cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Baudelaire  |  Glossari

Inici  >  Flâneur a la finestra1

GLOSSARI. BAUDELAIRE

J. JUBERT GRUART


 

Flâneur, flâneuse (adj.): trepitjacarrers, passejant, badoc, ... en sentit genèric, literal (de diccionari). Per el significat que s’hi dona en aquest curs, bàsicament seguint a (o a partir de) Baudelaire i de Benjamin, vegis l’article o document “Flâneur” d’aquest dossier.

Spleen: En l’anglès és empleat per designar la melsa (o “bazo” en castellà) i, també, per referir-se a un “mal-humor” caracteritzat per la malenconia o melangia (ill humor). D’acord amb la teoria dels humors d’Hipocrates (468-370 a.e.a.), s’ha vingut considerant durant més de dos mil anys que la malenconia era causada per un “esperit” o humor,  l’atrabilis o bilis negra,  segregada per la melsa. Equivalent a l’element Terra, d’Empèdocles (s. V a.e.a), l’estat d’ànim  psíquic (anomenat durant segles “temperament”) que donaria lloc el predomini d’aquest humor, la melancolia, ha de diferenciar-se del depressiu, tal com avui l’entenem, i també de la tristesa reactiva. Es tracta, la malenconia o spleen, d’una vivència existencial de l’esdevenir, caracteritzada per una valoració vaga, difosa, de buit afectiu, d’atrapat en el temps i en l’espai (remanència i includència, respectivament, de Tellenbach), proper a un estat quasi místic.
El mot, plenament incorporat al francès, té la característica –típicament romàntica- de connotar, ben específicament i restrictivament, un cert component de gaudi (p.e.: dolça melangia). Jordi Llovet (nota 150 a Les flors del mal, p. 592) indica que tot i que Baudelaire no fou el primer en emprar-lo (abans ho feren Diderot, de Vigny i Gautier), si que “és el primer que l’usa iterativament, en un sentit no solament «etimològic» sinó també «epocal», és a dir, com a propi d’un estat d’ànim propi de la França del seu temps, com conseqüència espiritual, i gairebé física, de l’estat de coses i dels costums ....”. A no confondre, doncs, amb avorriment (v. ennui).

Ennui: avorriment, fastiguejat, tedi, lassitud d’ànim, malestar, ... Baudelaire parla de l’avorriment davant de la trivialitat, la mediocritat de la seva època, de la pèrdua d’il·lusió i de la capacitar de gaudir amb tot allò que emplena la vida burgesa. Per sortir d’aquí, d’aquest ennui, sols ens queda l’Art (o, més artificialment, l’opi (“si ets un miserable desvagat), el vi  (“si ets un miserable treballador”)) o el sexe.

Gouffre: Abisme (en sentit metafòric) o profunditat d’un mateix (intro). Baudelaire s’hi refereix ja en els seus foscos anys escolars (abandonat a pensions i internats): “Et moi qui dés quinze ans vers le gouffre enchaîné....” , fent-ne d’aquesta conSciència en el límit l’origen de la seva “vocació” poètica.

Dandy: Humà de sexe masculí que vesteix amb gran elegància. És algú que –seguint l’indicació d’Oscar Wilde (1854- 1900)- fa  “de convertir-se en obra d’art,  l’objecte de la seva vida”. Per tant, res a veure amb “pijo”. El jove Baudelaire, als 22 anys, el primer any de la seva majoria d’edat (1843), quan encara no ha estat declarat incapacitat per administrar l’herència paterna, vesteix amb “una armilla o guardapits molt llarga, amb uns punys impecables i amb un lleuger bastó rematat amb una petita empunyadura d’or” (Prarond) o “amb un vestit negre, del que s’escapa la punta d’una corbata blanca i punys de muselina plisada, botes xarolades, guants clars i un barret dandi” (Asselineau) o es fa confeccionar una dotzena de vestits blaus amb botons de metall “com els que usava Goethe” (Champfleury). A partir del moment que no disposa de diners, vesteix, totes les èpoques de l’any, un típic “uniforme”: “Barret alt, vestit negre, molt ample, cordat, flotant, mànigues amples, faldons tant amples com per formar plecs, però suficientment ajustat per conservar el caràcter laic, una armilla de caixmir negre...corbata negra de llaç ample, molt ben lligada, sense rigidesa, més emblant a un mocador que al cancan. Pantaló de caixmir o de pana fina, no ajustat” (Le Vavasseur). Per extremar el seu dandisme, Baudelaire, normalment, es maquillava (colorejant-se les galtes), es fa la manicura, es tenyeix els cabells (o, almenys, un ris de color marron), ...dedicant unes dues hores diàries a la seva toilette.
El dandisme és, de fet, almenys en Baudelaire, una posició tant estètica com ètica. L’aspecte estètic del maquillatge i de l’indumentària és obvi. ¿On és l’aspecte ètic? Tot allò que és natural condueix al mal (v. (el) Mal (i les seves flors), a Apunts); en conseqüència tot allò que és artificial és (pot ser) virtuós; l’art és artificial; fer –construir, treballar, conrear, tenir cura- del cos (i dels seus vestits) i de la vida una obra d’art,  és un dels objectius (ètics) del dandi.
En el darrer epígraf  per Saló de 1846 Baudelaire escriu que el dandisme és aquest  desesperat esforç èpic de la vida moderna (és a dir: la del seu present o contemporanitat) que es pot detectar en el dandy per sobreviure com individu en la transició vers una societat de masses. El vestit negre modern (i el maquillatge i la toillete, ...) del dandy,  és una marca identificadora d’un heroi narcisista i exhibicionista i també de dol, com també ho és el suïcidi.

Epojé: Suspensió del (pre)judici. Segons Sisè l’Empíric (un escèptic) (c. 200 e.a.): “Estat de repòs mental, pel qual ni afirmem ni neguem”, conduint-nos a la impertorbabilitat (o ataràxia). Pel fenomenòleg Edmund Husserl (1858-1938): “suspensió del judici enfront del contingut doctrinal de tota filosofia donada, realitzant totes les nostres comprovacions dins del marc de la suspensió” (és a dir: “col·locar entre parèntesi” tot judici, creença, opinió o coneixement previ, per tal d’obtenir conciència -el màxim biunívoca- del que es percep, sobre una conSciència pura (no (pre)contaminada). En definitiva “deixar ser” (Colomer), tot fent de “flâneur”.

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010