cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Aprenentatge  |  Apunts  |  Història aprenentatge

Inici  >  Flâneur a la finestra1

APUNT 1. HISTÒRIA DE L'APRENENTATGE

J. JUBERT GRUART



Naixement de la ciència de l'educació

La Pedagogia, ara, no és una ciència. Podria (i hauria de) ésser-ho. Va ésser-ho. Si no ho és, ara, és per incompetència de politics, de mestres de mestres i dels mateixos mestres (últim graó d'una degradada cadena de despropòsits).
La Ciència de l'Educació i de l'Aprenentatge humans, ara abandonada, s'inaugurà, fundà i quasi consolidar en un casalot de la rue Saint-Jacques de París, amb Jean Marc Gaspart ITARD, metge del veí Hospital de Val de Grace, i amb Victor de l'Aveyron (infant salvatge), en plena efervescència del triomf de la Revolució francesa.

254 Rue Saint-Jacques, V, París

Institution National des sourds-muets

Jean ITARD (1774-1834) i Victor de Laveyron (1785?-1828)


Antecedents

1. L'abbée de L'ÉPÉE (1712-1789)
Charles-Michel de L'Épée, conegut com l'abbé de L'Épée, neix a Versailles el 24 de novembre de 1712 (a la fi del regnat de Louis XIV; treballant el pare de constructor d'edificis pel rei). Tot i estar ben dotat per seguir estudis de ciències, als 17 anys (1729) opta escollir seguir carrera sacerdotal. Obligat però a signar el formulari d'Alexandre VII (declaració d'ortodòxia, refusant la doctrina jansenista), abandona aquest projecte i rep sols l'ordre del diaconat. Estudia dret, sense abandonar els estudis teològics. L'any 1736, per favor especial del bisbe de Troyes, rep les quatre ordres menors, però amb expressa prohibició de predicar, a causa de les seves relacions i defensa d'amics protestants. Casualment, l'any 1753, amb 41 anys d'edat, es troba amb dues germanes sordmudes que acaben de perdre els seu mestre (el pare Vanin, de la congregació de la Doctrina Cristiana de St-Julien-des-Ménétieres de París). A partir d'aquest moment descobreix la seva autèntica vocació, a la qual dedicarà la resta de la seva vida: crear un llenguatge metòdic de signes, correlacionats amb el francès escrit, per a sordmuts, abandonant el poc eficaç, basat en uns jocs de cartes amb dibuixos, emprat per el pare Vanin. A l'any 1760 ja té a punt el seu mètode i funda una escola privada, per sordmuts, a casa dels seus pare, tenint cura de 6 alumnes. En presentar el mètode i els resultats obtinguts, rep ferotges atacs, procedents per un costat dels savis parisencs de l'època (els sordmuts no estan dotats de prou intel·ligència com per poder accedir al llenguatge) i per part dels teòlegs ("Fides ex audi", I Rom. 10-17, "la fe ens ve per l'oïda"), però també dels professionals dedicats a l'ensenyament dels sordmuts.

Entre els anys 1771 i 1774, comunica les seves experiències, dues vegades a l'any, en sessions realitzades de forma privada, en una capella annexa a la casa dels seus pares, amb gran èxit de públic (unes 800 persones, en la darrera de les demostracions practicades, amb assistència de nombrosos seguidors estrangers (Viena, Roma, Madrid, Copenhaguen,....). Entre les personalitats assistents cal destacar l'emperador d'alemanya, Josep II, i el filòsof Condillac. Els alumnes, amb gran divertiment per part del públic, realitzaven exercicis en 4 idiomes.

L'any 1974 publica "Institution des Sourds-Muets par la voie des signes méthodiques" , ambiciós projecte d'una llengua universal (vàlida pel francès, el llatí, el castellà,...) fonamentada sobre "des signes naturels".

Amb la descoberta de diferents publicacions i de tècniques noves (com les de l'espanyol Juan de Pablo Bonet i de l'anglès John Wallis), canvia i ajusta el seu mètode.

La gran objecció critica que se li fa, en aquest moment de parcial triomf i ús del mètode l'Apée, és el següent: "Be, però no podreu pas transmetre continguts metafísics". La Metafísica és el que preocupa als savants! (si un llenguatge de signes no permet plantejar qüestions metafísiques, més val que els sords muts romanguin en la incomunicació). Per tal de defensar el seu mètode, convoca una reunió en la que dos dels seus deixebles sostenen una discussió, en base al llatí, sobre la filosofia i un altre recita en signes l'evangeli de Mateu. L'Épée obté el reconeixement dels seus il·lustres contemporanis.

L'any 1784 una nova edició: "Véritable manière d'instruire les Sourds-Muets, confirmée par una longue expérience".

Entre 1775 i 1785 la municipalitat de París vota la concessió de fons públics per l'escola de Épée, als que s'hi afegeixen donatius de Lluís XVI i de particulars. L'any 1785 l'escola té 72 alumnes i de casa de l'Épée (rue des Moulins, a la butte Saint-Roch) passa al confiscat (l'any 1779) convent dels Celestins de París, de forma provisional, per voluntat expressa de la reina Ma Antonieta..

L'any 1789, 23 de desembre, mort l'abèe de L'Épée, essent enterrat a l'església de Saint-Roch de París. Al front de l'escola el substitueix un deixeble de l'Épée.

Amb el triomf de la Revolució Francesa s'inaugura una nova , i de moment definitiva, etapa en la història de l'educació dels sordmuts.


2. L'abèe Sicard (1742-1822)
Un concurs-oposició es convoca a l'any 1790 per tal de substituir al difunt abbée l'Épée en la direcció de Escola de sordmuts de París (a l'antic convent dels Celestins). L'originalitat d'aquest concurs radica en que qui representa al candidat és un alumne sordmut entrenat per ell . Un tal Jean Massieu ((1772-1846), format per l'abbée Sicards, és el guanyador. Des de l'any 1786, Roch-Ambroise Cucurron, conegut com l'abbée Sicard, ha ocupat la direcció de l'escola per a sordmuts de Bordeus (1786)

El 21 de juliol de 1791, dos anys després de la mort de l'Epée, l'Assemblea Nacional emet un Decret convertint l'Escola en una Institució Nacional alhora que declara acollir als sordmuts en la nova fraternitat dels humans. En els anys successius es crearan Instituts per a sordmuts a Metz, Chambéry i Bordeus.

El dia 26 d'agost de 1792, durant el "Terror", l'abbée Sicard és empresonat per un grup de ciutadans de la comuna revolucionària; se l'acusat d'haver donat asil a capellans refractaris i, ell mateix, s'ha negat a prestar jurament d'obediència civil, exigida per l'Assemblea (vegis Apunts, Part primera, Revolució Francesa, sessió 19 abril 2008: 12 i 22 juliol, 27 setembre, 29 novembre de 1790) i prohibida pel papa (v. id. 12 març 1791). Conduit a l'Ajuntament de París, el Comitè d'Execució n'ordena l'empresonament. L'alumne sordmut Massieu aconsegueix entregar un escrit, en defensa de Sicard, a l'Assembles Nacional: "Citoyen président, rends Sicard á ses enfants: c'est lui qui nous a appris ce que nous savons; sans lui nous serions comme des animaux..."

S'ordena al ministre de l'Interior que investigui i comprovi els motius de la detenció de Sicard, però, tot i que aparentment no es produeix cap canvi en la situació de Sicard, el procurador de la Comuna, que ha ordenat la deportació de tots els clergues refractaris detinguts, l'ordre no es fa efectiva per a Sicard. L'endemà els clergues foren executats. El 2 de setembre es produeix un assalt a la presó de la comuna; les masses reclamen donar mort als presoners que encara hi són. Donat que hi ha ordre de protegir a Sicard, se'l treu de la presó amb una carreta que, enfilant el Pont-Neuf i la rue Dauphine, és assaltada a la cantonada de la rue de Buci; la majoria dels altres personers que l'acompanyen són degollats, salvant-se Sicard en aconseguir entrar al carreta dins de l'abadia de Saint-Germain-des-Prés; quan la massa aconsegueix, pel seu torn, entrar dins l'abadia i procedeix a matar a tothom que s'hi ha refugiat o hi està empresonat, algú reconeix Sicard, salvant-lo de ser un del miler de morts produïts en aquella bullanga. Empresonat de nou, aconsegueix que facin arribar el seu rellotge a Massieu. L'endemà, Sicard rep l'anunci de que serà executat a les 4 de la matinada; escriu a un diputat de l'Assemblea sol·licitant la seva urgent intervenció.

El Comitè d'Instrucció Pública ordena la alliberació de Sicard; l'ordre arriba a les 6 del matí i Sicard es valva ja que una forta pluja ha obligat a diferir les execucions. Sicard és conduit davant l'Assemblea Nacional, essent rebut amb forts aplaudiments. Poques setmanes més tard l'Assemblea Nacional és substituïda per la Convenció Nacional. Un decret del 8 Germinal de l'any 2 (28 de març de 1794) ordena el trasllat del nou Institut Nacional per a sordmuts des del tronat convent dels Celestins al Seminari de Saint-Maglorie (on l'arquebisbat de París hi formava capellans, confiat als Oratoriens), a la rue du Faubourg-Saint-Jacques.

Passada l'època del Terror, l'any 1795, la Convenció crea l'Escola Normal Superior (a la rue d'Ulm) i Sicard hi és nomenat professor de gramàtica.

El 1796 passa a ser membre fundador de l'Institut de France. Però havent publicat articles crítics amb la República (als Annales religieuses, politiques et littéraires), perd els seus càrrecs. Retirat en el faubourg Saint-Marceaux (París XVII), ho aprofita per escriure el Cours d'instruction pour sourd-mued , on realitza una revisió crítica de les moltes limitacions del mètode de L'Épée (els alumnes podien dibuixar l'equivalència dels signes fets amb les mans a lletres-paraules, però no podien entendre-llegir el que havien escrit) i proposa un nou mètode, més efectiu i complicat.

L'any 1798, després d'una declaració pública de republicanisme i d'abjuració del seu antic monarquisme, pot reincorporar-se als seus llocs docents. És a partir d'aquest moment, l'any 1800, que, al front de l'escola per a sordmuts de la rue Saint-Jacques, contracta a Jean Itard com a metge del Institut Imperial de sordmuts.

1803: membre de l'Acadèmia Francesa .

Mort l'any 1822; enterrat en el cementiri de Père-Lachaise (39 divisió).


3.
Jean-Marc-Gaspard ITARD (1774, Oraison en Provence, Basses-Alpes -1838, París).
Antecedents biogràfics.
Acabats els seus estudis a Riez i a Marsella, l'any 1789 , amb 15 anys d'edat, esdevé empleat de banca. Mobilitzat per la levé en masse de l'any 1793,decretada per la Convenció nacional per fer front a les guerres que França manté amb Anglaterra i Holanda, Itard, recomanat per un oncle canonge, entra a l'hospital de Toulon com oficial de sanitat (sense mai haver obert un llibre mèdic i ni tant sols trepitjat un hospital) i esdevé ajudant d'un cirurgià de nom Arnoux.

Destinat a l'exèrcit d'Itàlia, Itard té l'oportunitat d'assistir a un curs d'anatomia i de patologia impartit pel cirurgià Dominique Larrey (1766-1842) (cap del cos mèdic de l'exèrcit que ha d'ofegar la recent independència de Còrsega). Suspesa però l'expedició, Larrey torna a l'hospital de Val-de-Grâce de París i Itard, el 1796, el segueix. El 1797, Itard obté el grau de cirurgia de tercera classe.

Guanyades les oposicions per cirurgià de segona classe, assisteix (inicis de 1800) a un alumne del veí Institut de sordmuts de la rue Saint-Jacques. És així com, amb 25 anys d'edat, té ocasió d'establir relació amb el famós abbée Sicard, de 68 anys.

Quan el juliol de 1800 l'infant salvatge capturat a Aveyron arriba a París, l'abbé Sicard proposa a Itard d'esdevenir "médicin chef" de l'Institut Imperial de sordmuts de París. Accepta i es fa càrrec de Victor d' Aveyron, d'uns 11 anys d'edat.

El repte que assumeix Itard és nou i arriscat: fer-se càrrec de l'educació d'un "infant salvatge".

Nota intercalada sobre els Infants salvatges.
Des del segle XIV fins aquell moment en que Itard accepta el repte d'educar Victor de l'Aveyron s'havien registrat i mínimament documentat poc més d'una cinquantena de casos d'infants (suposadament) adoptats per diferents espècies d'animals a partir del seu abandó per part dels progenitors. La totalitat d'aquests infants, trobats en edats que oscil·len entre els 2 i els 23 anys, presentava retards irreversibles en el seu desenvolupament. Sempre va donar-se per suposat que el retard que patiren durant la resta de la seva vida, era d'origen (abandonats, precisament, per causa de ser subnormals o "idiotes" de naixement").

La hipòtesi de Itard.
Profund lector de Locke i de Condillac, Itard estava fermament convençut que l'humà no neix sinó que es construeix : "l'esser humà no només és natura sinó que ell té –o millor, que ells és- una història.

S'oposa a l'opinió (sic) de Paul Broca , que diagnosticà que Victor era un "idiota profond". Itard defensà que no estaven davant d'un cas de deficiència biològica sinó d'insuficiència cultural. Encoratjat per aquesta convicció, dedicà la resta de la seva vida a l'educació de Victor.
El film de François Truffaud, L'Enfant Sauvage (1969), relata, amb extraordinària fidelitat a les memòries deixades per Itard, aquesta aventura.

Itard:

  • Continuador-pioner en l'educació dels infants sordmuts.
  • Primer pedagog dels infants oligofrènics (escoles d'educació especial).
  • Creador de la disciplina otorinolaringologia.
  • Estableix relacions entre audició-fonació, llenguatge-pensament, cultura i intel·ligència.

Gran pessimista: "Res no podrà sostreure a l'esser humà de les tristes condicions de la seva existència: patir i morir".

La premonició d'Itard, mot l'any 1838, va haver d'esperar quasi un segle per començar a ser reconeguda i demostrada (i posteriorment oblidada).


4. Edouard SEGUIN (1812-1880)
Mestre a l'escola de la rue Pigalle (París), metge i seguidor de Itard.
Emigra als EE.UU. on aplica i modifica els mètodes d'Itard, fundant nombrosos instituts per "deficients" psíquics.


5
. Maria Montessori (1870-1952)

Descobreix, el 1898, els escrits oblidats d'Itard i de Seguin.

1899-1901: Escola estatal d'ortofonia.

"Descobriment " D'Itard i de Seguin. Mètode per l'aprenentatge de la lecto-escriptura.

1907: Jardins d'Infància (Casa dei Bambini) del grup de vivendes per obrers del barri de Sant Llorenç de Roma.

1909: El mètode científic aplicat a l'educació infantil (els factors externs actuen sobre les condicions internes, transformant-les).

1914: Primera Guerra Mundial. EE.UU. William Kilpatrick - professor Universitat de Columbia- contra Montessori.

1926, reconeix a Itard com "el primer pedagog experimental" (v. "La scoperta del bambino").

Sota Musolini i Hitler es tanquen les escoles Montessori.

1934-36: Barcelona.
L'Escola Montessori a Catalunya durant la Generalitat Republicana.
L'Escola Montessori a l'Hospici de Girona (l'obra de Peius Pascual). Domènec Fita educat i desenvolupant en el mètode Montessori. Franquisme i desmantellament educatiu.

1936: Països Baixos.

Segona Guerra Mundial: India.

1952: Mort (Amsterdam).


6. Jean PIAGET (1896-1990)




1957: Sputnik contra Vanguard

La NASA i el Projecte d'Educació Compensatòria (Barri Sèsam).

3 octubre 1990: LOGSE (Ley Orgánica de Ordenación General del Sistema Educativo de España).

2006: LOE (Ley Orgánica de Educación).

3 (grans) oblits actuals:

  1. Oblit de la revolució educativa que s'inicià i gestà a París a la fi del segle XVIII i al inici del XIX.
  2. Oblit dels nivells i sistemes educatius anteriors al triomf franquista.
  3. Oblit de tot.

2 (grans) ignoràncies:

  1. De l'epigènesi.
  2. De la neuropsicologia del desenvolupament i de l'aprenentatge.

1 (miserable) resultat:
Fracàs escolar.


Diàleg
:

P.: ¿Som imbècils?
R. : Si.
 

(Sessió 19 febrer 2009)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010