Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Baudelaire  |  Apunts  |  Llegir Baudelaire

Inici  >  Flâneur a la finestra1

APUNT 2. LLEGIR BAUDELAIRE

JMa UYÀ




Les flors del mal (veure glossari, definicions i El mal a Baudelaire- apunts J.Jubert Gruart)

(En l’apartat “Llegir a...”, ens acostarem als textos de molt a prop).

L’obra de Baudelaire ofereix textos que són visions, per tant, identitat del què expressa Baudelaire. En l’esdevenir de la creació literària, succeeix que un autor inicia un tema, o gira un tema, o metaforitza de manera nova un tema. Baudelaire gira l’estètica clàssica, i enfoca la lletjor, i el mal. I metaforitza el poeta maleït, més enllà del poeta romàntic. I obre l’abisme, la consciència del no-res. I inaugura la ciutat moderna. Resseguim els principals moments, puntuals, del seu llibre de poemes, Les fleurs du mal.

 

Els prefacis, ara en català (veure bibliografia ) ens diuen, entre altre consideracions:

  • París està en fase de vulgaritat, perquè progressa molt. El poeta ha vist, ja, a l’entorn de 1850, la vulgaritat que suposa, per ell, l’entrada a la modernitat.
  • Afirma que tothom serveix al diable, però que ningú hi creu. Interpretem: tothom serveix a la modernitat, que inclou no creure en el diable, i que inclou aquesta decadència vulgar de les persones i la societat. I afegeix: “Sublim subtilesa del diable” (p.33).
  • Ell es considera un home espiritual, de manera que la vulgaritat que el rodeja, l’entorn del “flâneur” en que el poeta s’ha convertit per separació natural del que se sent aliè a l’entorn, li provoca “la violència pròpia d’una passió”. No hi ha, doncs, indiferència. El poemes son l’expressió d’aquesta passió suscitada per la vulgaritat de l’entorn (p.34).
  • De sobte, el poeta té una enorme mandra: és completament inútil explicar “el que sigui a qui sigui”. La qüestió és d’una modernitat específica: el coneixement inútil (p.35).
  • En el prefaci tercer obre la poesia a la forma musical, i valora la prosòdia de la poesia francesa, i les rimes, en el sentit que hi ha vida més enllà de la mètrica, i hi ha vida perquè la poesia pot parlar de tot, el més elevat i el més baix, i pot fer-ho, com deia Machado, amb el vers, però també deslliurant-te del vers si et molesta. Baudelaire anticipa “Un coup de dés”, de Mallarmé, i tota la poesia de vers lliure, o prosaica, o prosa poètica, apart d’incloure qualsevol tema en el corpus poètic (p.35).
  • En el quart prefaci, torna a esbossar la seva mandra, de caràcter metafísic: “Aspiro a un descans absolut i a una nit contínua (...) No saber res, no ensenyar res, dormir i tornar a dormir, aquest és en aquests moments el meu únic propòsit. Propòsit infame i repugnant, però sincer” (p.38), o reprèn el tema del coneixement inútil, en forma d’abúlia. En els poemes això es converteix en “gouffre”, “spleen”, “ennui”, abisme, melancolia, avorriment, de manera successiva i alternada, en exaltació i en abaltiment. Baudelaire, doncs, resulta el primer desencantat, un cop han passat els vents romàntics, igualment metafísics, però encara aspirants a l’Ideal. Baudelaire ni pensa en suïcidar-se: entra en el món dels estupefaents, recorre a l’oblit, a la son, al dormir. Com deia Macedonio Fernández, quan dormim no hi som, no existim, i no importa gens que s’acabi el món si no hi hem estat desperts. Perquè Baudelaire anhela potser aquesta cosa: la no-existència. Que no té res a veure amb el suïcidi.

 

Els poemes

El primer poema es dirigeix al lector, i després d’enumerar totes les misèries de la vida, i cap virtut, anomena per primer cop el vici modern, no pas ocasional, sinó existencial: l’Avorriment (“l'Ennui”). No sabem si és la ciutat, la que genera aquest problema, o la falta de fe, o les dues coses, i ves a saber si una no ve de l’altre. Però el poema acaba de manera encara més gloriosa, i dona sentit al títol, perquè parla directament al lector per dir-li hipòcrita, doncs li passa, com a ell, el mateix, però no ho reconeix:                       “- Hypocrite lecteur, -mon semblable, mon frère!”.

Així que Baudelaire no s’hi posa per poc. Anomena el mal, declara l’avorriment, i s’enfronta al lector. La independència del poeta és evident. El repte, també. I  alhora inaugura el que podríem anomenar macedonianament, el “diàleg consciencial” amb el lector. El text no és estètica per a l’entreteniment, sinó ètica de l’ésser per ser.

El segon poema tracta d’una maledicció, i el sentit de l'humor negre del poeta li fa titular la composició “Benedicció”; i no es tracta d’una maledicció qualsevol, sinó el d’una mare al seu fill, en aquest cas d’una mare que s’adona desesperada que el seu fill és Poeta (sic), per la qual cosa el maleeix terriblement (no sabem com sap la mare que ser poeta modern és una maledicció, però pel que sembla ho sap perfectament), i així queda inaugurat el tema del poeta “maudit”, o maleït, del qual els successors de Baudelaire en prendran bon exemple.

Però llavors el poema fa un gir inesperat, perquè aquest maleït resulta ser un Infant amparat per un Àngel invisible, i és tot ell pura innocència- prefigurant el Nen Jesús natural d'Alberto Caeiro, l’heterònim fundacional de Pessoa, dins el seu recull O guardador de rebanhos-. Però la bondat incorruptible d’aquest nen, després home, espanta a tothom, que no aguanten la seva calma,  i l’insulten i el posen a prova, i fins i tot la seva dona amenaça de fer-se prostituta i acabar arrencant-li el cor.

Mes el Poeta té un esperit lúcid, i té en ell tot el dolor dels mortals, com una noblesa que no poden mossegar els altres, perquè ell ha de trenar “la mística corona”, que només podrà ser “de llum molt neta / pouada al sant fogar dels raigs originals”. Baudelaire, doncs, posa al poeta una feina: la del dolor, la llum i la veritat, i més enllà, la capacitat de la visió mística, de manera semblant al poeta antic o romàntic, de manera immemorial entre els poetes, però ara maleït, rebutjat, ridiculitzat.

Així que Baudelaire inaugura un altre tema, que els romàntics ja havien iniciat però no havien formulat amb tanta cruesa: l’exili social del poeta modern, la seva separació del poder, la seva caiguda, com Lucífer, a les entranyes més sòrdides de la societat, tal com podem veure Max Estrella, el poeta de Valle Inclán (Luces de bohemia, 1920), entre lladres, prostitutes i gent de baixa estofa, però lúcid i lluminós.

El tercer poema, segon de la secció “Spleen et idéal”, es titula “l'Albatros”, i Baudelaire fa allò que T.S. Eliot anomena “correlat objectiu”: tal com l'albatros, el poeta. El tema anterior, del poeta caigut, es reprèn a través de la mofa que fan els mariners que, avorrits, cacen el bondadós ocell, el qual, massa gran per aixecar-se, mou tauperament les ales per sobre la coberta, mentre els mariners l’empenyen i en fan burla. Així, el poeta és com l'albatros, el rei a dalt del cel, seguint el vaixell dels humans que viatgen per sobre els abismes. Però un cop a terra, el poeta és el més inútil dels mortals perquè “les ales de gegant no el deixen caminar”. La metàfora ens revela l’ambivalència tràgica del poeta: entre els núvols, ho sobrevola tot; exiliat a terra, de res és capaç.

És immemorial la inutilitat dels poetes, tant com la seva fama de visionaris. Aquest tòpic, probablement cert, acompanya la composició de Baudelaire. La contradicció entre inutilitat i visió no queda explicada si no ens remuntem al tipus de visió dels poetes, sempre de raó metafísica, allò que els connecta amb els déus, però excessiva pel radi existencial de la resta de mortals, i inútil en el seu àmbit. Així que el poeta modern, a més a més de maleït i caigut, cal que sigui secret.

D’aquí ve, en part, una branca de la poesia moderna, la pròpiament simbolista, que en aquest caràcter secret i visionari del poeta, hi instal·la un discurs simbòlic inintel·ligible     (cosa que també han fet altres arts modernes, confiant en què la forma seria el contingut  i el sentit del contingut, problema que ens arriba fins ara mateix), però Baudelaire no diu enlloc que ser maleït, caigut i secret vulgui dir ser inintel·ligible. D’aquí que Baudelaire no és pas un poeta de l’escola simbolista, tot i que la permet, i tampoc de l’escola espiritualista-metafísica, tot i que també la permet. Baudelaire tanca la recerca romàntica, i inicia l’estar modern. El romàntics viatjaven a la recerca. El modern mira, fa de flâneur: l’únic viatge és interior, i encara, potser ni interior. Perquè la recerca comença a definir-se en un límit a partir de Baudelaire: el poeta ha caigut a coberta, ja no pot viatjar més pel cel, i entre la mofa de tots, mor pel pes de la seva consciència. L’exemple més dramàtic d’aquesta immobilitat és la de Fernando Pessoa.

Els poemes III i IV ens parlen respectivament de la Intel·ligència i de la Natura. En el primer cas trobem un tractament del topoi horacià “Beatus ille...”, segons el qual serà feliç aquell que s’elevi a través de la seva intel·ligència per sobre dels mals i comprengui sense esforç “la llengua de les flors i de les coses callades!”. Respecte a la Natura, Baudelaire sent que l’home “hi camina com per un bosc de símbols (...) en una tenebrosa i profunda unitat”.

A partir d’aquí una llarga disposició de poemes de to urbà, on els temes enunciats prenen diferents formes i motius, on caldria destacar el LXXVIII, “Spleen” (p.253), el LXXX, “El gust del no-res” (p.257), i el LXXXIV, “L’irremeiable” (p.267), per la cruesa i claredat amb què hi són tractats els temes. També el sorneguer diàleg entre l’amor i un crani, a la composició CXVII (p.389), o el poema LXXXIX, titulat “El cigne”, on fa burla d’aquest elegant animal, símbol de la bellesa tòpica, i de passada ens parla del París que va caient amb el nou pla urbanístic. També destaca el llarg i emotiu homenatge a les velletes, “Les petites vielles” (XCI, p.297), on queda refutat que Baudelaire fos un depravat o un home sense emocions, per si el lector encara no se n’havia adonat. Destaca l’horror que sent el poeta a “El Joc” ( XCVI, p.317), al veure com hi ha persones que prefereixen viure en la total decrepitud, com certes prostitutes, que no pas morir: “s’estimaven/ més que la mort, la pena; l'infern més que el no-res”. També destaquen les sèries sobre el vi, o sobre la mort, i les lletanies a Satàn, i, sobretot, el llarg poema titulat “El viatge” (CXXVI, p.419), on passa de l’exaltació del nen imaginatiu que mirant mapes salpa de tots els ports, a l’admonició dels viatgers, als quals pregunta, sorneguerament, i doncs, què heu vist?, fins el final, rotund, completament metafísic:

“perquè, de tant que el foc ens crema en el cervell, volem
sumir-nos al fons del precipici. Infern o Cel, ¿què importa?,
al fons de l’Insabut, per a trobar-hi alguna novetat”.


Així que no hi ha viatge, ja que darrera de tot, només hi ha l’Inconegut, allò que no se sap, i per tant, “Aquesta pàtria ens avorreix, oh Mort! Salpem!”, segurs que per més que en aquesta vida viatgem, pel modern ja no hi ha cap novetat. Fi, doncs, del viatge romàntic. Comença el viatge impossible, el viatge metafísic, o de la consciència. El següent poema, primer i últim de la secció “Les despulles”, es titula precisament “La posta de sol romàntica” (I, p.435), on davant la posta de sol, declara que ell ja ho ha vist tot, i es dedica a aixafar amb els peus gripaus i llimacs de l’aiguamoll.

Finalment, cal destacar la composició XI (p.549) de les addicions a la tercera edició, dedicat a parlar de l’abisme, el “gouffre” de Pascal, que acaba amb un vers lapidari:

                            “- No sortir mai dels Nombres i dels Éssers!”

No és, per tant, el llibre de Baudelaire un seguit de poemes d’un depravat, per dir mal dels burgesos de París, sinó la d’un poeta amb majúscules, que a través del paisatge urbà, flanejant tot el dia, ple de mandra pel que veu, arriba a una alta consciència de l’existència: som paraules i existència,  i no res més.

Però tampoc res menys. Les conseqüències de tot plegat donen per cent anys de polèmica. I els dos temes els enuncia Baudelaire: el llenguatge i l’ésser, o l’ésser i el llenguatge.

Març 2008-JMa Uyà

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010