estudiant. Publica articles en una revista d'estudiants, "El Progreso", on s'observa ja el seu personal humor.
 

1897, publica un primer article públic, de defensa del socialisme, titulat "La desherencia", a la revista "La Montaña", nº 3. Inicia la seva tesi, que tindrà 49 fulls, amb el títol "Las personas", una defensa de l'autonomia individual com a fonament jurídic de la societat. L'11 de maig li aproven la tesi, i el 8 de juliol el nomenen Doctor en Jurisprudència. La seva promoció va resultat plena de futurs alts càrrecs, i al baixar de l'estrada se li van abraçar, emocionades, la seva mare i la seva germana Gabriela. Ell, però, des del primer dia va rebutjar pertànyer a aquell club tant selecte, que es reunia al Jockey Club cada 8 de juny, fins que el van esborrar de la llista perquè es pensaven que era mort. La seva cordialitat la va guardar per a camins molt diferents dels camins dels seus companys. Publica a "El Tiempo" tres articles entre 1896 i 1897: "Psicología atomística", "El problema moral" i "La ciencia de la vida". Al final d'aquest darrer escriu: "Hay una educación para sentir la belleza, una educación para amar...y una educación para morir: la metafísica". Ja en aquell moment es troba dedicat als problemes existencials, llegint i estudiant filosofia. Comença a escriure aforismes i reflexions breus, en alguns dels quals declara la necessitat del pensador d'aillar-se.

Al juliol marxa al Paraguai amb dos amics, seguint les idees del geògraf llibertari francès Eliseo Reclus, activista durant la Comuna de 1871, que ja havia fundat una comuna libertaria a Colombia el 1851. Els dos amics eren Julio Molina Vedia i Arturo Múscari, personatges que tindrien biografies excepcionals i inclassificables, com el mateix Macedonio. La comuna llibertària, molt poc esmentada per Macedonio, no s'arriba a fer o fracassa. Segons sembla, van acabar per marxar per culpa dels mosquits.
 

1901. Es casa amb Elena de Obieta, i van a viure a Cangallo el 1835.
 

1905-1906. Escriu un seguit de postals a la seva tia Ángela del Mazo, on va desgranant la seva intució d'una recerca metafísica profunda.
 

1908 –1917. Té quatre fills amb Elena de Obieta. Fa una vida laboral mediocre, i es lliura totalment a cuidar el "nido". En moments de soledat, llegeix i escriu. Assisteix a moltes tertúlies de cafè, molt habituals en el Buenos Aires de primers de segle. Entre 1900 i 1920 tot just publica alguns articles i quatre poemes breus. S'escriu amb diferents filòsofs, entre els quals hi ha William James, que li contesta una carta. En general els hi fa preguntes, totes tendents cap a una idea: l'abolició de la consciència com a categoria central del pensament. Serà un lector insistent de l'obra de William James. Durant tot aquest temps, fins els 46 anys, sembla un senyor culte, però normal. Però per dins ell ja està elaborant en dues llibretes un tractat sobre la felicitat (Libro para sí mismo), on crea la seva eudaimonologia, en la que resulta central no perdre el temps en laments ni queixes i aprofitar cada emoció o pensament. Llegeix molt a Schopenhauer.
 

1908-1913, fiscal a Posadas, 33.000 habitants, capital del districte de Misiones, al nord de l'Argentina, entre Brasil i Paraguay. Coneix allí a Horacio Quiroga, que ja té llibres publicats, però no congenien gens. Anava i tornava, primer amb un vapor pel Paranà, i després amb la nova lína de tren, amb la qual tardava 36 hores, la qual cosa va entusiasmar a Macedonio. Allí, una tarda de 1911 té una visió del seu pare, que li parla. A l'agost de 1913 el desplacen del càrrec, perquè fa un dictàmen a favor d'un treballador, pel qual s'inicia a Buenos Aires una investigació sobre la corrupció de la justícia a Misiones.
 

1920. Se li acut de presentar-se com a candidat extrapartidari a les eleccions presidencials, per les quals faltaven dos anys. Té una etapa de conspiració política. La seva idea és que com ningú vol ser president, és més fàcil ser president que no pas obrir un estanc. A més a més, només calia que cada amic fes deu vots, i cada nou vot, deu més, etc. També idea posar paperets a les butxaques de les persones amb el seu nom. Aquesta situació la repetirà el 1922, amb una novel·la escrita amb altres amics (El hombre que serà presidente), de forma paròdica, i fa servir aquesta idea per fer publicitat del seu llibre de metafísica, el 1928. La mateixa idea surt a La Novela de la Eterna, on ell es fa anomenar "El Presidente". Tot plegat resulta un humorisme macedonià.
Però una freda nit de maig mor de manera súbita Elena de Obieta. El 28 de Maig ella es troba malament. A l'hospital Durand li diagnostiquen una hernia crural estrangulada. Entra a cirurgia, però mor a 2/4 d'11 de la nit. Ell havia escrit la majoria dels seus poemes per a la seva esposa. Els fills tenen 12, 10, 7 i 3 anys. Provisonalment, i després definitivament, deixa els fills entre diversos familiars. La vida de Macedonio gira 180 graus. A partir d'ara serà un solitari, i es dedicarà absolutament a la metafísica. Escriu el poema "Elena Bellamuerte", que quedarà perdut en un calaix durant vint anys, fins que el seu fill Adolfo el recuperarà.
 

1921. Comença a residir en habitacions de pensions. Jorge Luis Borges, que ha tornat amb la seva família d'un llarg viatge per Europa, comença a escoltar l'oratòria de Macedonio. Tertúlia a La Perla, del barri del Once. Els joves comencen a admirar a Macedonio, i l'incorporen a la revista Martin Fierro durant la dècada dels anys vint. Macedonio comença a donar forma a la seva metafísica. Durant uns quans anys té relacions femenines esporàdiques amb joves de les pensions.
 

1922. Escriu Adriana Buenos Aires, incialment Isolina Buenos Aires, que serà reescrita el 1938, amb l'afegit d'una quants capítols finals, on es reflecteix el món de les pensions, i el tardà erotisme de Macedonio, que sovint anava de pensió en pensió seguint un assumpte femení, i inicia La Novela de la Eterna, la seva novel·la metafísica, novel·la inacabada, en la qual La Eterna estarà inspirada primer en Elena, però més tard en Consuelo Bosch, a qui coneixerà a finals de la dècada, dona culta, i viuda. La novel·la serà anunciada com d'imminent publicació diverses vegades, el primer cop l'any 1924, en la solapa d'un llibre d'Oliverio Girondo. Però encara l'última nit de la seva vida, la del 9 al 20 de Febrer de 1952, la novel·la estava inacabada. Quedarà en els llimbs fins el 1967.
 

1926. S'instal·la a Morón, un poble a 23 quilòmetres de la capital. Allí fa nous amics, al voltant de la família dels Dabove. Viu a Sarmiento 976, al costat de l'estació. Allí sent passar els trens, la qual cosa li resulta molt agradable. La casa està molt malament, i ell viu a la seva manera, cuinant per tota la setmana, i abrigant-se amb mantes i jerseis i gorros (era molt fredolic) . És l'època que rep els caps de setmana la visita dels joves, principalmnet de Jorge Luis Borges, que ja publica i escriu a tot arreu. La casa no està enrajolada, i tot està bastant brut i desordenat. Hi ha una pissarra on Macedonio escriu observacions fisiològiques, dades de lectures, reflexions, noms femenins, comptes econòmics i citacions d'autors. Tres o quatre cops al mes va a Buenos Aires.
Contra el que s'ha dit, Macedonio escriu i poleix els seus textos, i no els deixa abandonats. Va necessitar, això si, ajuda per ordenar i treure cadascun dels seus llibres. Fins a 1929, Macedonio creu encara en la glòria literària. El 1928 va publicar la seva metafísica, i el 1929 els Papeles de Recienvenido, ajudat per alguns del joves. A partir de 1930, Macedonio abandona la idea de ser conegut i llegit i es tanca en la soledat. Serà el seu fill Adolfo qui a partir de mitjan anys 30 va cuidar dels seus papers i va aconseguir, ja en la dècada dels 60, fer publicar unes obres completes del seu pare.

“La Pasión, conciencia de plenitud y eternida a nada supeditado” La Eterna, CSIC, Madrid, 1993 p.209‐210.
“La Pasión, conciencia de plenitud y eternida a nada supeditado” La Eterna, CSIC, Madrid, 1993 p.209‐210.

1928. A finals de juny publica No toda es vigilia la de los ojos abiertos, gràcies a l'ajuda de Scalabrini Ortzi, Leopoldo Marechal i F.L.Bernárdez, que ordenen el manuscrit i fan la correció de les proves. Editat per M.Gleizer, lliber-editor, el propi Macedonio va pagar l'edició, de 200 exemplars. Van sortir a 3 pesos, i va costar 240 pesos. N'envia a amics, i a Gómez de la Serna i a Unamuno. El d'Unamuno no va arribar mai. Fan un sopar per cel·lebrar l'edició, enterbolit per un comentari de Guillermo de Torre, futur gendre de Borges i cap de l'ultraisme, fet a la "Gaceta Literaria" de Madrid, on menyspreava a Macedonio. D'aquí va sorgir un batibull doble: entre argentins i espanyols, i entre Borges i la seva germana Norah, i de manera entrecreuada i involuntària, entre Borges i Macedonio. Encara que la cosa no va anar lluny, la relació entre Borges i Macedonio es va refredar. Aquest fet, anecdòtic, va tenir la seva importància, ja que des d'aquella època, neix la voluntat de Borges d'anul·lar l'obra de Macedonio, titllant-lo de mestre "oral", especialment quan uns defensors de Macedonio van amenaçar Borges de treure-li els plagis que feia de la seva obra, cosa que no hagués molestat gens a Macedonio, que era ferm defensor de la intertextualitat, però que evidentment preocupava a Borges, creador de la intertextualitat en el text, però gelós de la glòria literària.
 

1929. Publica els Papeles del Recienvenido, editats per Evar Méndez, entusiasta de Macedonio. Allí reuneix els textos publicats en revistes entre 1922 i 1929. Tindrà una segona edició ampliada el 1944. Llibre humorístic on ja queda escrita el seu Para una teoría del humorismo, on critica sense pietat les tesis de Bergson i Freud, i explica la funció fonamental de l'humorisme com a element comprensiu i revelador del fet o estranyament metafísic.

Aquell any es dissol el grup de "Martín Fierro", essencialment per qüestions polítiques, i el cercle de joves a l'entorn de Macedonio es comença a allunyar.

El 16 de maig, al Teatre Odeón, en un concert del violinista rus Natahn Milstein, veu en un palco a Consuelo Bosch de Sáenz Valiente, viuda, mare, de 36 anys, de família important i cristiana. El dissabte ell, de nit, la telefona. El diumenge, ella el rep a casa seva, la mansió dels Bosch, a Quintana 250. Macedonio té 55 anys. A tots dos els omple un gran pudor social. Ells miren de mantenir en secret la seva relació. Familiars de les dues bandes destruiran les proves escrites d'aquest amor. La història, però, es produeix en la realitat, i també en la ficció: l'amor impossible entre el Presidente i La Eterna, no pas per qüestions socials, sinó, en la novel·la, metafísiques, a saber, l'absoluta diferència d'estat metafísic entre ell, l'home, i ella, la dona. Consuelo l'ajuda a organitzar els papers de la novel·la, la passa tota en net amb la seva cal·ligrafia femenina (exemplar que s'ha guardat). Ella li proporciona llocs per viure, prop de la naturalesa i la tranquil·litat necessàries, d'un Macedonio cansat d'anar i venir entre pensions urbanes. Durant mesos sencers s'instal·la, entre altres llocs, a La Verde, una finca situada a Pilar, fora de Buenos Aires. Allí hi resideix per temporades, tot sol amb un criat. Allí el visiten Consuelo, i els fills de Macedonio. Allí penja als arbres objectes, una tetera, una llauna... Son els "preguntadores" de Macedonio; serveixen perquè la gent pregunti, simplement. Són uns desvetlladors de la consciència. Durant tota la dècada dels 30 Macedonio anirà i vindrà de La Verde. La relació durarà més de vint anys, i tot just es pot seguir en les dedicàtories que Consuelo escrivia en els llibres que regalava a Macedonio. La resta si va existir, ha estat destruit. Consuelo Bosch va morir uns mesos més tard que Macedonio, el juliol de 1952.
 

1931. Arriba a Buenos Aires Ramón Gòmez de la Serna, que ja admirava a Macedonio des de 1924, quan va llegir, a Madrid, uns textos d'ell, i li va escriure una carta. Des de llavors s'escriuen cartes, i el propi Ramón li cercarà editors per les seves obres, especialment el 1943, per poder publicar La Eterna, amb no gaire sort. Macedonio admira Ramón perquè ell l'admira. L'esperpentisme histriónic del fals vanguardista que fou Ramón de la Serna, llavors en el punt més alt de la seva fama, no podien interessar a Macedonio. Però Ramón de la Serna, sota la gelosia de Jorge Luis Borges, que menyspreava al madrileny, dedicava gran atenció i protecció a Macedonio. Però mentre Ramón de la Serna va de gira per tot Argentina, omplint els teatres, Macedonio está de camí cap al seu viatge interior. Durant els anys 30 es clausura l'època social de Macedonio, i s`inicia una lenta ascesi.
 

1933. el seu fill tercer, Adolfo de Obieta, comença a col·laborar amb el seu pare.
 

1934 Mor la mare, Rosa del Mazo de Fernández, als 85 anys.
 

1936. Borges i Bioy Casares, llavors amb 22 anys, funden la revista "Destiempo". Allí publica algunes coses Macedonio, i també Xul Solar, seudònim de Agustín Schulz Solari (1887-1963), de pare prussià i mare italiana, personatge inclassificable de la vida "porteña", astrònom, inventor, metafísic, pintor, escriptor, que es guanyava la vida fent horòscops i que menyspreava la fama, el qual, juntament amb Macedonio, fou qui donà el caràcter mític a la ciutat de Buenos Aires. Amics tots dos, a la mort de Macedonio, Xul, a la casa de Las Heras 4015, després d'estar una llarga estona en silenci, va treure una llibreta, i va fer diversos retrats de Macedonio, a llapis. Macedonio hi apareix serè.
 

1938. El 18 de febrer se suicida amb cianur Leopoldo Lugones, i el dia 24 mor, d'una hemiplegia, Jorge Guillermo Borges, que els ultims anys s'havia quedat cec, igual que s'hi quedarà el seu fill. Les dues morts conmouen profundament a Macedonio. El 25 d'Octubre es suicida Alfonsina Storni, internant-se al mar des de la platja de La Perla, a Mar del Plata. Un any abans, s'havia suicidat Horacio Quiroga. Macedonio pasa a residir en un petit-hotel, amb jardí i reixa, de la familia Bosch, a Virrey del Pino 2765, al barri de Belgrano. El demantellament de l'entorn de Macedonio és un fet. Consuelo Bosch i el fill Adolfo, serán la seva companyia en endavant.
 

1941 Ramón Gómez de la Serna, retirat en un exili voluntari a Buenos Aires, demana el manuscrit de La Eterna a Macedonio, que viu retirat en una finca de El Pilar, fora de Buenos Aires. Macedonio li envia i també li fa arribar el recull Continuación de la nada, el seu segón llibre humorístic. Les gestions de Ramón a Editorial Sudamericana no fructifiquen. Tambe Editorial Losada s'interesa, però la cosa no arriba a res. En aquells anys, Buenos Aires és el centre editorial de la llengua castellana i dels republicans a l'exili.
 

1943 els seus fills Adolfo i Jorge, juntament amb uns amics, funden la revista "Papeles de Buenos Aires", que fins el 1945, arribarà a treure cinc números, i en deixaran un sisè a la impremta. Allí Macedonio publica diversos textos, com El Bobo de Buenos Aires.
 

1944 Gómez de la Serna fa publicar una reedició de Papeles de Recienvenido, amb un pròleg seu. També es publica Continuación de la nada.

1946 Se'n va del seu refugi a El Pilar, i s'instal·la, per mediació del seu fill, que llavors conviurà amb ell, als baixos de La Heras 4015, on encara ara hi ha, a la finestra, tot un seguit de fotografies de Macedonio, tot i que l'apartament està ocupat per una consulta mèdica. Aquests anys rebrà altre cop visites, i ja no es mourà de la finestra que dóna al Jardí Botànic, ocupat en fer entendre al seu fill la seva lletra i en intentar una síntesi, que no farà, del seu pensament.

Des de principis dels anys 40, Macedonio renuncia totalment a la vida social, i com que se'l convida a molts llocs, i no hi va mai, comencen a sortir un seguit de llegendes sobre la seva inexistència, que si és una invenció de Borges, que si ja fa anys que és mort... I malgrat que el conviden i li posen un taxi a la porta, si no és a casa seva, Macedonio no es deixa veure. Alguns comencen a titllar-lo de boig o d'estrambòtic. Borges es dedica a considerar-lo un "geni oral". Ell, conscient del seu proper final, es queixa de falta de temps per acabar, polir, tancar la seva obra, però l'edat ja no li permet treballar gaire estona seguida. El cercle social, però, s'anava allunyant d'ell, perquè en realitat aquell vellet prim i fredolic, d'ulls blaus i veu dolça, era un tipus molt perillós, que deia veritats com punys, i que despullava la falsa solemnitat social. I contra ell no s'hi podia lluitar, perquè ell no volia res. Només quedava aillar-lo amb el silenci i l'oblit. I és el que Argentina va fer. Menys el seu fill, Adolfo Obieta.
 

1948 Arriba a la ciutat Juan Ramón Jiménez i la seva esposa Zenobia Camprubí. De seguida omple teatres en les seves conferències. En un acte multitudinari de la SADE, al carrer México, qui es troba a davant portant l'acte és Macedonio Fernández, el qual, segons sembla, estava prou despistat. Juan Ramón coneixia els textos de Macedonio, i n'era un admirador. Amb molta dificultat, per desig de Juan Ramón, en un dia de pluja i fred, i sense cap taxi a la vista, Macedonio va acudir a presentar l'acte. Juan Ramón el va abraçar emocionat. La gent està més atenta al "desaparegut" Macedonio, que no al poeta andalús. Durant la seva estada, Juan Ramón visita diverses vegades a Macedonio, i es fa fer fotografies amb els gorros de l'argentí. L'obra final, culminant, de Juan Ramón està completament inspirada en les idees del vell d'ulls blaus. Vuit anys més tard, l'espanyol rebrà el premi Nobel.

Macedonio viu ja en els silencis. De tant en tant mira per la finestra, o surt a fer un passeig i xerra amb la gent del carrer, explicant acudits que ell mateix inventa. Un dia, un mosso que passava tot cantant, el fa entrar i li regala la seva guitarra. Fuma, beu molt mate, menja quan té gana i dorm quan té son, despreocupat, i només dins del seu cervell, que va escrivint. El fill, molt conscient de la feina del seu pare, i una veïna, la Maria Teresa, que s'acabarà casant amb el fill, el cuiden sol·lícitament.
 

1950 Li arriba, des de Mèxic, per part de Natalicio González (1893-1966) un paraguai, que havia arribat a ser President de la seva república, i que estava exiliat, que havia residit molts anys a Buenos Aires, la possibilitat d'editar tota la seva poesia, que no passa de cinquanta poemes, alguns dels quals, però, són decisius dins el context de la seva obra. Macedonio li escriu una carta afectuosa, acceptant l'edició, però la carta, escrita en algún moment de 1951, no va ser enviada en vida.
 

1951 S'agreuja el seu estat de salut, sobretot del cor, que ja havia tingut dos atacs durant els anys 40. Els últims mesos ell s'entreté observant com anava venint la mort, la qual esperava, com havia dit, amb els ull oberts. Cap metge es va acostar per la casa. No ha va haver diagnòstic.
 

1952 El 10 de febrer, a ¾ de 10 d'un matí lluminós, mor Macedonio Fernández. Va ser incinerat, i les seves cendres van ser dipositades en una urna a la bòveda familiar del cementiri de la Recoleta. Uns quants amics, entre ells Jorge Luis Borges, van parlar en el seu enterrament. Borges va explicar un humorisme de Macedonio, i els assistents van riure. Els fills, reunits, deixen tot el llegat en mans d'Adolfo. Son centenars de manuscrits que cal ordenar i fer inteligibles i mirar de publicar. Li portarà anys, tota la seva vida.
 

1953 S'editen, a Mèxic, els poemes de Macedonio. Uns pocs exemplars arriben a Buenos Aires.
 

1961 Jorge Luis Borges fa publicar una antologia de textos de Macedonio.
 

1966 Boris Spivakov publica una antologia preparada pel fill Adolfo, Papeles de Macedonio.
 

1967 El mateix Spivakov publica El museo de la novela de la Eterna.
 

1972 Manuel Pampín, d'Ediciones Corregidor, inicia la publicació de l'obra completa en deu volums. Encara ara són les edicions canòniques de l'obra de Macedonio, en molts casos exhaurides.
 

1999 Poc abans de morir, Adolfo de Obieta publica Macedonio, memorias errantes, com a homenatge i memòria del seu pare i del laboriós procés de publicació dels textos. De manera semblant al cas de Pessoa, l'obra important de Macedonio fou pòstuma, i no és ben segur que estigui tota èdita. Al menys, que se sàpiga, i segons testimoni d'Ana Maria Camblong, la seva principal estudiosa, queda encara per editar el seu voluminós quadern, denominat Actas, on ell hi escrivia de tot, i que mai va abandonar.
 


JMa Uyà /Febrer 2009
Informació extreta de Macedonio Fernández, la biografía imposible, d'Àlvaro Abòs, Plaza y Janés, Buenos Aires, 2002.

 

(Sessió 5-III,2009)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010