Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  El límit  |  Apunts  |  El què fer en la societat del límit

Inici  >  Flâneur a la finestra1

APUNT 3. EL LÍMIT: EL "QUÈ FER” EN LA SOCIETAT DEL LÍMIT

JMa UYÀ



Després d’haver llegit La societat del límit: 24 raons (reals) per sortir de la tristesa del pensament i entreveure l’intempèrie del pensament,

I arrel de la provocació de Joaquim Jubert, dins el seu treball immens,

      Sr:

Alguns som uns privilegiats. La percepció del límit, és, efectivament, un privilegi. Com havíem vist supra-text, aquest privilegi és natural i incomprensible com una flor, un estel o una gota de pluja.

Alguns hem arribat aquí. Tenim perspectiva. Tenim un “point of view” turístic amplíssim, però ai, humà, massa humà, sempre humà.

Com que no podem (ni podrem)  delimitar el mapa del “què som”, fa de molt mal delimitar el mapa del “on som”. Es pot fer un topogràfic. Fem-l’ho. Fins i tot es pot llegir. A escala humana. Déus i semidéus i nimfes s’han apartat en silenci. No sabem si ploren o riuen. No sabem res. Hölderlin: abandonats.

Podem suposar que d’aquesta lectura n’hauria de derivar el “què fer”. Com l’excursionista perdut, el que ha sortit de la seva cursa-camí, que un cop orientat al Nord, decideix, satisfet, què cal fer. Sempre dins del límit del mapa.

Nosaltres, els humanoides, estem al límit del mapa. I mirem d’obrir el mapa següent. Però no el tenim. No queden més mapes. No és que l’hàgim perdut (Déu ens ha abandonat, el destí és tràgic, l’ésser és incomplet, un somni...tot això. És que no en tenim. En realitat, no hi ha, no hi haurà, no hi ha hagut mapa. La Història no existeix. I els motius històrics, per la societat del límit, tampoc existeixen.

Allò que ha passat no explica en absolut allò que passa, ni allò que passarà, ni allò que ha passat. La nostra perspectiva és tant diminuta (o al revés, tant absoluta en el seu límit), que no val per fer sentit, és a dir, per fer sentit metafísic, que seria l’únic i autèntic sentit. No. Estem en dimensió humana, única. El mapa metafísic no existeix. Només podem fer el mapa ètic.

Però com es fa un mapa ètic, si no tenim el mapa metafísic?

Perquè un què fer? Perquè aquest o altre què fer?

I també, o sobretot, perquè fer?

Els últims dos-cents anys son el relat d’una incomprensió (que no existeixi Déu però que existeixi ésser-existència), i un desvetllament (que cal existir en estat d’humà conscient). Potser els propers dos-cents anys (o infinits) seran els del “què fer”. La perplexitat és un assumpte paralitzant, i la paradoxa es mossega la cua. Desfer-se de l’ésser perplexa en existència paradoxal, pot ser un no-sentit, fins i tot, i encara.

Dit altrament: el “què fer” s’ha d’instal·lar, acomodar, fonamentar “a l’aire”, altrament també, en la impossibilitat del què som.
 

Fonamentació a l’aire ( i no en-l’aire)

(Veure el Kaddish, “estic cavant la meva tomba a l’aire”)

Nota: aquesta no és matèria per a enginyers ni arquitectes, tots ells subjectes al material-terra, ni per filòsofs ad hoc, necessitats de lògica, ni de matemàtics, necessitats de dits o àbac. Aquesta és matèria de poetes, els més necessitats de la no-necessitat.

Fonamentar l’ésser del què fer a l’aire, és fonamentar-l’ho en ell mateix. Primera paradoxa: el què fer es fonamenta en l’ésser que és i no sap què és però fa.

Perquè, el mateix estat de ser és un fonament. No n’hi ha d’altre.

Tampoc hi ha no-fonament. Si no hi ha metafísica, i només existència i només ésser, tot allò que faci l’ésser es justifica en ell mateix, i només en ell mateix. Això és una visió, no una lògica.

L’ésser viu a l’aire (esperit pur del no-ser o no haver-hi res més que ésser), com en la placenta-univers, que és placenta cap a un altre univers (?) a-conegut i a-existent. Venim de la placenta de la mare, que ve de la placenta de l’òvul que ve de la placenta de l’àtom que ve de la placenta del hidrogen i altres components que venen de la placenta de l’espai, que ve de la placenta de l’error (?) de la matèria al fer-se matèria i no seguir no essent. Segons els físics.

Podria ser.

Però l’ésser es fonamenta dins (és) “no saber”. Aire. Poeta.
 
L’ésser és “poeta” tot ell (tots els éssers, un a un). No té cap importància que cada-ú no ho sàpiga. En realitat, té tota la importància que no ho sàpiga , cada-ú, perquè és llavors que viu realment a l’aire, i és metafísic, acomplint-se sense saber. La consciència és un error, igual que l’espai-temps. La consciència és l’espai-temps de la ment de l’ésser. Un error (?) ja que no pot sortir de sí mateixa, a no ser que univers sigui placenta a una altre cosa. Podria ser.

L’ésser natural no ho sap que és ésser ni natural. Viu. Existeix. És aire.

Per tant, el què fer, per a l’autèntic ésser metafísic, que és el que no ho sap, no té cap importància. Fa això, o allò, i al revés. I què? No res, no hi ha i què. No hi ha pregunta, no hi ha consciència. Viu, emmalalteix, mor. És natura, pur misteri.

O sigui, que el què fer resulta un problema per a l’ésser que, essent aire, se sap a l’aire. Que sap que no sap.

El problema és el “què”, no el “fer”. El fer és absolut. Però l’ésser autoconscient, com la flor, o el ratolí o la gota d’aigua, és donat en existència en l’existència.

     Dempeus, en la seva intempèrie (consciència), no mira a dalt ni a baix, ni cerca Déu ni els déus, no demana Amor ni l’ofereix. Sent l’existència. Què fer? Perquè fer? Perquè un o altre què fer?

 

I respón, si li dona la gana:

1) No fer és tant legítim com fer. / Primer principi general de totes les místiques i principalment de la mística laica, ara./

2) Si faig, faig : perquè ho sento (pur impuls)
                          perquè ho vull (pur desig)
                          perquè ho decideixo (pura raó-interès)
                          perquè ho elegeixo (pura llibertat de ser o no-ser)

3) Nomès és ètic en el què fer, elegir.

4) El fonament de l’estat de condició d’elegir és no tenir pressió d’opció en el sentir, en el voler i en el decidir (no pas no sentir, no voler i no decidir)

5) Dit amb estil, elegeixo “perquè em dona la gana”, o sigui, la gana, la fam de ser que m’inclina a mi cap al meu ésser, un i determinat ésser que, en consciència, em faig jo. Elegeixo aquesta intuïció de ser. Aquest és el meu daimon.

6) El què fer és un estat de ser jo elegit. En absolut importa que això sigui inútil: estem sempre a l’aire.

7) Si no sóc capaç d’elegir, i només sento, vull o decideixo, no sóc capaç del què fer, no sóc ètic dins la consciència del límit.
Visc en estat de progrés (?) o Ideal (?) o Idolatria (?). Sóc un burgès o un ingenu o un dominat, per mi (por) o pels altres (+ por). Sóc un nen.

8) L’elecció és i suposa la solitud profunda, i davant de la mort, de l’ésser del jo. El límit de l’aire.


(Febrer 2008, i abans)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010