cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Fernando Pessoa  |  Apunts  |  Ultimatum

Inici  >  Flâneur a la finestra1

APUNT 1. FERNANDO PESSOA, ULTIMÁTUM (1917), D'ÁLVARO DE CAMPOS

JMa UYÀ




                                 “Desitjo ser un creador de mites, que és el misteri més alt que pot obrar algú de la humanitat”

“L’única manera de viatjar és sentir”


                                             Fernando Pessoa (Lisboa,1888-1935)

Fernando Pessoa és el poeta més gran del Segle XX, en tots els sentits, i juntament amb Antonio Machado, Rainer Maria Rilke i Macedonio Fernández, tots ells de la primera meitat del segle, les personalitats més profundes i més creativament i reflexivament metafísiques de la modernitat. En aquest sentit no són poetes, sinó “pensadors”, i les seves obres plantegen amb art i idea tot el problema irresoluble de l’ésser, instal·lat ja en la consciència de sí mateix, perfectament coneixedor de l’abisme on l’havien deixat els simbolistes francesos, Baudelaire, Rimbaud i Mallarmé.

L’obra de Pessoa és immensa, tant en extensió, com en contingut, com en formes. Llegir cabalment Pessoa és entrar en un viatge de l’ànima i de la intel·ligència com no n’hi ha hagut cap altre en la Història. Però cap ratlla, per oblidada que sigui, presenta menor importància que altre. Pessoa escriu des de gairebé infant fins als 47 anys de manera obsessiva, naturalment obsessiva, el procés d’autoconeixement de la seva consciència, però per fer-ho imagina un simulacre dramàtic, l’anomenat “drama em gente”, on la seva persona es desdobla en “personalitats” diferents, segons totes les sensibilitats que de manera orgànica ell sent, seguint la idea que per cada hora del dia ell pot tenir una metafísica diferent, i el fet objectiu que una persona són moltes persones, i com veurem en l’Ultimátum, totes les persones.


No presentem aquí l’obra de Pessoa, per la qual ens caldria tot un curs com a mínim. Presentem, de cara a aquesta primera part del “Flâneur assegut”, i com a colofó, un text rar, excessiu, del més modern i extravertit dels seus heterònims, Álvaro de Campos, que va escriure el 1917, quan l’heterònim feia tot just tres anys que escrivia.

Perquè l’”Ultimátum”? Havent centrat el curs sobre París, és bo tenir alguna mirada excèntrica, i cap millor que la de Pessoa, perfecte contemporani de tots els relats artístics que anem revisant, per fer-nos veure la realitat del moment des de la perifèria. Efectivament, Pessoa, apart de la seva infància i adolescència a Durban, Sud-àfrica (veure cronologia), no va sortir mai de Lisboa, malgrat que sabia i escrivia en francès i en anglès. Va ser un perfecte “urbanita”, i el seu desfici personal va viatjar per tota la capital portuguesa amb innombrables canvis de domicili, però essencialment va viure en la distància que hi ha entre el cafè “A Brasileira”, a dalt al Bairro Alto, i el cafè “Martinho de Arcada”, a la Praça Comerço, tocant el riu-mar de l’estuari del Teijo, al final de “A Baixa”, i a sota  d’Alfama, tot plegat un quilòmetre escàs. És allí, en un “cais” (moll) de l’estuari, que Álvaro de Campos (veure Glossari Pessoa) llença “d’esquenes a Europa, drets els braços, fixes els ulls en l’Atlàntic i saludant abstractament a l’Infinit”, el seu ultimàtum, no només a grans crits, a enormes crits, sinó que ho proclama, com diu, sense més, a crits.

Perquè un “ultimàtum”?  Estem al 1917. El fàstic i menyspreu per tot el que està passant a Europa i al món durant aquells anys de guerra, inspiren a Álvaro de Campos, teòricament l’heterònim futurista, un text manifest que posi ben en clar la terrible decadència ètica, la terrible decadència estètica, i el terrible problema psicològic, de l’ànima, que ell observa en el seu “ara i aquí”. I ben fidel al seu estil enèrgic, però demolidor, i emulant humorísticament els successius ultimàtums militars i de tota mena que imperaven en la tristíssima seriositat militar dels exèrcits i les aliances imperials amb què Europa es dessagnava inútilment, dins el procés de creixement del capitalisme com a pragmàtica social i de la burgesia com a classe superior, Campos  llença també el seu ultimàtum (un “ultimàtum” sempre és una cosa patètica, perquè implica violència posterior, humiliació o submissió immediata). Però Campos/Pessoa no és mai simple. Per tant l’estructura d’un ultimàtum militar aquí s’allargassa en un discurs, una reflexió profunda i una proposta.

 

(Sessió del 26 de Juny 2008)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010