cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  El límit  |  Apunts  |  24 raons (reals)

Inici  >  Flâneur a la finestra1

24 raons (reals) per sortir de la tristesa del pensament i entreveure la
                   intempèrie del pensament,

                         Arrel de l’opúscle de George Steiner, Deu raons (possibles) de la tristesa del
                         pensament
, 2005 (Arcadia, Barcelona, 2006).

                        JMa Uyà

                        Ateses les raons de George Steiner, totes verificables, cal afegir:

A) El pensament ni és trist ni és no trist, a no ser que el pensament sigui emoció.

B) El que anomenem pensament és purament la consciència lògica (?) (misteri del misteri, la consciència; ull que no porta enlloc, que veu per veure i sense veure més enllà de si mateix/a) de la nostra consciència, que actua en proposicions lògiques, que són les de la consciència (del misteri de la seva lògica) (la de cadascú, és clar; no hi ha universals de la lògica ni de res).

C) La tristesa és una emoció (misteri del misteri de l’emoció). Cap emoció és ni conscient ni lògica. L’emoció és la música de la psique. L’arrel de la formació d’emocions (totes personals i individuacionades; no hi ha universals de l’emoció sentida) és el tercer misteri, essent el segon la consciència, i el primer l’existència del jo sentidor (autèntica santíssima trinitat del misteri existencial).

D) Així és que pensem i estem tristos, o estem tristos i pensem. Però també podem pensar i estar alegres. El que fa trist el pensament, el pensar, és adonar-se de la seva absoluta soledat en la seva absoluta intempèrie.

E) Steiner s’oblida d’assenyalar que les seves deu raons sobre la tristesa del pensament, es refereixen al pensament pensat metafísicament, és a dir, tot allò que es troba més enllà del pensament, i que el pensament no pot atènyer. I les deu veritats de Steiner (incomunicació exterior/interior, falsia del llenguatge, etc.) és a ell que el posen trist. L‘hi provoquen tristesa. I és natural, perquè en aquestes deu raons, el pensament es veu abocat a la metafísica, i es dona compte que ni és ni no és.

F) El pensament (caldria dir el pensar, car el pensament com a concepte no existeix, sino el pensar en acte de cadascú, tu, jo, ell, mai nosaltres o ells...), en tant que ésser de l’ésser, existeix només en consciència d’existir. I això és un absolut del jo, totalment depenent del jo sentidor, que també és un absolut. I un absolut ni és trist ni és alegre, sino inexplicable.

G) A George Steiner (i a molts altres), el que el posa trist és ser, adonar-se de ser, un humà. Potser voldria, preferiria ser Déu. Això ens passa a tots. Que voldríem ser el que no som. La radiació del fons còsmic que extreu de la inicial citació de Schelling, primordial , i que ens provocaria la melangia, en tant que lloc obscur on hi rau el saber, no existeix sinó en la percepció imaginativa de Steiner; en realitat no es vol veure el no-res, el no-ésser, que és l’autèntic fons obscur, o, dit altrament, l’autèntic no-fons d’on no-surt el no-saber. Ens agradaria, i ens podem posar melangiosos, però no surt. Ni per casualitat. Per tant, cal categoritzar aquesta barrera infranquejable: el que hi ha (i ens pot posar melangiosos o no) és la percepció autoconscient del límit. Del Límit.

H) D’ençà dels romàntics, estem en una nova frontera còsmica; hem anat de l’animisme al Mite, del Mite a Déu, de Déu a la Ciència, i de la Ciència al Límit.

I) No és el pensament el que ens provoca tristesa: és la consciència del límit. Del límit del pensament, de tot allò que percebim i del percebre mateix. Intuïm el més enllà, però ja és tant sols, o per fi, intuïció del no-res. El cant de frontera dels (pocs) poetes cantors.

J) Som en la consciència del límit. Alegrem-nos. Perquè el nostre marge d’error, ha disminuït molt. Ja no ens esperen, després de la mort, el cor dels àngels ni setanta nou verges. Ja no esperem que l’amor a l’altre sigui Amor transcendent, ni molt menys l’amor a un ens absolut i abstracte, a un Déu. Si tots arribem a la consciència del límit, ens podem quedar tristos o alegres, però sobretot, apaivagats. Perquè la perplexitat apaivaga. No melangia ni spleen ni gouffre baudelairià, sinó alta perplexitat evident. Un estat místic involuntari, fet de no transcendent. La paradoxa de l’existir completament a la llum. Macedonio Fernández en diu la siesta evidencial.

K) La societat del límit serà ètica. No tindrà res millor a fer, si és que es produeix. Anul·lada realment la transcendència, ens haurem d’ocupar realment de l’altre, l’única cosa realment sentida, malgrat Steiner , i a favor de Machado, que no veu, el primer, en l’altre, cap possibilitat de realitat autoconscient externa al jo.

L) Dins del Límit podem estar tristos, o alegres, o indiferents, o inconscients. Normalment, una cosa o altre té relació amb l’acompliment o no del Desig. Entrem en el quart misteri, o quarta dimensió del Misteri, el Desig. En una Societat del Límit, el Desig resulta inoperant metafísicament (i el que té Steiner i tothom, és desig d’entendre i de solucionar), car el Límit és metafísic, però i també existencial. Perquè el desig existencial topa, tard o d’hora, amb el Límit.

M) La tristesa del pensament de George Steiner ve del desig incomplert d’entendre-ho tot amb el pensament, i adonar-se que el pensament no pot entendre res. La impotència – no poder fer absolutament res per poder complir el desig -, li provoca tristesa, legítimament, i fins i tot una certa ràbia entristida.

N)  En la Societat del Límit, el límit no pot ser motiu de tristesa. Si ho fos, tota la societat hauria de suïcidar-se. Però l’instint de supervivència ens tornarà l’alegria. I ens la tornarà perquè aquesta societat no existirà mai, car abans d’arribar-hi plenament, farem el camí contrari, ens anirem sumint en la inconsciència, i farem la regressió natural i necessària, de nou, fins a l’animisme, i fins i tot al pur animalisme, que és d’on no havíem d’haver sortit, o encara més, fins al vegetal, arbre o herba. Darwin, però al revés. La societat actual, dita del Progrés Tecnològic, presenta molts símptomes d’aquesta inicial regressió necessària.

O) Car el límit és tot just suportable per a la majoria d’ésser conscients ( Go, go, go, said the bird: humankind / Cannot bear very much reality, T.S. Eliot, Burnt Norton, I; Four  Quartets / Vés, va dir l’ocell, vés, vés: els homes / A penes poden suportar la realitat); per això, els éssers conscients estem tan tristos: som una raça a extingir. Les nostres bases epistemològiques han arribat a un curtcircuit; aviat se’ns fondran els ploms. A molts, ja els ha començat a passar.

P) Tota solució de l’actual exaltació social passa per entendre el límit cabalment; llavors s’apaivagarà l’exaltació i es podrà, podria construir una societat ètica (només si els individus són realment autoconscients metafísicament. Es pot tenir optimisme sobre això? És millor sobreviure, que no fer-ho? Hi ha alguna cosa millor o pitjor? Només la fe en l’autoexistència ètica pot voler, hauria de voler seguir, ser).

Q) La societat exaltada, l’actual, va cap al desastre, el suïcidi. Com a molt sobreviurien els que entraran en regressió. Els bàrbars ara són a dins de la societat, en múltiples formes d’embotiment o malaltia mental, nova violència, nou fanatisme, nou feixisme, etc., o d’exasperació unilateral, sigui moda, esport, tècnica, consum, etc.

R) Així que el present del futur és obert, o cap a l’autoconsciència del Límit, i una possible societat ètica, o cap a la regressió ontològica. No hi ha manera de saber cap on, ni si hi ha millor. Resta, purament, una qüestió emocional, no pas intel·lectual. Un nou misteri.

S) Només seran individus autoconscients aquells amb una alta percepció del seu Límit, paradoxalment aconseguida a través d’una alta sensació emocional, dita Passió. L’equilibri (que no la solució de res), neix de l’estimulació mútua entre Consciència i Emoció, de manera que pot generar individus nets d’estratègies psicològiques o de cobriments emocionals de protecció, d’autoprotecció davant del límit, i per tant, lliures de dependència emocional (no pas de sentiments) exterior i interior, és a dir, lliures de l’aparença. Individus completament a la intempèrie de sí mateixos.

T) L’educació en el Límit és, fonamentalment, des-educació de l’aparença actual, molt resistent, car entra tota pels sentits, i, per tant, educació de l’individu en l’estar a la intempèrie conscient. A aquesta educació i lloc existencial s’hi arriba igual que una flor o un ratolí ha arribat a ser flor i ratolí, és a dir, naturalment. No hi ha manera de perfer-ho. Hi ha individus naturalment preparats (la seva ànima és perceptiva del límit), i altres molt resistents, perfectament instal·lats en l’aparença (la seva ànima no és perceptiva del límit). Tot mètode està abocat al fracàs. Ignorem completament si el poble tendirà o necessitarà assolir aquest estadi, la intempèrie.

U) Les emocions no poden ser el motor existencial ni social, sinó l’ètica, que neix de la percepció del límit en l’individu autoconscient. En els individus no autoconscients, les emocions ho són tot, i en ells no neix res sinó l’anar tan tranquil·lament cap a l’auto-destrucció, que és el signe oposat però complementari de l’autoconsciència. En realitat, una societat d’individus autoconscients, per tant del límit, per tant a la intempèrie de sí mateixos, duts per les emocions, farien el mateix, autodestruir-se. Duts per l’autoconsciència, només poden portar per l’ètica. O poden no fer-ho. Això és lliure. No hi ha pas cap causa-efecte. Hi ha voluntat, o no n’hi ha. Una societat de tristos (i hi tenim tot el dret), no va enlloc.

V) La tristesa és l’emoció del no-tenir en el voler-tenir. Si no, no hi ha tristesa. La tristesa és trista. És voluptuosa, i autocomplaent i autojustificativa. Perquè no és ètica, no és en els altres i amb els altres i per als altres.  Neix d’una mancança  no reconeguda i d’una debilitat, ben legítima, però que no sobrepassa el Desig, no el mata. Com l’amor.

X) El pensament ha de, pot cuidar, si vol, les emocions negatives. Fins i tot en el seu absolut. La consciència és el nostre déu limitat en existència. Real per sentit. Però il·limitat en consciència. Contra una de les raons de la tristesa del pensament de George Steiner, no és veritat que no hi hagi pensaments nous. El pensament, si vol, es transfinita. Però per fer-ho no pot fer servir només la racionalitat: ha de ser una lògica poètica del pensar, una creació de les imatges sentides. És un bé escàs, però existent.

Z) El contrari del pensament trist, i sorgint d’ell, complementàriament i per superació, és l’emoció metafísica de la intempèrie, la verificació absurda però valenta de la visió del no-res, del buit metafísic. Només en la més crua de les condicions d’autoconsciència, serem, i serem només si som ètics, o no serem, en regressió, definitivament. Però essent mòrbids, melangiosos, tristos (amb tot el dret), profundament romàntics, entotsolats en el cor de la tristesa, no podrem aconseguir mai que el pensament, en la seva lluita amb l’emoció sentida, ens afermi en un diferent estadi de l’ésser: la Societat del Límit sobre la intempèrie metafísica.

(2007)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010