cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Bauçà  |  Apunts

Inici  >  Flâneur a la finestra1

MIQUEL BAUÇÀ ROSSELLÓ (1934-2005)

JMa UYÀ


 

Miquel Bauçà, l'estrany

"Se'n va un estrany", va dir Jordi Coca d'en Miquel Bauçà, amic seu des de 1970, a les pàgines de La Vanguardia, pocs dies després de saber-ne la mort. Efectivament, aquell homenàs-homenot de Felanitx, fill de pagesos, fou realment un estrany. Ho fou per malaltia, l'esquizofrènia, i ho fou radicalment per la vida que menà i per l'obra que assolí d'escriure. I encara més en l'època i lloc en què això va succeir. I en la llengua que ho va escriure.

L'allau d'homenatges que va donar lloc la seva mort, especialment el pompós acte al Palau Moja, i fins i tot alguna "mortografia" delitosa i irrellevant [1], o alguna acció duta a Girona en la qual s'omplí de calces femenines alguns carrers, no assoleixen, ni de lluny, la comprensió del fenomen que fou Miquel Bauçà. No serà aquí que en traurem l'entrellat, però si que avisarem a navegants entusiastes o a execratoris igualment entusiastes, que Miquel Bauçà no és una anècdota ni producte de la rauxa catalana, sinó un "fet", com ell diria, d'abast metafísic - raríssim en aquesta hipermodernitat que ens rodeja, i encara més rar al país on apareix-, la profunditat del qual no podrem abastar ni amb anys de lectura, perquè les claus, si les tenia, del seu "pensar" (que "pensar" era el que feu, i un pensar viscut radicalment), se les va endur ell en el seu silenci eremític, i a nosaltres ens queda capir-lo com puguem, i sobretot, sentir-nos també estranys com a lectors, que quedem, segons pla de Macedonio Fernández, completament irrealitzats pels seus textos, per altre banda tant elusius com tallants.

La forma

No entrarem en aquests breus apunts en la qüestió lingüística, de vocabulari, ni estilística ni genèrica, literàriament parlant. No és que sigui irrellevant, però per l'objectiu del curs resultaria excessiu i lateral. Anirem al conjunt de propostes, visions i afirmacions, i allò que se'n dedueix, de Miquel Bauçà. Ni que sigui breument, però, cal dir que Bauçà no escriu, sinó que inscriu el que diu en la ment del lector a través d'un llenguatge barroc i depurat (en els seus inicis), producte d'un català mallorquí pagès, el qual ell obtingué apuntant durant anys en una llibreta qualsevol mot que sentia dir als naturals de la seva illa, Mallorca. Però no tota l'obra pateix d'aquesta singularitat, que de vegades la fa incomprensible. En altres moment escriu planerament, clarament, com a "El Canvi", la seva obra major. De fet barreja l'arcaisme amb el mot més actual. La segona singularitat és que malgrat uns llargs inicis de poeta, després es passà a la narrativa, d'una bellesa igualment barroca i de vegades també inintel·ligible, però que finalment acabà en una literatura de caire epigramàtic, barreja d'aforisme i pensament curt, però menat a través dels versos decasíl·labs que conformen uns estranys poemes prosaics, enunciatius i reflexius alhora, per bé que plens de jocs lingüístics, retòrics i metafòrics. La tercera singularitat és que a partir de 1992, any de publicació de la seva última narració, tots els textos dels seus cinc últims llibres, els decisius, apareixen en ordre alfabètic segons la primera lletra de la frase, en entrades organitzades com un diccionari.


La persona
                                                                                                                        
"Déu meu, sort que de jove vaig aprendre a pelar-me-la!"
                                                                                                                         
Última frase de la novel·la Carrer Marsala

Tothom creia que Miquel Bauçà havia nascut el 7 de febrer de 1940, a Felanitx, Mallorca. Així ho posa en les seves edicions. La fitxa policial oberta arran de la seva mort afirma que va néixer en aquesta data, però del 1934. Per tant no va morir als seixanta cinc anys, sinó als setanta ú. Aquesta omissió ha quedat inexplicada. Ell mateix va escriure la seva biografia:

  • "Vaig néixer un 7 de febrer de l'any quaranta, i el 14 del mateix mes, dotze anys més tard, la mare va decidir de constituir-me orfe. No sé si va ser per venjar-se o senzillament moguda per un instint d'imitació. Efectivament, quatre mesos abans, jo m'havia fugat de casa, aprofitant l'avinentesa que el pare, home molt temorós de Déu, havia convingut de lliurar-me a una secta de devots barons pagesívols, encara amb l'ardor d'haver guanyat la guerra.

    Tots aquests fets tenien com a escenari una llar campanyola de la zona sud-est de la més gran de les Illes, llar edificada per l'avi matern amb peces de marès [2], que extreia ell mateix d'una pedrera d'allà a la vora. Aquest avi havia marxat a l'Argentina, en un transatlàntic tot ple d'eslaus, que bevien, cantaven i suaven dins la bodega. En aquest país es va enyorar tant que hagué de tornar, sense portar altra cosa més que un revòlver que, ben aviat, es va rovellar, exposat als mals tractes de les criatures.

    Així, els hiverns, els passava en companyia d'aquells devots, a la Capital; a l'estiu, en canvi, ajudava el pare en la seva passió més definida: construir parets seques per tal de dividir i subdividir un tros de garriga [3], que s'havia comprat amb les joies de la seva esposa.

    Això va durar fins als meus divuit anys. A partir d'aleshores, no crec que calgui fer esment de res d especialment notable" [4].


O la policia s'equivoca, o Bauçà va mentir. Sigui el què sigui, el noi de Can Meravell ,de Felanitx, l'últim de cinc germans (Jaume, Maria, Magdalena, Jordi i Miquel), va ser efectivament educat al seminari dels frares teatins, en el col·legi Sant Alfons de la mateixa localitat, del qual en surt per anar directament al servei militar. Després anirà a Catalunya, on estudiarà Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Durant aquests anys apareix per la casa de Joaquim Horta, acompanyat de Blas de Otero, segons diuen, i també participa de les tertúlies poètico-polítiques a la casa de Joan Colomines (BCN, 1922).

El 1961 rep el premi Joan Salvat- Papasesseit, teòricament amb 21 anys, d'uns textos titulats originalment "Poemes d'un fugitiu", però que apareixeran a Edicions 62 l'any següent titulats Una bella història [5]. Expliquen alguns coneguts que la força i textura dels poemes, essent ell tant jove, li donà un cert prestigi entre la seva generació a Barcelona. Ell, però, ja havia escrit, segons unes fonts, durant els anys 1958-59, els Cants jubilosos, que foren editats el 1970. Altres fonts, però, indiquen que els va escriure el 1978. El fet és que en aquesta nova edició del 1978, ell va retocar algunes coses i hi va afegir cinc poemes [6], però els textos procedeixen de la seva època adolescent o primera joventut, segons la data de naixement que prenguem.

Antoni Comas sembla que li donà feina fent articles en un diccionari de literatura que havia d'editar Salvat, però que no va aparèixer mai. Resulta que va ser en arribar a Barcelona, i que com que no tenia casa vivia a l'oficina, en un cobert al terrat de l'edifici, com un Barletby qualsevol. Descobert el fet per una secretària que va arribar un dia massa d'hora i es va trobar en Bauçà en calçotets i somrient amb les seves dents grosses, tothom ho va encaixar com va poder (referència Abel Cutillas, p.23). També se sap que anava a dinar a ca Juri, amb la penya dels mallorquins , i que feia el dòmino i les cartes al bar El Coto, però segons sembla, ell xerrava poc i sovint estava entretingut, i sol, jugant a la màquina del milió. El companys eren Nadal Batlle, Sebastià Ramis, Guillem Simó, Joan Mir, Valentí Puig i Llorenç Mestre, tot ells destacats, posteriorment, en les seves professions.

Per deducció, ja que no tenim dades, ni el nom de la mare, sabem que tingué una filla el 1965, de nom Maria Bauçà Company, la qual tenia quaranta anys en el moment de la mort del seu pare.

El 1970 coneix Jordi Coca (BCN, 1947), amb qui tindrà amistat i descobrirà Peter Handke. La novel·la Carrer Marsala, porta el nom del carrer on vivia el seu amic. També se sap que per aquells anys tenia trobades a determinats bars amb joves poetes i escriptors
A finals del setanta el trobem a Palma, donant classes al Institut "Antoni Maura", de llengua i literatura catalanes, segons testimoni d'un alumne, Antonio Melero Revilla, ( text web del 24-9-05). Segons Melero, va participar en un viatge final de curs a Menorca, durant el qual dormien en gimnasos municipals, i la última nit, en una de les coves de Maó.

El 1985, però, als seus teòrics quaranta quatre anys ( realment cinquanta), ell mateix demana la jubilació per llarga malaltia, la seva, atenent la consideració, i així ho diu en la demanda, que és el millor per tots, pels alumnes, per l'administració i per ell. Li és concedida.

A finals dels anys vuitanta, jubilat i sol, torna a Felanitx, i s'instal·la en una casa-roulotte, a foravila, al mig d'un camp d'oliveres. Allí porta a terme un rar experiment, que consisteix en enfonsar progressivament la roulotte ( a base d'anar traient terra de sota les rodes),convertint-la en mina, en poema i en sepultura alhora.

Des d'aquell moment se li perd encara més la pista, fins a esborrar-se completament. Un dia de principis dels noranta torna a Barcelona i es tanca en un pis. Abandona voluntàriament tots els contactes, i demana a l'editor, Ernest Folch, (Ed. Empúries), que només es comuniqui amb ell a través de l'apartat de correus 9471, de Barcelona.

D'es d'aquell moment es posa a produir els seus llibres principals, enviant contínuament disquets a l'editor, amb tota mena de correccions i canvis.

Sembla ser que sortia habitualment entre les nou i les deu del matí amb una bossa-motxila, i que tornava cap a les dues, i ja no sortia més. No duia llibres. Es va deixar barba i bigoti, i es va engreixar i descuidar. Amb els diners del premi Sant Joan de Novel·la, de l'any 1989, es compra un ordinador, entusiasmat per la tècnica. Veu el món, ens diu, a través d'Internet i la CNN. En l'acte de lliurament del premi, al qual assisteix, és entrevistat per primera i única vegada per TV3, per desesperació del periodista, que no li aconsegueix treure gairebé cap mot. Sembla ser que es presentà a una oficina de la caixa d'estalvis que el premià, un dissabte el matí, per recollir els milions del premi, ara uns seixanta mil euros. Evidentment, era tancat.

El 18 d'Abril de 1992 concedeix una curta entrevista a Pep Blai, per l'Avui.

El 1993 guanya el Premi Miquel de Palol, de poesia, a Girona, amb el recull En el feu de l'ermitatge, però un cop premiat, es nega a publicar-lo.

L'any 2001, segons article de El País del 17 de maig del 2005, cita a Bernat Puigtobella al Bar Estudiantil, i hi té una conversa. Afirma que va sempre a aquell bar des de fa quaranta anys perquè hi ha els mateixos cambrers "i no s'han barallat mai. Em sembla insòlit i admirable", li comenta a l'atònit Bernat Puigtobella, que ho transcriu.

El 1998 apareix El Canvi. El 2001, Els estats de connivència. El 2003, Els somnis. El 2005, pòstumament, Rudiments de saviesa, i el 2007, Certituds immediates.

Aquests cinc llibres valen una obra complerta, clara, rotunda, excepcional, i estranya.

A les sis de la tarda del dia 3 de gener del 2005, després de repetides denúncies a causa de la fortor que sortia del pis, i d'alguna anada de la policia que, sense ordre judicial, es va negar a obrir, finalment els Mossos d'Esquadra i els Bombers enfonsen la porta del seu pis del carrer Marquès de Sentmenat, un tercer segona, número ...?, al barri de les Corts. El cadàver és sobre el llit, en avançat estat de descomposició. L'autòpsia indica atac de cor. No li troben cap document ni el DNI. Està diversos dies sense identificar. Quan estan a punt de posar-lo en una fosa comuna, la policia aconsegueix identificar-lo. Els seus familiars, la filla, Maria Bauçà Company, i el nebot Toni Bauçà, artista, s'assabenten de la mort per la premsa. El cadàver, finalment, es incinerat. Estava mort de feia al menys una setmana.

El 18 de febrer es du a terme un gran acte al Palau Moja, organitzat per Ed.62 i la institució de les Lletres Catalanes, amb representació d'alts càrrecs i tota la intel·lectualitat.

El 2 de febrer de 2006 es passa al CCCB el film d'Agustí Villaronga, cineasta mallorquí, "Miquel Bauçà, poeta invisible". El 10 de Febrer, TV3 emet el film pel Canal 33.

Un seu desig s'incloïa en una clàusula de seguretat en els contractes d'edició: que cap llibre seu fos traduït al castellà i al francès.
Aquesta és la informació que de moment es pot recollir [7]. Les llacunes, com es pot veure, són moltes, però l'itinerari essencial hi és comprès. El que resulta decisiu és la mixtura entre la seva esquizofrènia i la seva lucidesa, que endegaren en ell un procés d'escriptura del tot valuós en relació als fenòmens del seu temps. El seu eremitisme és el producte natural d'una necessitat personal i d'una visió amplíssima de la realitat, potser amb categories difícils d'assimilar d'entrada, com la diferència entre els humans i les dones, la seva fe en Amèrica i en la tecnologia, i la vàlua superior que donava als somnis. Però en cap moment és una impostura o un fer-se veure desapareixent. De fet, ell s'aïllà del "veïnat" perquè no el necessitava i alhora el destorbava. Miquel Bauçà tenia una feina per fer, i la va fer.

"Quin era el camí principal, o, mes ben dit, quin era l'objectiu? Fugir de la família, del vilatge, de la tribu, entendre el món, poder escriure – escriure simplement: no voler ésser un escriptor"
                                                                                                                                                                                           El Canvi, p.438.


El poeta

No em sé estar de declarar que Bauçà fou, per sobre de tot, un poeta, en el sentit més ampli que aquesta paraula pot tenir, tant per la referència dels poetes presocràtics, com en la dels exaltats romàntics o els obscurs simbolistes. Durant tota la seva obra, que no és negativa, com pot semblar a primera vista, sinó clarificadora, en el sentit de fer neteja, hi ha sempre un punt positiu, que és l'alta valoració que té de la poesia i del poeta. I és poeta, en el sentit bauçanià, aquell que no és estult.

Perquè la segona referència ineludible de tota la seva obra és l'estultícia, que ell defineix així:

"Entenc per estultícia suprema la incapacitat natural de percebre, sentir i tractar amb l'ésser. Totes les altres formes d' estotilesa empal·lideixen, són insignificants al seu costat. I les diferents formes d'intel·ligència, de vivacitat: estotileses (...) L'estultícia existeix. Aquest llibre no existiria si no existís l'estultícia. Tot ell és un al·legat contra ella, cabalment (...) L'estultícia i el mal ordinaris- constants, empedreïts- són una mateixa cosa (...) Potser l'estultícia coincideix amb l'autocomplaença generalitzada. Enfront del confort de la mirada complaguda del veïnat sobre les coses, el poeta (...) mai no podrà compartir el confort de l'estultícia. (...) Cal triar: o el turment del sentiment de l'existència o l'estultícia".

I un parell de paràgrafs abans, indica: "Té una dimensió metafísica. Per tant, l'estultícia de l'Univers i la dels humans han de tenir moltes coses en comú".

I ho remata dient d'ell mateix: "De vegades, ni l'estultícia pot atenuar en mi, el tedi metafísic."

Moltes coses en poques línies. Però la seva premiada novel·la, L'Estuari, ja ens parla d'això, car vivim en un estuari, estancat, d'estultícia, dit altrament, d'inconsciència metafísica (pensament pel qual no és probable que el premiessin, sinó més aviat per la densitat verbal del text). I així el que li passa a Miquel Bauçà, com a tots els grans poetes, és que té un continuat i profund estranyament metafísic, o sigui, que "veu" la realitat que els altres no veuen. Els altres, el "veïnat", està instal·lat en el confort i la comoditat de no veure res, per la qual cosa la relació entre el poeta i la resta és supèrflua i impossible. Dit en conceptes propis, el veïnat viu en la metafísica de la comoditat.

Però Bauçà escriu a finals del segle XX, o sigui, en plena hipermodernitat estulta. El seu tractament, doncs, del fet consciencial, de l'"asombro de ser" de Macedonio, no fuig vers cap idealisme ni s'enfonsa en el nihilisme ni l'existencialisme, ni pledeja en el problema de la identitat, itineraris tots ja llaurats profusament durant els segles dinou i vint, sinó que inicia una recerca d'alliberament personal , de neteja d'errors d'impressió i de conducta, posant camí cap a una construcció inèdita de si mateix basada en l'ànima (sensibilitat) i el cervell (capacitat) , per tal de copsar a fora i a dins el "canvi", o dit altrament, una nova disposició de l'humà dins la realitat, una disposició conscient que s'ha d'enfrontar a comportaments nous i , de fet, radicals.

 

El Canvi

"Inexistència. Aquest llibre està escrit per un autor inexistent, dedicat a una tribu inexistent. Pregonament inexistents, ambdós. Però aquí rau llur encís. La modernitat, el futur, serà inexistent o no serà. Per aquí van les coses de debò, les serioses."
                                                                                                                                                                                            El Canvi,
p.305

"Acceleració,L': [...] I conseqüentment em repugnen aquells que avui exhibeixen la seva cretina seguretat que entenen el present. He hagut de prendre mesures resoludes: no escoltar-los, no llegir-ne res. El que pugui entendre -la visió global- he de ser jo mateix que m'ho faci. Allò de la Bíblia que vindran falsos profetes és una magnífica intuïció. M'he acostumat a refer cada dia la visió de conjunt. És incòmode, però sense fer aquesta gimnàstica estic convençut que enfolliria definitivament. Segurament és l'horror d'aquest pensament que em fa fer aquest exercici de refús i de neteja.

Ara bé: aquesta acceleració, essent universal, implica alhora una paràlisi forçada d'altres comportaments. És per aquesta raó que jo m'he fet eremita i he imaginat la teoria del Canvi per poder endurar-la i justificar-la. En la pràctica, jo no la puc viure. Però el fet que pugui fer el que faig vol dir que està bé. Molt bé. Molt bé, en el sentit que hom no hi pot corregir res. Abans, era constant la pressió de les iniciatives a voler canviar les coses o bé perquè no canviessin. Això s'ha acabat. Hem entrat en el Canvi."


El seu llibre principal s'anomena El Canvi. L'entrada per aquesta paraula en el llibre va de la pàgina setanta a la setanta nou, i és la més extensa. Durant tota la seva obra va indicant, aquí i allà, situacions o elements d'aquest "canvi". En l'entrada indicada, assenyala primer que la distància entre "els paràmetres que hom usa(...) i la realitat, és més i més gran" I ningú se n'adona, ben al revés, "l'enteniment" entre les persones i les coses "és perfet". Però paradoxalment, l'inici del canvi "ha fet que tot el que hom diu hagi esdevingut automàticament insignificant, en el sentit de no significar res". Però aquest fet és necessari per tal que sorgeixi un nou llenguatge "que no tindrà el ròssec de la significació". En aquell moment, el llenguatge que tenim ara serà inintel·ligible.

El motor del canvi és la Intel·ligència. Dona per suposat que el canvi no té a veure amb la tecnologia (tot i que ell la considera cabdal), car en el cas d'una catàstrofe, els sobrevivents, ens diu, reiniciaren la vida ja d'una altre manera. Perquè ja estem en el Canvi, i per tant ara és lícita qualsevol cosa, i no s'hi val a ser conservador. El que la gent anomena crisi, o mundialització, és, per Bauçà, la manera de les persones d'al·ludir al Canvi. Perquè les coses cal començar a veure-les en clau ontològica. De fet, el "veïnat" ja no es dedica tant a controlar els altres, "no té aquella embranzida, perquè dubta d'ell mateix i del veïnat: ja no vol anar a veure perquè no sap què hi trobarà. Saníssim. Higiènic. Magnífic."

"Hem arribat al punt zero, a la pista zero, tot a zero. Podríem substituir "crisi" per "confusió".


En general tot s'ha alleugerit, segons observa a través de variades consideracions sobre actituds i fets generals , "per tal d'arribar a un estat de cretinesa mitjana consolidada", cosa molt necessària perquè abans la cretinesa era profunda. El Canvi, diu, "es fonamentarà en un ordre tolerable".

El temps s'ha aturat. Ja no en depenem, sabem que som immortals, i no ens fa patir. Perquè dependre del temps és producte de la ignorància. El Canvi es manifesta doncs en aquesta consciència, que també apareix en la nova intranscendència de tot ( vol dir desaparició de les quimeres socials i metafísiques). Per més que fem, ho sabem intranscendent.

De totes maneres avisa que el canvis no deixen veure El Canvi, i que pensar en coses concretes és la manera de no entendre el canvi, que no és cap cosa concreta, ni cap fi del món, ni es pot preveure i per la qual no ens podem preparar. Simplement, està succeint. Que ningú ho vegi i que la premsa no en digui res, diu, és la senyal de que està passant. A poc a poc el canvi immobilitzarà determinada "mobilitat mental", especialment la cretinesa. Les modificacions no són el Canvi. Assenyala que el Papa pot reunir un milió de joves a París, i que el fet és tant trivial com que un mariner caigui a l'aigua o una formiga es perdi del grup. El intel·lectuals i els erudits no es troben en capacitat de percebre el Canvi, degut a la seva metodologia, caldria que la deixessin, igual que un pagès , malgrat que cavar és un mètode immillorable, caldria que ho deixés de fer totalment.

"La novetat, el canvi, és que hom canvia sense saber-ho, cosa que mai havia ocorregut realment: sempre hi havia punts de referència (...) El canvi que dic és del tipus de canvi que es produeix en els animals o en la placa tectònica". La població no se n'adona, diu, encara que l'afecti en coses molt immediates, com el sexe, els nens, la salut, la llengua, la propietat, la vida, la mort...encara que els tingui davant del seu nas.

I afegeix, per tancar l'entrada: "En aquest sentit, ser català és un privilegi".

En l'entrada "Canvis, els", comenta que el canvi principal resideix en la falta de futur, que permet canviar el present. Abans tot era previst, i cadascú tenia certituds-certituds, diu. I la base era que existia Déu. El concepte modern i actual de la no existència de déu ens allibera de la servitud del futur. I al mateix temps res ens pot assegurar el futur que tanmateix ve incessant. O sigui que hem perdut aquell confort i confiança. I alhora, aquest buit ens permet canviar,de manera freda i sense immutar-nos, no com abans, on tot eren problemes. Si apareixen extraterrestres i es fan parelles mixtes, assenyala, la gent s'ho agafarà amb naturalitat.

Perquè "el gran canvi s'esdevé quan comencem a treballar en profit nostre exclusivament". Així que el canvi no és cap terrabastall , sinó simplement un "augment de saviesa" que es produeix naturalment, una escalada tranquil·la, diu, "l'exaltació que produeix tot expandiment, sigui del tipus que sigui".

Hi ha, doncs, una antinòmia en la visió de la realitat de Bauçà; l'estultícia, o inconsciència de l'ésser, ho amara tot, i alhora la caiguda de Deu ha anorreat la societat tradicional, plena de cretinesa profunda, i ens ha posat en el camí irreversible d'un canvi, que serà un expandiment de la consciència, o sigui, un nou estat de saviesa. Aparentment tot segueix igual que abans, però ara tot és tou, insignificant, i la gent ho sap, i per tant, sense adonar-se, inventa cada dia el futur buit que ens ha quedat, canviant inconscientment. Com serà tot no és previsible ni mesurable, però que el Canvi s'ha iniciat és indubtable, segons Bauçà.

"Cal fer cirurgia a l'ànima/ fer més gran aquest cervell" (CI,92).
 

Temes Bauçà

Llegir Bauçà és endinsar-se en un soliloqui dispers, sens cap ordre ni intenció. El lector passeja pels moments mentals i anímics de l'escriptor. No hi ha de trobar res mentre es va trobant amb tota mena de reflexions i afirmacions, com pedres o troncs del camí. Però el paisatge fa la cosa. I el paisatge de Miquel Bauçà pot resultar molt dens, molt espès, per a segons qui, il·lògic per altres, indignant per alguns, i magnífic per alguns pocs.

Si hom sovinteja la seva lectura, s'adonarà que hi ha un seguit de llocs comuns propis que es repeteixen. No abastarem aquí de tocar-los tots, però en presentarem alguns, sempre encaixats en la lògica de l'estultícia general, el Canvi inconscient, i el treball de neteja radical del personatge, persona, Bauçà. A dins de les tres cares d'aquest triangle, alguns temes obsedeixen l'autor.


Els somnis
El principal són els somnis (narracions oníriques,en diu). És diversa, variada i tenaç la seva consideració del somnis com un lloc de vida superior del cervell . Està convençut que el dia que es puguin filmar els somnis serem millors i entendrem moltes coses. L'entrada Somnis, els de El Canvi té cinc pàgines llargues. Els somnis pertanyen a una relació única entre ells i el que somia. No hi ha tercers. Altrament, no són "vida", sinó una altre cosa, ontològicament. Són un diàleg objectiu amb un mateix. Amb una combinatòria o creativitat contemplativa per a l'ésser: "És l'únic mecanisme de precisió de què disposem. El que passa durant el dia és vergonyós".

Es refereix, però, als somnis creatius, no pas al previsibles i repetitius. Aquest somnis no menteixen, son llibertat pura i pura creativitat. I només plantegen conflicte, no miren de donar mai cap solució. No són moralitzats. Tampoc tenen final. Només expressen la llibertat. Et demostren que pots ser lliure. No hi ha mai causa efecte entre la forma del dia i la forma del somni.
No serveixen per cap indici clínic, però són una realitat vigorosa, en ple funcionament, que serveix per aclarir-se, ordenar, entendre. El problema és que la gent li fa por la creativitat, i aquella que apareix als somnis l'esporugueix, i en fuig, i no vol somiar. Cal dormir com ell, "professionalment".

Tenen tota la semblança de ser o bé un "residu "anterior o un "empelt " posterior, per la manera diferent de funcionar que tenen amb la resta de la ment, sigui en vetlla, drogat, en extatisme...Ens sorprenen sempre, i ens introdueixen a la dimensió metafísica, traient-nos de l'estultícia diürna. Hauria d'haver-hi escola dels somnis, diu, amb llits i professors i ordinadors per visualitzar-los.
No són una facultat, sinó un fet, un fet més dur que "el carbó dels diamants". I encara que tene un origen afectiu, emocional, llur importància rau en la seva creativitat. Hi encara que hi ha malsons, són una part mínima, i cal enfrontar-la igualment. Perquè són una síntesi i una "assegurança contra l'estultícia", perquè és allò contrari, i a cap preu, de la realitat del dia. La seva creativitat demostra la nostra potencialitat pel canvi.

I són inefables, car no es poden descriure cabalment.


El cervell
Malgrat que en El Canvi, l'entrada corresponent és molt curta, tots els seus escrits van plenes de referències al cervell, senzillament perquè és allí on som, "on estreba la dignitat i l'esperança d'un humà, malgrat ell mateix, malgrat les coses que ha fet". Afirma que no en tenim un coneixement seriós, i que en canvi és allò que ens fa ser, (penso que vol dir que és la consciència, però també més coses, el comportament, l'ànima, les solucions, els mals...). Per ell cal deixar que el cervell faci la seva feina, i , personalment, cadascú hi ha d'intervenir-hi el mínim possible. Però al mateix temps, s'ha d'acceptar les seves solucions, amb fe i sense por. Evidentment, està parlant des del seu estat eremític. Afirma que si està aturat, perplex o fotut, només li cal esperar que el cervell actuï. I si no, dormir.

"Al cervell no li agrada /que el facin esperar./ Per tant, faig allò que em mana/ sempre a l'acte. Ho deixo tot/ i em declaro disponible./ Molt i massa he comprovat,/ com diria: és com droga, / la més forta i que no perd / la virtut. Hom fa el contrari: /el cervell es tanca en clau/ i ens deixa en la desesma./ Ciutadanes, ciutadans,/ obeïu-lo com faig jo./ Fora por a les amenaces."

"-Al cervell, què li agrada?/ -Treballar. – Massa senzill./ -De senzill res, camarada./ Primer s'ha de descobrir/ que el cervell té gustos propis./Això costa un ou o els dos./ - No pot ser, car tenir ganes / és resulta d'un total/ de factors. – Tot és mentida. / El cervell funcionant,/ és feliç. Allò difícil / és trobar el marc precís,/i segur, perquè treballi."
Certituds immediates, pàg. 9-10

Com podem veure, cal estar atent al cervell, a disposició del seu treball, i no al revés. De fet, Bauçà ens ve a dir que estem adormits dins de nosaltres mateixos. Que la capacitat de ser és molt més gran que la que fem servir, i que ens cal treballar al ritme alt que el cervell ho pot fer. Dit informàticament, de la qual cosa n'era entusiasta, és com si tinguéssim treballant tres o quatre kilobytes, mentre tenim disponibles centenars de gigues. Moltes més coses apareixen sobre el cervell, però no hi donaríem l'abast, perquè Bauçà no és un pla o definició, és un paisatge que cal llegir-recórrer, i rellegir-recórrer. Una concentració d'entrades sobre el cervell la trobem a Rudiments de saviesa, pàgines 48 a 50.

 

La gregarietat ( gregarisme)
Conseqüència de l'estultícia, però com a element independent , d'una dèria dels humans que és "ser ben bé com tots". El fet li provoca un gran rebuig, i hi veu la font de molts dels mals. Que els humans siguem uns animals gregaris ho veu com una desgràcia, car és un fenomen molt per sobre de la nostra intel·ligència, i ens condiciona enormement. Diu que "explica globalment el fet, els petits fets i el grans fets".

"La gregarietat,/ des del punt de vista pràctic/ és més greu que no el de l'ens" (RS, p. 141)

"Gregarietat és fet/ tan, tan intricat, malèvol/ com al vida, en qualsevol/ de les formes conegudes./ (...) Existeix: epifenomen/ menyspreable del que hi ha/..." (CI, 115)

"El motor de l'estultícia/ és la gregarietat / i el de la saviesa,/ la més neta solitud. / No hi ha mig veïnatge" (CI,71).

 

La catalanitat
A El Canvi li dedica sis pàgines. Rebutja la paraula" catalanisme", i proposa "la catalanitat" "per explicar la conducta metafísica dels catalans" (EC, 221). Apareix contínuament com un problema de tribu, que és alhora una desgràcia i una sort. Una desgràcia perquè no hem reeixit, i no ho hem fet per culpa nostra, però també una sort, perquè ens posiciona millor per al canvi.
Altrament, pensa que, així com els francesos tenen com a objectiu ser escriptors, i els anglesos guanyar el campionat de cricket o de futbol, els catalans tenim com a objectiu ocult, no dit, evidentment, "de no voler tenir Estat propi. Planerament. no ens agrada la idea" (EC, 69).

Miquel Bauçà té molt clar que hom pertany, vulgui o no vulgui, a una tribu, i que la nostra és la catalana. I que aquesta tribu té un enemic, "els nostre enemics", com diu contínuament, que ens han vençut. Evidentment parla dels castellans, però no els esmenta mai.

Sospita que en el fons els catalans tenim ganes de no existencialitat, de manera que ens apuntem a qualsevol cosa que ens ofegui o ens desnaturalitzi les "regles tribals"- però ho lamenta, perquè ell hauria preferit néixer en un lloc on la tribu ja estes organitzada en Estat, amb tots els inconvenients d'un estat, però que és millor cosa que no tenir-ne. Demana molt sovint que tinguem el que s'ha de tenir per tallar amb els nostres enemics, i sense cap explicació. Però només observa dispersió, afebliment i estalvi, que és una característica "metafísica" dels catalans, i una cosa molt diferent de ser garrepes. No som raça, som tribu, i això ho saben de seguida els nostres enemics, que ens distingeixen des de lluny. Aclareix que també tenim altres característiques metafísiques, com la falta d'èmfasi, cosa que si tenen els nostres enemics, i la defectuositat, o sigui que fem moltes coses però mai realment ben fetes, com els alemanys. Assegura que de vegades ell mateix es compra un producte genuïnament català, fabricat aquí, per "la curiositat de saber per on petarà", tot i que de tant en tant el defecte consisteix en un excés, ens diu, com un termo que va comprar, que després de tres mesos parat, encara tenia l'aigua calenta. Per altre banda, els catalans, com el japonesos, tenim estil, cosa que els nostres enemics no tenen, amb gran enveja per la seva part. Ho defineix, a l'inic de l'entrada a El canvi, com "un conflicte de lloc".

Les referències en tota la seva obra són contínues, algunes realment hilarants, però lúcides. El humor de Bauçà és tosc i dur, com ell, però existeix, i amb el tema de la catalanitat en diu de molt grosses. Evidentment, qui no es senti català no hi entendrà un borrall, i això és el que ell vol. I que no el llegeixin mai els nostres enemics. Podeu anar a Certituds immediates, pàgina 31-32, entre moltes altres, per comprovar-ho. En qualsevol cas sorprèn la profunditat del seu sentiment tribal, la claredat amb què el sent, el menyspreu rotund cap els enemics, i la desolació evident pel fracàs de la tribu, que se li escapa per tot arreu en els textos.


Les madones
En la qüestió de les dones, Miquel Bauçà és radical, com en tot. Evidentment se'l pot titllar de misogin, si es fa una lectura políticament correcte. Però el seu plantejament no recau en un menyspreu o una superioritat, sinó en una qüestió metafísica: es troben instal·lades en la realitat d'una manera diferent dels homes, o humans, és a dir, totalment identificades, o sigui, en estat místic pur, com un animal o un objecte. Per elles no hi ha conflicte amb l'existència, car la duen a dins incontinentment. I els seus rivals no són els homes, sinó les altres dones:

"- Les madones per què no/han fet pinya conta els homes, llurs paràsits naturals./ -Una dona no s'alia/ amb ningú i mai de mai/ amb les seves camarades,/ rivals existencials./ Això apart, no són un perill:/ només són uns pobres homes." (CI,173)

Bauçà no planteja una lluita de sexes: cabalment és impossible, car existencialment són dues coses diferents. Pensa que els falta una facultat- tot i que no la necessiten pel seu objectiu, que és viure plenament en l'existència i perpetuar-la-, que és que mai dubten que són sàvies. Opina que tenen una forma existencial "molt diferent i complicada/ d'existir en aquest món/ N'hi ha que han vist el problema" (CI,173), però les que ho han vist considera que ho expliquen malament, car cauen en els tòpics i en la retòrica. Considera que allò fonamental no és el cos o el lliurar-se amb furor o la maternitat, sinó la manera d'existir, que és "ser-no ésser" (CI, 173), però amb un pla ben aleatori. Pensa que quan fan el mal, ho fan amb innocència, però amb constància. Observa que quan són escriptores, parlen molt de la feminitat, però mai de la maternitat. Tampoc observa que tinguin consciència del mal que els fa maridar-se, i encara que el marit sigui un bèstia, elles, tot i que protesten a crits conta el vici del marit, ho segueixen fent.

A l'entrada Dones, les, de El Canvi, agraeix que al fet d'observar-les i entrar dins llur món- amb totes les ferides, diu, que això comporta- hagi entès el canvi, ja que elles el practiquen contínuament, com per exemple amb la roba, gràcies a que apliquen a la vida la tècnica del teatre. Per altre banda fan les coses per parts, no d'un cop, com els homes, i per tant tenen més èxits. I ostenten una doble condició, la de ser i la de representar ser, la qual cosa les fa molt millor en la observació, la societat i el gregarisme. Però és que a més a més tenen una exclusiva existencial, la de la reproducció, cosa que no troba bé, ja que tota exclusiva existencial comporta desequilibris i desordre. Però reconeix que els turments que haurà de sofrir una dona a la vida són més greus que no els del mascle. Això si, no poden escudar-se en que no sabien el què feien, car elles, malgrat elles mateixes, ho saben tot.

Del fet que exerceixin la prostitució de manera extensa, en dedueix que no donen gaire importància a les coses venèries. Per altre banda, poden ser infidels amb tota facilitat i naturalitat, contra la ridícula "pastositat" d'un home quan és infidel. El fet que siguin tant fortes, és degut a que sempre tenen una cosa per fer: viure i fer viure, (com si l'ànima no se'ls cansés mai, penso). El fet de no dubtar o no tenir el problema de trobar el sentit a les coses els permet endurar en situacions de gran misèria i dificultat. Considera que si una dona es suïcida, és perquè ha tingut un conflicte greu amb el viure i fer viure. En canvi, un home, es pot suïcidar per culpa del pedal de l'embragatge o perquè és moda. Elles creuen en els déus i les deesses de debò, cosa que els homes no acaben d'entendre.

Una de les coses que fan molt bé les dones, és viure soles, encara que tinguin marit o fills, ja que dels homes no se'n poden refiar en la seva tasca, i totes les altres dones els són rivals. Per tant, molt sovint viuen realment soles tota la vida, per més que es dediquin contínuament als altres. Els homes, en canvi, fan tot el contrari, es refien d'elles, i confien en els amics, car "són tots unes criatures", ens diu.

Elles sempre caminen lleugeres i estan en estat d'alerta, com les daines. Considera una vulgaritat pensar que puguin ser menys intel·ligents, car tots estem igual, homes i dones, dins l'estultícia general. Per contra, tenen un sentit de l'honor més complidor, i tenen més intuïció.

Algú podria deduir que no li agraden les dones, i no és gens veritat. Se n'aparta de la mateixa manera que s'aparta dels homes, després d'una experiència i d'una decisió. Certament, ells és home, i el que diu sorgeix de la manera de ser de l'home, en la qual és central el dubte i la recerca de sentit, sobretot perquè en realitat l'home és parasitari de la dona, que és la que viu i fa viure. Altrament, les dones l'atreuen com a qualsevol home, i així li passa sempre que veu alguna noia a l'autobús, com diu repetides vegades. Succeeix també, que Bauçà considera el sexe quelcom innecessari, font de molts errors, i que cal superar.

No s'està,però, d'emprar un llenguatge dur i directe tant amb els homes com en les dones, en la seva consideració. Això podria ser una de les causes del rebuig que algunes dones senten en la lectura dels seus textos. Però l'estil de Bauçà és així amb tot, no només amb les dones. Cal fixar-s'hi.

Per altre banda, té en altíssima consideració les àvies, especialment les catalanes (EC, p.52-53).
 

La tecnologia
Hi té tota la confiança. Fins i tot, convençut del mal que fan les mares, que inoculen l'estultícia i la gregarietat, i inhibeixen la creativitat , sempre temoroses, espera el dia en què els nens seran col·lectius i producte de les màquines. Considera un error menysprear-la, "tot el que som és tecnologia, prevista o no prevista. Els déus ho consenten"(EC, 513). És una de les bases de el canvi, que ens permet alliberar-nos de les servituds, i objectivar-nos.

".../ El millorament serà / exclusivament la tècnica: / cap Sermó de la Muntanya./ Cal mirar-s'ho així com dic,/ des d'aquesta perspectiva./ Lamentablement, avui/ el sistema de les màquines/ és tant lluny del que serà: /són en ple paleolític, / balbucegen qualque cosa.../ - En què et bases per dir això...,/sense una raó lògica./ -El cervell, que és exemplar/ i confirma ma doctrina. /Jo, si insisteixo tant, / que el coneguin és per causa/ que amb aquest coneixement/ la tecnologia d'ara /semblarà del tot ridícula/ i ens obligarà a tots / a posar-nos en primera/ i la gregarietat / quedarà anorreada,/ feta pols pels comellars. / no hi haurà ja més discursos,/ni teatre ni arxiducs,/ ni profetes ni filòsofs,/ amb aquella ansietat/ de tocar-nos i tancar-nos".

Amèrica
Tema de repetida exposició, però de rara justificació. Per Bauçà hi ha una explicació metafísica en que la solució vindrà d'Amèrica, donades les seves característiques com a tribu jove i sense passat, i en canvi amb la llibertat i la voluntat de la tecnologia. No és que no vegi com són, però ho atribueix a la seva pròpia necessitat inconscient per ser els promotors del canvi, ja que ells no en saben res, només executen, alliberat del nostre pes europeu, la nova manera de viure. Ells estan més nets, i fan les coses amb netedat, des d'un gratacels fina a una cort de vaques, ben al revés dels xinesos, que són la ocultació en persona. Allò important d'Amèrica no són els americans ni el que fan, sinó que existeixi una cosa, un fet, com Amèrica (és a dir, els nord-americans), no per la seva importància econòmica, com pensen els estults, sinó per ser un fet metafísic (que no acaba d'explicar), que creu ben observable per tothom. Ell no hi pensa anar, diu, perquè seria profanar el més sagrat. El problema és la lectura que en fan els no americans, la visió que en tenen els anglesos, i la idea que d'ells mateixos tenen els americans, ja que oculta la veritable importància del fet. I reconeix que li costarà "de fer d'entendre" (EC, 29). Considera un autèntic error anar contra els Estat Units (CI,14).

"Els americans no són /com voldria: fan les coses / massa en gran. – Has de pensar / que és la terra que esperàvem./ Sense això, no Windows, no res: tots dessota el Sacre Imperi, / que figura que és el mal / absolut i ben palpable: / és la gregarietat, / que ens té els ous amb les tenalles"

"Els anglesos han fet dues / coses úniques al món/ - no sabem com agrair-los-ho-:/ veure l'Evolució/ i crear el què és Amèrica./ -Però els grecs, amb en Plató...?/ - Mai no van fer res de pràctic./ Tu recorda que els mossens,/ de seguida, varen fer-se'n".

Tot és culpa dels francesos
Apart dels "nostres enemics", hi han els francesos, és a dir, París, els parisencs. Observa que els catalans hi hem perdut molt temps, i hi hem quedat captivats. Així escriu:

"Catalans, sigueu fidels/ al principi suïcida /col·lectiu i no vulgueu /fer-vos còmplices, escàpols,/ del que diuen parisencs,/ que fa temps no tenen brúixola". (CI,31)

Ell també va estar una època sota la seva retòrica cultural, de la qual ells se'n vanen i ho consideren un fet nacional: "El poder dels parisencs./ Vaig ser alumne de París/ per la força de les coses./ M'explicaven tot el món / també els gustos de les dones (...)"El petroli nostre és/ la cultura", asseguren,/ totalment desvergonyits. [8]"

Aquí i allà, de vegades inesperadament, dóna la culpa als francesos d'un o altre fet. Per exemple, en una entrada que es pregunta què és la realitat, afirma que és quelcom en funció de la"màquina", cosa oposada a la vida. Així, és més real un anglès, perquè persegueix crear la màquina, que no un francès, l'objectiu del qual és "confondre's amb la vida,/ que, és clar, és el no-res" (CI, 229). El francesos s'oposen a la mundialització, que és un fenomen del canvi, a través de la retòrica (CI,237). Són, també, els que fan pitjor les pel·lícules (CI,238). En una entrada sobre la novel·la (gènere que deplora, veure CI, p.94), acaba concloent: "L'estultícia és això:/ explicacions llunyanes,/ com de parisenc obscè,/ acuitat per mil dimonis" (CI, 268) (com no pensar en Bataille...). En una altre, afirma: "A París molts enfolleixen,/ tractant temes com pot ser: / "L'amistat, pot ser possible,/ feta sobre un malentès?"/ Així passen les vetllades." (CI, 14) .

En una entrada on algú parla de la seva experiència, després de blasmar-lo, l'acusa de ser "objecte dels antropòlegs/ parisencs, que és el més baix/ que hom pot ser en aquesta terra" (CI, 57) (com no pensar en Levi-Srauss...). Quan un altre li pregunta com expandir-nos, contesta que tenim el cervell apunt, però que només el fem servir per dir mal de la cosina o per filosofar, que és una forma d'encongir-nos. I afirma: "A París/ fa temps que aconseguiren/ un grau de reducció/ molt notable. Continuen." (CI,71). Arriba a escriure: "-Es cretí. A més és jove./ I a més és parisenc. / -Lamentable, intolerable" (CI, 100). En una altre entrada considera un misteri que existeixin tribus que produeixin unitats que facin la mateixa flaire i que siguin mentiders patològics i sistemàtics, tal com passa amb el parisencs (CI,105).

La llista és inacabable. Només en hem extret unes quantes d'un dels llibres. Tanquem-la amb aquesta:
"Hi ha l'altre, hi ha els altres./Són problemes diferents. El primer és psicològic,/ com mil més, parisenc./ El segon és metafísic." (CI, 122).

A l'entrada de El Canvi, de poca extensió, es lamenta sobretot, d'allò que els parisencs han ensenyat als nostres enemics, a saber, defensar l'Estat, i convertir-nos en província, que, diu, "és molt pitjor que baixar de categoria en el futbol. És una abominació". I acaba assenyalant que els parisencs semblen sempre estar enfadats, però que és "el posat del covard que camina erecte i garratibat, pendent del perill que pensa que l'amenaça constantment" (p.408-409).


Consideració final
Bauçà és el més modern que tenim els catalans. Aquest curs, en la seva llarga trajectòria, voli arribar a un lloc. Bauçà és un lloc propi, perfectament identificable per nosaltres, i probablement de dificultosa exportació. Ell mateix s'hi nega, a no ser que el traduïm a l'anglès, i que es publiqui a Amèrica, on no entendran res.

Bauçà fa un treball personal d'impecabilitat que mira molt lluny. Deixa enrere idealismes, capelletes i espiritualismes de tota mena. Aquests apunts no el capeixen en tot el seu abast, sobretot perquè Bauçà talla amb el passat i apunta a un futur indefinit, però amb bases epistemològiques que no delimiten res, sinó que obren l'ésser a la seva radical consideració com a ànima i cervell que es poden extralimitar, ja que Bauçà no hi veu límits, si superem l'estultícia i la gregarietat. La seva aposta per la tecnologia i l'artificial, com a mètode d'objectivació i de neteja d'allò humà xafarder, morbós, de la por, del Mal, en definitiva, ens pot sorprendre i descol·locar, si això ho acompanya d'un treball radical en la consideració d'un mateix, gens avinent a pactes o mitjanies. Però una cosa ve de la mà de l'altre, car el desarrelament del natural s'ha de fer també d'un desarrelament dels vicis inoculats als individus durant segles per la mateixa societat.

Bauçà obra una agenda de feina. Que ningú ho sàpiga o ho vulgui veure no té cap importància. El Canvi ja s'està produint, no només en la tecnologia, sinó en la família, les dones, el coneixement, la política, les ciutats, els valors, etc.
Podríem pensar que és optimisme. De fet, és una visió. Una visió de poeta. Una visió sense embuts, perquè parteix de la perfecte desolació en que vivim, per aprofundir èticament en l'ésser. No és altre cosa.

JMa Uyà/ Mas La Telleda, Febrer del 2010

(Sessió 11/03/2010)



NOTES:

1. Cutillas, Abel, La mort de Miquel Bauçà, Editorial Fonoll, Juneda, 2009.

2. Pedra arenosa de bon treballar, abundant a les Balears.

3. Formació vegetal arbustiva, densa, no més alta d'1,5-2 m, sovint dominada pel garric.

4. "Nota de l'autor" a Obra poètica (Empúries, 1987).

5. Aquest llibre s'editarà novament el 1975, a Felanitx, Editorial Llull.

6. Climent Picornell, web, dates i articles sobre Miquel Bauçà.

7. Documentació biogràfica, Emili Rodriguez.

8. Veure l'entrada Discurs parisenc, a la pàgina 160 de El Canvi. Allí parla de la causa de la seva retòrica, i del pes abassegadors que han tingut sobre els catalans, tot i que ara, diu, ja comença a afluixar. També es pot consultar l'entrada Confiança en un mateix, p.108.

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010