cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  El Flâneur a la Finestra  |  Filmografia  |  Apunts: El Cielo sobre Berlín

Inici  >  Flâneur a la finestra1

FILMOGRAFIA. “El cielo sobre Berlín”, Wim Wenders (1987)

JMa UYÀ




“Quan el nen era nen
caminava amb els braços amunt i avall
volia que el rierol
fos un riu, el riu un torrent
i aquest bassal, el mar.

Tot li semblava ple de vida
i totes les ànimes una sola.
Quan el nen era nen
no tenia opinions sobre res
no tenia costums.
S’asseia a terra
amb les cames creuades, sortia corrent,
tenia un remolí en el cabell
i no quedava malament a les fotos.

Quan el nen era nen
era el moment de les següents preguntes:
Perquè jo sóc jo i no tu?
Perquè estic aquí i no allí?
Quan va començar el temps,
i on s’acaba l’espai?
La vida sota el sol és sols un somni?
El que veig, sento i oloro
és sols l’aparença d’un món
previ al món?
Existeix realment el mal,
i persones que de veritat són dolentes?
Com pot ser que jo, que sóc jo,
abans d’arribar a ser, no fos?
I que jo, que sóc jo,
algun dia ja no sigui més el que sóc?

Quan el nen era nen
s’ennuegava amb els espinacs
els pèsols, l’arròs amb llet i la col bullida
i ara s’ho menja tot
i no només perquè sigui necessari.
Quan el nen era nen
un cop es va despertar en un llit estrany
i ara ho fa sovint.
Moltes persones li semblaven formoses
i ara només si hi ha sort.
S’imaginava clarament el paradís
i ara com a màxim el sospita.
No podia imaginar-se res
i ara l’estremeix.
Quan el nen era nen
jugava amb entusiasme
i ara només se submergeix en alguna cosa
si aquesta cosa és el seu treball.

Quan el nen era nen
en tenia prou amb el pa
i les pomes per alimentar-se,
i segueix essent així.
Quan el nen era nen
les aglans li queien a la mà
només com a aglans
i segueix essent així.
Les nous li deixaven la llengua aspra
i segueix essent així.
En cada muntanya anhelava una
muntanya més alta
i en cada ciutat anhelava
una ciutat encara més gran
i segueix essent així.
A dalt de tot de l’arbre, collia cireres
entusiasmat
i avui dia segueix fent-ho.
Era vergonyós amb els desconeguts
i encara ho és.
Esperava sempre les primeres neus
i ho segueix fent sempre.
Quan el nen era nen
va llençar un pal
com si fos una llança contra un arbre
i avui segueix allí, vibrant.”


                  Peter Handke, poema Himmel über Berlin. Wim Wenders, 1987

Text de Marion,
la trapecista:

“Quasi sempre sóc massa inconscient per estar trista,
tot tant buit, inconciliable...
Què haig de fer?
Cóm hauria de viure, com hauria de pensar?
Potser no sigui aquesta la pregunta...
Això és el que em fa tant taupera, la falta de desig,
de desig d’estimar, de desig d’amor...”


(Nota: Malte Laurids Brigge, el personatge de Rilke, acaba el text desitjant no ser estimat)


Text de Homer, el vell que cerca la Potsdämmer Platz:

“Si la humanitat perd el narrador, llavors també perdrà la infància.
¿On són els meus herois? ¿On esteu, petits meus?
(...)
Perquè no veuen tots com els nens...
(...)
!Hem embarcat!”


Text de Marion i Damiel, a l’escena final del bar de l’Hotel Esplanade, Berlín, avui desaparegut:

Marion: “ Per fi avui puc dir que estic sola. S’ha acabat l’atzar. No sé si existeix el destí,
                però les decisions sí que existeixen. Decideix-te. Ara nosaltres som el temps.
                La única història és la de l’home i la dona. La d’uns nous ancestres. Som el
                futur de tots.”


Damiel: “Passa una cosa, i segueix passant, alguna cosa em compromet. He conegut la
               sorpresa de ser. Ella m’ha dut a casa. He trobat la casa.
               Només la sorpresa de ser causada per nosaltres dos, la sorpresa de ser causada
               per l’home i la dona, han fet de mi un ésser humà.
               Ara sé el que cap altre àngel sap”


(Nota1: Heidegger diu de la paraula poètica, en l’estudi sobre Hölderlin, que és “la casa de l’ésser”)

(Nota 2: la versió en català és de JMa Uyà a partir dels subtítols oficials en castellà de la pel·lícula).

                        *                        *                      *

Tots els poemes, textos en off i el diàleg dramàtic del final entre la Marion i el Damiel, són de Peter Handke (Griffen, Austria, 1942) (veure bibliografia).

Wenders és amic de Handke, al qual considera el més gran escriptor actual en alemany, pel seu estil sobri i precís. Handke es mou sempre en l’espai de la prosa metafísica.
La pel·lícula neix a partir d’un espai d’agenda entre la darrera pel·lícula de Wenders i la següent, que encara no pot començar per múltiples problemes, ja que ha de filmar en localitzacions d’arreu del món (veure filmografia de Wenders, Wim).

I decideix fer una pel·lícula sobre Berlin.
 
Estem a l’any 1987. Ningú espera que caigui el mur. Berlín és una illa entre dos móns absurds. És un no-lloc, ple de joves i artistes, i plena de cicatrius de la guerra. Wenders passeja i no troba cap argument. Observa , però, que la ciutat és plena d’estàtues d’àngels. Casualment, Wenders està rellegint Rilke. La figura central de l’obra rilkeana és l’àngel, com aspiració a pur esperit, com a lloc entre l’ésser i el més enllà o no-res.

Wenders parteix d’una imatge: un àngel contempla la ciutat, s’enamora, vol ser humà.
Organitza l’equip de filmació, però comença a rodar sense guió. Demana els textos dramàtics a Handke, el seu amic, que està a Salzburg, per telèfon. Aquest escriu a distància, i amb cada text, Wenders saps què ha de filmar, però dubte en les transicions.

La pel·lícula ha de ser en blanc i negre, amb transicions al color. Contracta Henri Alekan, un home de més setanta anys (en homenatge, li posa el nom del circ, Circ Alekan), un especialista  en il·luminació en blanc i negre. Cal perfilar perfectament tots els objectes, les formes, els contrastos. Els àngels són pur esperit, i són àngels custodis, i hi veuen només en blanc i negre perquè només veuen allò essencial de les coses, és a dir: l’ànima, de la mateixa manera que ho fa el blanc i negre en fotografia.

Fa proves de vestuari, els hi posa cuirassa, els la treu, ales, els les treu, etc. Finalment un llarg abric, i el cabell amb una cua, diferencien les persones dels àngels. Contracta Bruno Ganz i Otto Sander, amics inseparables, per fer els papers protagonistes. Ganz és un dels primers actors de teatre a Alemanya, i encara no ha rodat gairebé cine. La protagonista és la companya de Wenders d’aquell moment, que aprén a ser trapezista amb un especialista húngar, Lagos, que surt a la pel·lícula. Tot es roda sense xarxa.

A la pel·lícula, l’àngel és l’estat espiritual de l’ésser, i sent tot el que sent l’ésser, i l’acompanya, però no intervé. I és l’estat innocent de l’ésser. Els nens veuen perfectament els àngels. Cadascú té un àngel. (Cadascú, ell mateix, és el seu àngel?).

Però, cal llegir a Rilke:

Elegies de Duino, elegia I (versió en català de JMa Uyà, de la traducció en castellà de JMa Valverde, Lumen, Barcelona, 1984):

“¿ Qui, si jo cridés, em sentiria d’entre els cors
dels àngels? I suposant que em prengués
un, de cop, vers al seu cor, em fondria en el seu
més potent existir. Doncs allò bell no és res
més que el començament del terrible, que tot just encara suportem
i si ho admirem tant és perquè, seré, menysprea
destrossar-nos. Tot àngel és terrible.
I per això em continc, sufocant el reclam
d’un plor obscur. !Ai¡ ¿A qui podriem
recórrer, llavors? No als àngels ni als homes;
i els animals sagaços ja noten
que no estem molt confiadament a casa,
en el món interpretat. (...)”


Per Rilke, els àngels són éssers que han deixat allò terrenal, a mig camí entre els vius i els morts. Els àngels no ens poden salvar. Ben al revés, ens deixen viure perquè ens menyspreen. Un sol contacte amb el seu esperit pur, i seriem anihilats per la seva força superior.

Wenders, però, planteja la història al revés. L’àngel s’enamora d’una trapezista, que també pot volar com ell. Anhela sentir, ser. I morir. Els homes, però, ja no són nens ( poema de Peter Handke). La mirada ja no és pura. Això és el que va cercar Rilke en tota la seva obra. Retrobar la puresa. Damiel, però, la vol perdre. I Marion, perduda i sola, acomiadada de la vida com del circ, està a la última funció d’ella, com a ésser, i li cal trobar la puresa, el camí de retorn a l’ésser. Però necessita un home. L’ex-àngel, Peter Falk-Colombo, li ho pregunta: quin home? I ella no ho sap.

Tancada en el no-lloc que és Berlín, ella es queda sola al mig del cercle de l’arena del circ, i marxa. Damiel, ja humà, la cerca, però ja no hi és. Finalment es troben en l’escena final, que prefigura el naixement d’un altre home i dona que iniciaran el nou ésser, que cal fer encara, que miri amb nova innocència. Damiel ha descobert la terrenalitat, i la dona-terra, que sap volar, es fusiona amb l’àngel, per tornar a la veritat de l’ésser que cal fer de nou, sobre les runes del fracàs de l’horror humà actual, simbolitzat en el Berlín de la guerra i postguerra, l’ésser derrotat i culpable.

La pel·lícula és, doncs, una metàfora, i està feta com un poema, escrivint cada vers-escena sense saber què vindrà a continuació. Tot l’equip de rodatge està cada dia incert sobrè què rodarà demà, i Wenders es passa les nits en blanc donant-hi voltes, i sabent que haurà de tenir alguna imatge al cap. Molts cops, els mateixos actors, com Peter Falk, dibuixant, per entretenir-se, les situacions del rodatge o els textos que va enviant Handke, desencallen la filmació, i el poema es va fent.

A banda i banda de la parella protagonista, Cassiel, l’àngel amic, i Peter Falk-Colombo, ex-àngel, rodant una pel·lícula sobre l’horror nazi a la ciutat devastada pels aliats i els russos, que ara la tenen als llims, fan d’acompanyants tràgics, en aquests cas, més que res, de testimonis, i enllacen a banda i banda de l’existència. L’aparició de Peter Falk en una pel·lícula europea d’aquest estil, és una sorpresa, i el mateix Peter Falk accepta el paper al trobar-lo increïble. I sense guió! Això permet, també a Wenders, rodar en alemany, en anglès i en francès, ja que pel circ contracta uns músics francesos.

I entremig d’aquesta illa, la Biblioteca, el coneixement espiritual dels humans, on cada lector té el seu àngel a darrera, en un edifici blanc de formes pures. La biblioteca neix de Rilke, a París, que diu així en el seu Quaderns de Malte Laurids Brigge (Proa, Barcelona,1981, traducció de Jordi Llovet, p. 49):

“                                                                                                    Bibliothèque Nationale.

Estic assegut i llegeixo un poeta. Hi ha molta gent a la sala, però ningú ho diria. Són dins els llibres. De tant en tant es belluguen en els fulls, com homes que dormen i es tomben entre dos somnis. Ah!, i que és d’agradable estar entre gent que llegeix! ¿Per què no s’estan sempre així? Pots anar a un i tocar-lo amb suavitat: no se n’adona. I si topes una mica amb un veí en aixecar-te de la cadira i t’excuses, llavors s’inclina cap al costat d’on li arriba la veu, la seva cara se’t decanta sense veure’t, i els seus cabells són com els cabells dels qui dormen. Quin benestar! I estic assegut i tinc un poeta. Quin destí! En aquest moment, potser hi ha tres-centes persones, a la sala, que llegeixen; però és impossible que cadascú tingui un poeta. (Déu sap el que tenen!) No hi ha tres-cents poetes. Però mireu quin és el meu destí: jo, potser el més infeliç d’aquests lectors, un estranger, tinc un poeta”

No hi ha tres-cents poetes, però pot haver-hi tres-cents àngels, ja que cadascú és el seu àngel, sobretot a la biblioteca. Perquè allí, en el silenci, cadascú dissolt la distància entre somni i realitat, esperit i terra, cada cop que passa pàgina “com homes que dormen i es tomben entre dos somnis”. Cal fer notar l’assossec que Rilke transmet en el seu fragment, i com Wenders el filma en l’únic edifici que encara existeix a Berlín, car totes les localitzacions ara ja són diferents o construïdes. Perquè en aquell moment el mur era ben autèntic.

També apareixen escenes referides a la mort, al suïcidi, a la guerra, al passat desaparegut, a les fronteres, als nens,...

Però encara hi ha un personatge, el vell Homer, un actor berlinès que va viure cinquanta anys a Hollywood, fent centenar de secundaris, i que va sortir deu segons a Casablanca, que Wenders converteix en la consciència de la humanitat, com a narrador, car “si la humanitat perd el narrador, llavors també perdrà la infància” (...) Perquè no tots veuen com els nens?”.

Homer cerca la gent i la vida de la Posdämer Platz d’abans de la guerra, i no troba res.

Finalment, Damiel, l’àngel que ja sap els gust de la sang i el nom dels colors, que ha pres un cafè i ha fet una pipada de cigarret, i ha sentit el fred viu sobre la cara, i ha vist com no el deixen passar les barreres, descobreix la sorpresa de ser, i sap el que cap altre àngel sap. S’ajunta a la dona que cerca ser de nou amb un home, per crear una nova nissaga. La història del nou ésser comença.

I Homer exclama, jubilós:   “! Hem embarcat¡ “

                                                            *      *      *

Nota bene: la pel·lícula va dedicada a tots els àngels, i neix, per Wenders, d’allò que ha vist i après en els films de Tarkovsky, Ozú i Truffaut.



(Sessió del 22 de Maig del 2008, Fundació Valvi)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010