Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Charles Renouvier  |  Apunts  |  Nota biogràfica

Inici  >  Flâneur a la finestra1

NOTICIA BIOGRÀFICA DE CHARLES RENOUVIER (1815-1903)

J. JUBERT GRUART


 

1815 (1 de gener): Neix a Montpellier.

1830: Pare: diputat per Herault (regnat de Charles X), oposició (contra les ordenances fr juliol 1830).

El germà Jules, diputat. Abandó de la política, per dedicar-se a l’arqueologia.

1834- 1836: École polytechnique (París). Auguste Comte (répétiteur, és a dir: professor de repàs -d’anàlisi transcendent i de mecànica racional o relacions entre filosofia i matemàtiques-). Jules Lequier (1814-1862), condeixeble, l’introdueix al “problema” de la metafísica. “Aquesta comunicació mútua –escriu Renouvier en el Manuel de Philosophie Ancienne (1844), p. XII, referint-se a Lequier-, malgrat les diferències profundes que ens separen, s’ha trobat afavorida per un acord impressionant en alguns dels principis de l’alta lògica. Acostumat, com estava ell també, a concedir un lloc important a la creença en els fonaments de la ciència, jo ho he aprofitat per fer una anàlisi de la fe,  sobre la llibertat, sobre la intervenció de la idea de llibertat en aquelles del saber i de la certesa, ...”.

La lectura, d’una tirada, dels Príncipes de Descartes, feta per atzar, el decidir i escollir renunciar a la “carrera” de (alt) funcionari o de militar, abandonar les matemàtiques i dedicar-se “en exclusiva” a estudiar filosofia. “Així fou, amb un vertader estat d’encantament que vaig iniciar-me, essent un novici, en aquest mètode matemàtic aplicat a les idees, a aquest pensament tant fort, a aquesta llengua tan bella i amplia, a aquest sistema sòlidament construït on les llacunes o els defectes s’escapen fàcilment a qui no hagi pas seguit amb atenció l’evolució del desplegament històric fins el moment de l’aparició de la Critica de la raó pura, que, tota sola, ha renovat definitivament les bases de la doctrina cartesiana. Tot seguit  vaig posar-me a llegir l’Éthique d’Espinoza, els principals tractats de metafísica de Leibnitz i de Malebranche, i un molt petit nombre d’altres obres” (Crit. Phil., t.XII, p.276).

1837: Abandó dels estudis a l’Escola Politècnica i de la possibilitat d’ocupar cap càrrec acadèmic, administratiu o militar (que com polytechnicien no hagués resultat difícil). Estudis de filosofia. Es pregunta, d’entrada, si és resoluble portar o aplicar al raonament filosòfic la noció d’infinit matemàtic. ¿És una dada real (l’infinit) o entra en contradicció amb les tesis metafísiques referents als temes (problemes) de l’origen, de l’essència, de la fi del món, ...? Inventari de les antinòmies inherents a diferents sistemes filosòfics i de les contradiccions que es donen entre pensar metafísica i raó raonant (sic). (V. apunt “Temes Renouvier”). És a dir: consagra el seu existir a pensar-raonar, escriure i revisar els seus llibres. A evolucionar, amb mètode, el seu pensar i entendre (pensar de forma “nouvelle”; un pensar-raonar evolutiu i amb un objectiu: fundar un nou criticisme, revisar els a priori; tasca que culminarà, als 83 anys, amb “La Nouvelle Monadologie”, amb la col·laboració de Lluís Prat). Aquest, però, és un lent procés realitzat al llarg de diferents etapes:

1. 1842: Primera etapa (etapa de preparació: sobre l’estat de la qüestió): Manuel de philosophie moderne (premiat, menció honorable, en el concurs de l’Académie de sciences morales et politiques; història crítica de cartesianisme, defensa de l’eclecticisme, possibilitat de resoldre l’antinòmia cartesianisme-espinozisme). Les idees exposades en aquesta obra foren abandonades en gran part en les etapes següents. Fou, de fet, un exercici per conèixer bé els sistemes filosòfics vigents, analitzar-los minuciosament i fer-ne un resum mínim però complet, sense prendre partit, sense crítica. Atac directe dels textos sense cap recurs a les interpretacions fetes (i prèviament rebudes pel lector). És una necessària etapa preparatòria en la formació del que Julien Benda etiquetarà “un clerc” o intel·lectual (v. Benda). Fins aquest moment, acrític, tot plantejament és vàlid, tot és veritat, tothom té raó. De fet està fent història d’una etapa de la filosofia (això no és fer filosofia; és a dir, està fent un manual de filosofia o filosofia –que no és filosofia- tal com es fa en les Universitats).

2. 1844: Manuel de philosophie ancienne (història de la filosofia basada en una lectura sistemàtica dels més importants autors antics, en tres volums). Continua essent eclèctic (tot és vàlid). Però introdueix una aportació important: junt a la lectura atenta i resum sistemàtic de les obres filosòfiques clàssiques, per fer-ne un resum textual precís, paral·lelament es documenta sobre l’estat de les ciències contemporànies als autors estudiats. Composat enterament, quasi, amb els textos dels mateixos filòsofs estudiats, estableix la comparació de les diferents doctrines entre elles i de cada una d’elles amb l’escepticisme en boga.

3. Canvi de model (abandó del treball intel·lectual de conciliar les antinòmies i d’assajar síntesis), a l’estil hegelià. Navega encara –intel·lectualment-  en un vaixell (de pensar) eclèctic, però ho fa d’acord amb el manual de navegació que li marca la lectura de les obres de Victor Cousin.

Progressiu abandó de l’eclecticisme. Relació sistemàtica, per cada època estudiada, entre l’estat de la qüestió filosòfica i l’estat de la qüestió en Ciència. Aprofundiment de les oposicions (contradiccions entre sistemes filosòfics), escapant de l’escepticisme. Abandó, per tant, del mètode de “conciliació de contraris”.

Progressivament es planteja la pregunta: ¿he de pensar/creure que la veritat és dins de l’afirmació simultània de proposicions contradictòries? ¿he de mantenir-me escèptic en relació a tots els sistemes? “La doctrina catòlica, amb tot el que ella recull de la teologia del platonisme i de l’estoïcisme no és altra cosa que un teixit de contradiccions”.

4. Etapa intermèdia (vers la formació d’un pensament propi)
Estudi sistemàtic de Schopenhauer.
Primeres pedres del pensament personalista.
Articles per L’Encyclopédie Nouvelle (de Pierre Leroux i Jean Reynard): Descartes, Fatalisme, Fermat, Fitchte, Ficin, Força, Panteisme i Filosofia. De tots ells, és Philosophie (que té “gruix i contingut” de volum autònom) el que marca un inici de pensament propi, una presa de posició sobre què és pensar, encara que no acaba de superar o prendre clar partit davant de les antinòmies que detecta. Però ja declara que “la unió de l’infinit i el finit en Déu escapa al nostre coneixement”. El Déu de la metafísica sobrepassa el mètode analític que fem servir per pensar (raonar). En conseqüència: “Es convenient, dins de la limitació de les especulacions sobre Déu que ens són permeses, que substituïm l’idea rigorosa de l’infinit per la d’indefinit”. Doncs, per un raonament humà (l’únic possible) sols podrem assignar a Déu atributs antropomòrfics i morals que sols ens remetran a nosaltres mateixos. En conseqüència: els atributs metafísics són inaccessibles al pensament i per sobre de la raó. L’incognoscible no és cognoscible. “Una doctrina de la consciència és oposada a la doctrina de la cosa”. Assignar atributs metafísics, al que sigui, és contrari a la raó. No podem tenir cap idea sobre l’infinit (ni de número, ni de temps, ni d’espai infinits); són no sols inaccessibles, sinó que és contrari a la raó proposar de fer-ho. Rebutja la pretensió metafísica tradicional de poder copsar directament i per coneixement intuïtiu les coses en l’absolut del seu ser. Crítica de la creença, del pas de l’ideal al real.

Rebutja obtenir directament el coneixement per intuïció, doncs aleshores és la creença personal (mena d’apriori irracional) que és el que ens permet/obliga veure el que creiem que és el real. Passant de l’ideal al real, a l’altre costat no hi trobem la veritat. És així com hem confós metafísica per misticisme. Tot intent de conciliació de contraris esdevé un aliat infidel.

5ª etapa: Entusiasta saint-simonien. Revolució de l’any 1848 (v. Part primera, cronologia segle XIX; v. apunts Baudelaire).  Republicà. Encàrrec del ministre d’educació, Carnot: Manuel républicain de l’homme et de citoyen (una mena d’Educació per la ciutadania, per ús de les escoles nacionals, que conté algunes proposicions socialistes, d’una rabiosa actualitat: control dels crèdits per part de l’Estat; control, per l’Estat (entès com la República), dels preus; impost progressiu, acabant amb el règim fiscal basat en la il·legalitat emmascarada; ...). Els partits de la dreta denuncien aquest opuscle davant de l’Assemblé constituante, causant la caiguda del ministre Carnot.

Fins l’any 1848 Renouvier és socialista i optimista.

6ª etapa: 1851.
Pensador autònom: “nouveau criticisme” (neokantisme, oposat al positivisme alemany). “Organisation comunale et Centrale de la République”: Projecte d’una organització comunal (cantons administratiu i polítics) i central de la República, basada en el govern directe, la legislació directa, ...
Cop d’Estat (2 desembre), al que s’oposa. Inici del IIon Imperi (v. Part primera, cronologia).
Abandó definitiu de tota ocupació i preocupació política. Consagració exclusiva a la filosofia (projecte de reforma de Kant).
Col·laboració amb la Revue philosophique.

1852: Tot intent de conciliació de contraris esdevé un aliat infidel.

1854-1864: Essais de critique générale (4).

1857: Primera edició d’Uchronie (v. infra, any 1876).

1859: Traité de psychologie rationnelle, d’aprés les principes du criticisme. En el Prefaci: “...avui en dia que el temps és preciós, els llibres nombrosos i a penes llegits, els autors ocupats en ells mateixos, els lectors -i fins i tot aquells que es diuen filòsofs- poc habituats a remuntar les dificultats d’un tema, menys encara a deixar-se ensenyar, els savis en fi, abocats - i massa estretament-  dins de les seves especialitats...”. Renouvier aspira a no ser llegit sinó estudiat!.

1862: Suïcidi de Jules Lequier (11 de febrer). El dia següent, Renouvier es fa càrrec de tots els “papers” de Lequier, al qual  considera el seu “maître a penser” (a partir de les converses mantingudes mentre eren condeixebles a l’Escola Politècnica, a París).

1864: Coneix François  Pillon. “Introduction à la philosophie analytique de l’historie” (una rigorosa genealogia, crítica, de la moral i de la religió), 23 anys abans de l’obra paral·lela de Nietzsche.

1865: Renouvier edita, pel seu compte, un recull de l’obra de Lequier (expurgant-ne l’obra teològica i mística). 120 exemplars, que distribueix –a França i a l’estranger- a personalitats que considera podran entendre la seva extraordinària vàlua de pensament racional (p.e. a William James, als EEUU), salvant-lo no ja de l’oblit sinó del desconeixement total.

1867: Fundació de l’Année philosophique (1868-69), mensual.

1869: La Science de la morale. El protestantisme (lliure pensament) versus catolicisme (dogmatisme). El dret de transformació de la moral al llarg de la història.

1870-71: Guerra francoprussiana. Comuna de París.

1872: Fundació, amb François Pillon, de la revista La critique philosophique (1872-1889), setmanal (refundació de L’Année philosophique). La moral racional.

1876: Edició de versió modificada i ampliada de la “novel·la” filosòfica: Uchronie (neologisme creat per Renouvier: utopia dins de la història). Hipòtesi: “si les Antonins avaient banni (desterrat) les chrétiens en Orient”. Renouvier reescriu mil anys d’història europea “tal com ella hauria pogut ser” si no hagués triomfat el cristianisme. Per Renouvier el balanç comparatiu hagués estat favorable per la humanitat. En tot cas es tracta d’un exercici rigorós, racional per encadenar causes i fets.

1879: Petit traité de morale pour les écoles laïques. Un text que, ben segur, els promotors-autors de l’assignatura d’Educació per la ciutadania, actual, no han pas llegit.

1880: Encontre amb Louis Prat.

1882: Esquisses d’une classification systematique des systemes philosophiques, on l’autor hi explica l’evolució del seu raonament.

1897: S’instal·la a Perpinyà (a casa de Louis Prat).

1898: La Nouvelle Monadologie. “La mònada és la substància simple la qual realitat  està implicada per l’existència de les substàncies complexes. Una substància és un ser considerat en la seva complexitat lògica com subjecte de les seves qualitats”.

1900:  “Victor Hugo: Le Philosophe”. Hugo és un poeta, un poeta que posat a fer filosofia formula idees contradictòries, incoherències i absurditats amb el realisme que impregna moltes de les seves obres i la seva fe –personalista- en un mi-mateix humà que funda la llibertat i l’ètica (que encara anomenen “moral”).  Hugo és un visionari (songe: pensament espontani, dictat, posat, no raonat,... una mena d’intuïcionisme avant la lettre), alhora que un realista i un personalista. I això, per Renouvier, no va. Hem de ser crítics. Hem de trobar una camí rigorós per pensar-raonar.

1901: Prades (amb  Louis Prat, professor de lletres; recopilador i biògraf de Renouvelle (“Sa doctrine, sa vie”, 1937); recuperador del catarisme, s’instal·len a 1 route Nationale, “la petite maison rouge”). “Les Dilemes de la métaphysique pure”: la metafísica ens planteja el dilema entre personalisme i realisme; visions oposades del món, cada una d’elles és, però, coherent. ¿Com resoldre el dilema? “Sols la creença, pràctica i racional, permet trencar el dilema i adherir-se al personalisme”.

1903 (1 de setembre): mort a Prades, deixant inacabada la seva obra “principal”: "Le Personalisme” (defensa dels valors de Justícia, Moral i Llibertat de consciència, oposant-se a tots els dogmatismes). Reflexió sobre l’origen del mal. El concepte de “nolonté” (noluntat) : quan la voluntat no té per objecte el be (concepte clàssic), “poder de no voler”, característic de la llibertat humana (Lequier). Retorn sobre la mònada: “Les mònades no tenen parts, ni extensió ni figura... són vertaders àtoms de la Natura... no tenen composició quantitativa... sols tenen composició qualitativa. És un compost qualitatiu, o un subjecte de relacions internes, subjectives....Una qualitat comuna (a totes les mònades) i pròpia de cada una és: el sentir-se a si mateixa, la relació entre el subjecte i l’objecte; una distinció i alhora una identificació... La relació interna és la representació; és la consciència quan se la considera en la seva forma, és el fenomen quan se la considera matèria.”

El conjunt dels seus manuscrits estan guardats en el Fond Renouvier de la Biblioteca de la Universitat Paul Valèry de Montpellier.

Sessió 20-XI-2008)

1. Vegeu Apunt adjunt.

2. Auguste Comte (1798-1857), nascut a Montpellier. Secretari de Saint-Simon, amb qui trenca. Curs de filosofia positiva (aversió envers l’espiritualisme metafísic; refundació  de la filosofia i de les ciències sobre bases noves; reformar el saber per poder reformar la societat; conversió de la sociologia en ciència positiva; construcció de la religió de la Humanitat;...).

3. Jules LEQUIER (1814-1862) o Lequyer, nat a Quintin i mort a Plérin (Bretanya). Autor pòstum. Etiquetat de “el Kierkegaard francès. Precursor de J.P. Sartre. Tema: La llibertat com veritat primera (o primera veritat), “Faire, non pas devenir, mais faire et en faisant se faire”, “l’esser humà és responsable del seu destí”, ... Condeixeble i “maître a penser” de Renouvier a l’E.P. (X). “Le feuille de charmille” o el conflicte entre fe i coneixement (ciència). “Le problè de la science. Comment trouver, comment chercher une première vérité”: la llibertat (el dilema entre necessitat i llibertat). Sol i desesperat, es suïcida (neda mar endins, a Bretanya, fins esgotar-se). Els seus escrits restaren inèdits fins que foren recuperats i publicats per Renouvier.

4. Monadologia: doctrina basada en el principi “tot està en tot”, oposada al dualisme cartesià (matèria i esperit). V. infra.

5. Victor Cousin (1792-1867), professor a la Sorbona i a l’Escola Normal Superior (rue d’Ulm). Eclecticisme cousinià:  tots els grans sistemes  filosòfics (sensualisme, idealisme, escepticisme) han estat, en part, vertaders (ajustats a aspectes de la veritat sobre la realitat i el suprasensible); per salvar les contradiccions que també presenten tornarem a pensar amb espontaneïtat, copsant el que ens és donat a la consciència, assajant d’advertir l’origen de tot plegat i quedant-nos sols, d’aquest sistemes,  amb el que estimem és el millor (l’eclecticisme és un seleccionisme, ja des de Diògenes Laerci).

6. Actualment conservats a Rennes ( Biblioteca de Ciències Econòmiques).

7. François Pillon (1830-1914), metge. A partir de la seva relació, a París, amb Renouvier, es consagra als estudis filosòfics.

8. Dinastia Antonina de l’Imperi romà, regnant de l’any 96 al 192.

9. Louis PRAT (1861-1942). Natural de Foix, es doctorà en filosofia a la Sorbona l’any 1905. Professor de filosofia al collège de Perpinyà.
 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010