Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Blanchot  |  Glossari  |  Blanchot

Inici  >  Flâneur a la finestra1

GLOSSARI. MAURICE BLANCHOT (1907-2003)

JMa UYÀ




Afora: concepte Blanchot. Paraula per anomenar la intempèrie. "Hem caigut fora de l'ésser, en el camp de l'afora, on, immòbils, caminant amb un pas lent i regular, van i vénen els homes destruïts" (ED,34).

Atenció, l': concepte Blanchot. Estat de l'escriptor en l'espera de l'experiència passiva del pensament de la desgràcia.

Capitalisme: "Per a ell (Nietzsche, i per Blanchot) com per el romanticisme, l'experiència central es la degradació de l'home pel capitalisme, que tendeix a reduir-ho tot a la manera de la cosa" (DI, 241).

Coherència: element que cal trencar, per assolir un nou coneixement real, car ara vivim en la paradoxa, el pensament paradoxal, més enllà del pensament coherent. L'obra de Blanchot és aqueta recerca afirmativa de la paradoxa, malgrat sembli una contradicció, que ho és, necessàriament, per saltar el mur de la coherència, que no ens porta enlloc. És el forat negre literari de Blanchot, totalment místic, sense objectiu místic, perquè és impossible. Arriba a afirmar que l'escriptura és incompatible amb si mateixa, en el sentit que l'art ja no és capaç de suportar la necessitat d'absolut, o sigui, de coherència. Dit altrament, l'home ja no és capaç de suportar l'existència.

Coneixement: "Com si el coneixement no ens fos donat més que per a conèixer allò que no podem suportar conèixer" (PMA,155).

Desobra: concepte Blanchot. Produir l'absència d'obra. Fer obra desescrivint l'obra, o desfent passivament l'obra o les obres dels altres. Reescriure sense escriure.

Desgràcia, la: concepte Blanchot. La caiguda en el no-res metafísic.Allò impossible en el pensament. Ser i ser impossiblement.

Exercici,l': concepte Blanchot. L'escriptura i treball de l'escriptor en l'espera i vivència passiva de la desgràcia.

Experiència,l': concepte Blanchot. El camí , mai un final,de l'escriptor per fer l'exercici en l'espera passiva de la desgràcia.

Ética: "Per això, si la metafísica és la relació transcendental amb l'altre (...) és necessari, per tant, que la filosofia primera no es la ontologia (l'afany , la qüestió o la crida de l'ésser) sinó la ètica, la obligació cap a l'altre" (posició completament machadiana, sartriana i camusiana) (DI,104).

Escriure: "Escriure (...) no et permet ja aquella relació amb l'ésser (..) que vas rebre un dia del passat del món (...) des de el dia en que el cel es va obrir al seu buit" (PMA, 31)
"Escriure és, potser, no-escriure, reescrivint-esborrant (escrivint per sobre) allò que encara no està escrit i que la seva reescriptura no només reprèn, sinó que restaura assossegadament reprenent-t'ho, obligant a pensar que hi havia quelcom abans, una primera versió (rodeig) o, pitjor encara, un text d'origen i llençant-nos, així, en el procés de la il·lusió del desxiframent infinit"
(PMA,77)
"Hi hauria un hiat de temps, igual que una distància de lloc, que no pertanyen ni al temps ni al lloc. En aquesta distància, passaríem a escriure."(PMA,101).

Escriptura: "Escriure així, potser: una escriptura que no fos una possibilitat de la parla (com tampoc morir és una possibilitat de la vida)" (PMA, 125) "Una sageta que apunta al buit" (PMA,155).

Estranyesa: la sorpresa de ser.

Extraviar-se, l': concepte Blanchot, referint-se a la impostura, la mentida (semblant a la mala fe sartriana) després d'Auswitch o de saber la misèria del món. També valdria estultícia. Potser Blanchot està pensant en els seus col·legues estructuralistes.

Fi de la història: L'home " ja és amo de totes les categories del saber" i estem "asseguts ja en la riba del riu, morint i renaixent, satisfets, amb una satisfacció que és la de l'Univers, és a dir, la de Déu, per la beatitud i el saber" i "això és admirable, l'home arriba a la plenitud per la decisió d'una carència incessant".Finalment sabem que "quan l'home ja no té res més a fer, encara té d'existir" (DI, 331-332).

Fragment, l'escriptura del: l'escriptura d'Heràclit i de Nietzsche, no necessàriament inferior en substància, segons Heidegger (i Blanchot), a la de Parmènides i d'Aristòtil, esfèrica i contínua. (DI, 238/240) Dissociació del límit i de la limitació (PMA,75).

Límit: "L'experiència límit és la resposta que troba l'home quan ha decidit posar-se radicalment en entredit. Aquesta decisió, que compromet a tot l'ésser, expressa la impossibilitat d'aturar-se, ja sigui en el consol o en una veritat, en els interessos o en els resultats d'una acció, o en les certeses del saber o la creença".(DI,331)"L'experiència límit representa pel pensament una cosa així com un nou origen"(DI 338) És allò que ha dissolt totes les autoritats, fins i tot la mateixa idea d'autoritat, la qual cosa és la seva autoritat (DI, 338). Fixem-nos en el doble tall d'aquest pensament: arruïnar l'autoritat pot ser un caos pel món (de fet, es va per aquest camí, només cal veure els infants i la publicitat), però també és cert que el pensament límit té aquesta autoritat, d'haver anat al final, a risc, això si, de deixar-nos sense cap autoritat, o sigui, a la intempèrie.

L'infern: "Per tant, hi ha eventualment una regió – una experiència- on l'essència de l'home és allò impossible, on, si hi podés penetrar (...) descobriria que escapa a la possibilitat i on la parla mateixa es descobriria com allò despulla aquest límit de l'home que ja no és un poder, que encara no és un poder. Espai on allò que s'anomena home sembla haver desaparegut sempre i prèviament" (DI, 301).

Llenguatge: del món al llenguatge, del llenguatge al món, el text és una metàfora que no pot afirmar el món ni pot alliberar l'ésser, així que escriure és una metàfora d'una metàfora, indefinidament. (DI,274).

Metafísica: "El desig que pot anomenar-se metafísic és desig d'allò que no ens fa falta, d'allò que no pot satisfer-se, i que tampoc desitja ajuntar-se amb allò desitjat" (DI, 102).

Mesura: "Ningú posseeix la mesura, que no té altre relació que amb ningú" (PMA, 70).

Mort, la: "D'alguna manera i des de sempre, sabem que la mort només és una metàfora que ens ajuda a representar-nos burdament la idea del límit mentre que, precisament, el límit exclou tota representació, tota "idea" del límit"(PMA, 84)
"A qui ha plantejat tantes preguntes, la mort li sobrevé dolçament, com la qüestió perduda" (PMA, 97).

Neutre, el: concepte Blanchot, el nom sense nom, el nom paradoxal, l'única paraula que ens hauria arribat de la regió del més enllà, la contra-cara del no-res que sentim però sense significat. Dit macedonianament, el misteri.

Nihilisme: "És un esdeveniment que s'acompleix dins de la història, una mena de canvi de la història, el moment en que canvia, que s'anomena per aquest caràcter positiu: per primera vegada, l'horitzó, fins a l'infinit, s'obre davant del coneixement: "Tot està permès", aquesta autorització que es dóna a l'home quan es desploma l'autoritat dels valors, primer vol dir: està permès conèixer-ho tot, no més límit davant del coneixement" (DI, 245) "El nihilisme, essent la probabilitat de tota superació, és l'horitzó al que se li obren tota ciència particular i tota exigència de saber per mantindre dins de si mateixos el moviment de l'obertura" (DI, 245).

Adonem-nos com Blanchot es contradiu, car si per un cantó el nihilisme és l'obertura del coneixement, donant ales a tots els seus col·legues estructuralistes, que es dediquen, efectivament, a mantenir el moviment de l'obertura, costi el que costi, per l'altre, resulta el coneixement del no saber, absolutament limitat, allò que l'escriptor no podrà dir ni saber mai. Aquesta ambivalència apareix sovint en Blanchot, molt difusa, però real. Llegint a Nietzsche, afirma: "El nihilisme es troba lligar a l'ésser (...) quan pensem el no-res, encara pensem l'ésser. Res acaba, res recomença, allò altre és el mateix, la Mitjanit és el Migdia dissimulat, i el ple Migdia és l'abisme de la llum on, fins i tot mitjançant la mort i aquest gloriós suïcidi que Nietzsche ens recomana, no en podem sortir. El nihilisme ens diu aquí la seva veritat última i prou esgarrifosa: diu la impossibilitat del nihilisme" (DI, 250).

No-saber: "Hi ha un "no sé" que es troba en el límit del saber, però que pertany al saber. Sempre el pronunciem massa aviat, sabent-ho tot encara, o massa tard, quan ja no sé que no sé, no dient res i ,així, dient-ho. Sé menys del què sé: per sobre d'aquest retard del saber sobre si mateix he de saltar a fi de reunir-me – no atrapant-lo o abismant-me en ell- amb el no saber." (PMA, 94)
"No sé, no hi ha "jo" per a no saber" (PMA, 98).

Parla: "Parlar és mantenir amb tota la seva duresa i la seva veritat primera, l'alternativa: la parla o la mort" (DI, 166) "Que al costat de totes les formes del llenguatge, on es construeix i es parla del tot, parla de l'univers, parla del saber, del treball i de la salvació, calgui sospitar una parla totalment diferent que allibera el pensament de ser sempre només el pensament amb mires a la unitat, tal és, llavors, allò que ens queda encara en el fons del cresol".
"Al parlar, s'està vostè turmentant"- "Si no, em turmentaria al no parlar".
(PMA,121).

Paciència: concepte Blanchot: "Passivitat més enllà de tota passivitat" (RD, 140), en l'exercici de l`espera.

Passió segons Nietzsche: "No es té dret a preguntar: ¿Qui llavors interpreta? L'interpretar mateix, forma de la voluntat de poder, és allò que té existència (no com a "ésser", sinó com a "procés", com a "esdevindre"), en tant que és passió" (la "Pasión" de MF).

Proïsme: "Pensa en el teu pròxim, de manera que ja no siguis tu qui tornis d'aquest pensament i que no sigui un pensament en el que vas cap a ell" (PMA, 160).

Romanticisme: "El romanticisme, adveniment de la consciència poètica, no és una simple escola literària, ni tan sols un moment important de la història de l'art: obre una època; encara més, és l'època en que es revelen totes, perquè, per a ell, entra en joc el subjecte absolut de tota revelació, el "jo" dins de la seva llibertat (...) en el tot on està lliure" (DI, 549).

Soledat essencial: concepte Blanchot. Lloc de l'escriptor (poeta).

Subjecte: allò que s'ha d'eliminar, fer desaparèixer (objectiu dels estructuralistes, que eliminen el subjecte i hi posen el llenguatge. Veure Foucault, Michel, Dits et escrits, t.III, 589-590).

Superhome (sobrehumà): "El superhome és aquell que només acondueix a l'home a ser el que es: l'ésser de la superació" (DI,248) de la Mort de Déu i de la degradació dels valors.

Tècnica: "la tècnica és la projecció de l'esperit" (...) existeix, ocult en allò que s'anomena tècnica moderna, un poder que va a dominar i determinar totes les relacions de l'home amb allò que és. D'aquest poder, en disposem a la vegada que disposa de nosaltres, però ignorem quin és el sentit" (DI,428/429)

To: concepte Blanchot. La intimitat del silenci de l'escriptor.

Transitivitat: allò que no anomena el discurs, perquè no diu res. Absència de Complement Directe del Verb.

Nota bene: aquest glossari no és exhaustiu, només indicador de per on van les coses. L'obra de Blanchot resulta un enorme travallengües paradoxal, fet expressament. Voler entendre més del que al cap i a la fi hi és dit, resultaria temerari.

JMa Uyà
Desembre 2009 – Gener 2010
Mas la Telleda i Pineda de Mar

 

(Sessió 11/02/2010)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010