Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Fernando Pessoa  |  Apunts  |  El Text

Inici  >  Flâneur a la finestra1

APUNT 2. EL TEXT

JMa UYÀ


 

Té una llargada d’unes 12/14 pàgines en edició de butxaca, l’equivalent a la llargada d’un conte. Com a manifest, doncs, és llarg. Però es pot dividir clarament en quatre parts, amb alguns subapartats, a saber:

1) Té cinc pàgines llargues i està dedicat en la seva totalitat a una exclamació-exhabrupte contra la mediocritat, primer als escriptors, després als polítics, després als nacionalismes i finalment a la falta de valors nobles. Tota ella és plena d’insults i desqualificacions, i demana insistentment a tots que se’n vagin, que passin per sota del seu menyspreu, i s’enduguin tots els vicis i tota la falta d’ambició superior i de virtut. Tot en forma d’exclamació. Seria la part dels greuges que justifiquen l’ultimàtum: la decadència és de tal calibre, que no hi ha més remei que llençar un ultimàtum.

2)  S’inicia amb aquestes paraules, amb una extensió d’encara no una pàgina:

          “Homes, nacions, designis: ¡tot nul!
           ¡Quebra general de tot causada per tots!
           ¡Quebra general de tots causada per tot!
            Completa, total, íntegrament

I llavors ve un  !M e r d a !, que ens evoca el principi de l’Ubú, de Jarry.

Seguint amb les exclamacions, explicita tot seguit els anhels que té Europa, de caire positiu, i demana “Posseïdors–de-Sí-Mateixos que siguin Forts, Complets, Harmònics i Subtils”, mentre declara que ell té, almenys, l’ambició dels Senyors, i no la dels Esclaus, que ell es basta per indicar el Camí, i acaba: “¡Vaig a indicar el Camí!
Aquesta seria la part del futur, allò que es vol aconseguir amb l’ultimàtum.

3)  La tercera part és la més complexa, i la que aporta la reflexió i la proposta, amb una extensió d’unes quatre pàgines. Comença amb un “¡A t e n c i ó !” , i passa tot seguit a proclamar,
en primer lloc, “La llei de Malthus de la Sensibilitat”, en un joc humorístic referit a la Llei de Malthus (veure Glossari Pessoa), però que ell utilitza per afirmar que

els estímuls de la sensibilitat augmenten en progressió geomètrica, mentre que la sensibilitat mateixa ho fa en progressió aritmètica”,

i tot seguit en fa l’explicació pormenoritzada, per la qual l’estimulació que ha provocat a l’ésser la ciència i la tècnica no s’ha vist corresposta pels canvis necessaris de la sensibilitat, font de tota creació, diu, ja que la sensibilitat avança per generacions de manera molt lenta, a causa de la “herediterietat” connatural amb què treballa l’ésser, cada ésser, en el seu procés vital, resultant tot plegat un desajust enorme entre estímuls i sensibilitat, la qual cosa explica la incapacitat creativa (en termes ètics i espirituals) de la nostra època.

En segon lloc proclama la necessitat de l’”Adaptació Artificial”, que consisteix en transformar violentament, quirúrgicament, la sensibilitat, que actualment està en estat mòrbid a causa de la inadaptació. Per fer-ho, ja que no es pot curar, i s’ha d’operar, cal eliminar tot allò que representi una “adquisició fixa i recent” de l’esperit, però especialment aquells valors anteriors a la creació de valors de la nostra civilització, ja que són aquells els més oposats al nou model i els que impedeixen de manera més potent a la sensibilitat anar endavant, i recent, perquè no és un dipòsit psíquic profund, per la qual cosa farà menys mal i serà més fàcil d’operar.  I quins són aquests valors que cal operar? Evidentment, aquells que ha fixat el Cristianisme.

Per això proclama, en tercer lloc, la “Intervenció quirúrgica anticristiana”, que consisteix en eliminar els tres prejudicis, dogmes o actituds “que el cristianisme ha aconseguit infiltrar en la substància mateixa de la psique humana”, a saber, el dogma de la personalitat, el prejudici de la individualitat i el dogma de l’objectivisme personal. En cada cas, això aportaria resultats en política, art i filosofia, que Campos concreta.

Pel que fa al dogma de la personalitat, diu que es tracta d’una ficció teològica, i que tots som part dels altres i els altres són part de nosaltres, i que en contra de la idea cristiana de que l’home més perfecte és aquell que pot dir amb major veritat “jo sóc jo”, per la Ciència, l’home més perfecte és el que amb major justícia pot dir “jo sóc tots els altres”, i afirma:

Tenim d’operar l’ànima de manera que s’obri a la consciència de la seva interpenetració amb les ànimes alienes, i obtenir així una aproximació a l’Home Complet, a l’Home-Síntesis de la Humanitat

i això té en Política el resultat de l’abolició total del concepte de Democràcia segons la Revolució Francesa, pel qual resulta que dos homes corren més que un de sol, la qual cosa és falsa, diu, “perquè únicament un home que val per dos corre més que un home sol”. En Art això suposa l’abolició del concepte de que cada individu té el dret, o el deure, d’expressar el que sent. Al revés, només pot expressar el que sent com a diversos. I en Filosofia, això suposa l’abolició del concepte de Veritat absoluta. 

Respecte al prejudici de la individualitat, una altre ficció teològica, neix de creure que cada ànima sigui una i indivisible; ben al revés, la ciència ens ensenya que som una suma de psiquismes, i contra la idea cristiana que l’home més perfecte és el més coherent amb ell mateix, per l’home de ciència el més perfecte és el més incoherent amb ell mateix.

El resultat en política suposa la desaparició de les opinions fixes o de l’opinió pública, que no pot durar “més de mitja hora”, i l’abolició total del passat i del futur com a cosa que calgui contar-hi per a les decisions polítiques, que seran totalment subjectives i del moment. En Art s’aboleix el dogma de la individualitat artística, i en Filosofia l’abolició total de la veritat com a concepte filosòfic, que passarà a dir-se, no filosofia, sinó “art abstracte”, i el millor filòsof serà el que interrelacioni més teories subjectives respecte a l’Existència.

Finalment aboleix el dogma de l’objectivitat personal, que suposa que a partir d’ara només hi haurà objectivitat en la mitjana que cadascú sàpiga fer de les subjectivitats personals “per aproximar-se al màxim a aquella Veritat-Infinit cap a la que idealment tendeix la sèrie numèrica de les veritats parcials”. En Política això suposa el domini dels individus més hàbils, realitzadors de Promitjos, en Art l’abolició del concepte d’Expressió, que ha de ser substituït pel de Interexpressió: “només qui tingui plena consciència d’expressar les opinions de Ningú (només qui sigui Promig, per tant) podrà realitzar art”. I en Filosofia, substitució del concepte Filosofia pel de Ciència, que permet obtenir la mitjana objectiva del promig de les subjectivita.

Sintèticament, els resultats finals de tot plegat són l’aparició d’una Monarquia Científica, antitradicionalista i no hereditària, espontània, encarnada en un Rei-Promig. En Art només caldrà tenir dos poetes que en representin cadascun quinze o vint, i en Filosofia la integració de la filosofia en l’art i en la ciència (cosa que ha passat), i la desaparició de totes les formes de sentiment religiós, des del cristianisme fins a l’humanitarisme revolucionari, ja que no són Promig.

El text acaba triomfal. Es pregunta amb quin Mètode s’ha de fer tot això? Amb aquell que només sap la generació que està cridant en la seva veu, i que si ell el sabés, ell seria tota aquesta generació. Però en qualsevol cas, proclama la necessitat de que arribi la Humanitat dels Enginyers, és més, ho garanteix, i també la creació científica dels Superhomes, i tot plegat ho proclama a grans crits, o sense més, a crits!. I acaba:

“ I proclamo també, primer:
!El Superhome Serà, No El Més Fort, Sino El Més Complet!

I proclamo també, segon:
!El superhome Serà, No El Més Dur, Sino El Més Complexa!

I proclamo també, tercer:
!El Superhome Serà No El Més Lliure, Sinó El Més Harmònic!

Tot això ho proclamo ben alt, en ple entusiasme, des de la barra del Teijo, d’espatlles a Europa, drets els braços, fixes  els ulls en l’Atlàntic i saludant abstractament a l’Infinit.

                                                                 Á l v a r o   d e   C a m p o s


 

Es tracta, doncs, d’una burla i un humorisme contra la guerra, terrible, d’aquell moment. D’un atac sense pietat a la mediocritat creativa de molts dels seus contemporanis. Però molt més que això, que no passaria de manifest o de crítica, es tracta d’un diagnòstic de la malaltia de la civilització, un diagnòstic precís que assenyala al procés científic i tècnic com a culpable d’un estat mòrbid, letàrgic, de l’esperit, que s’ha vist sobrepassat pels esdeveniments, als quals no es pot adaptar de cap manera natural. L’únic que es pot fer és “operar”, traient de l’esperit allò que el frena, que són les fixacions provocades per la cultura cristiana, que centralment resulta ser la creació de la individualitat psíquica com quelcom coherent, únic i tancat. Campos proposa, per tant, desballestar el culte a la personalitat i als principis de fortalesa i (falsa) llibertat, substituint-los per una idea àmplia de l’ànima, basada en un estat de ser obert a tot (principi bàsic de Rilke, l’estat d’”obert”) i a tots, on la sensibilitat no és de l’individu, feta i tancada, sinó de la comprensió global de l’existència des d’un individu múltiple (com Pessoa mateix), que, per tant, viu en un estat de consciència no individual, sinó general. Aquesta és la transformació necessària per arribar al suprahumà de Nietzsche, un ésser que està en contínua transformació de l’estat de l’ànima i de la consciència de l’ànima, que per tant ha de ser complert, complexa i harmònic.

Campos no coneix el “mètode”, però indica el “camí”, és a dir, el treball que li cal fer a l’ésser modern per esdevenir una altre cosa de la que ha estat fins ara, la renúncia al psiquisme tancat, per entrar en un estat obert de ser. Tot un pla ètic, de valoració superior de l’ésser, que es deixa de comprendre com a unitat, i passa a fer consciència real i activa de la pluralitat. D’alguna manera, paganisme contra monoteisme. En Pessoa res està sense lligar, i cal llegir la destrucció del psiquisme únic en el Bernardo Soares del Livro do dessassossego, cal llegir els processos dels tres heterònims, cal llegir la saudade metafísica del propi Pessoa, i cal llegir els plantejaments neopagans d’Antonio Mora, el seu filòsof, per veure el teixit immens de l’escriptura pessoana, de la qual l’Ultimátum n’és el crit més vistós però no menys profund.

Mentre París bullia de propostes i exageracions, veritats i mentides, des de Lisboa, de manera gairebé secreta, marginal, un obscur traductor de cartes comercials anava fent la radiografia més explícita i solvent de l’infermetat civilitzacional. Ho anava fent de moltes maneres, perquè només les moltes maneres poden explicar la realitat, l’ara i aquí, dels moderns dels Segle XX. Com diu en una altre banda: “Ser tot en totes les coses”.

 

(Sessió del 26/6/08)

 

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010