cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Antonio Machado  |  Apunts  |  Apòcrif i ètic

Inici  >  Flâneur a la finestra1

ANTONIO MACHADO, APÒCRIF I ÈTIC

JMa UYÀ



                                     “...porque toda realidad es revolucionaria en un mundo de ficciones”
                                                                                                    Carta a Ortega y Gasset, 1914.

“- ¿Cómo deben luchar los intelectuales contra la guerra?
  - Inteligentemente, de una manera poco habitual en los intelectuales o virtuosos de la inteligencia.”

                                                                      El tiempo presente, nº2, Madrid abril-maig 1935, pp.8-9.

Potser sigui, el de Machado, el cas d’un pensador que per semblar vell, ningú el va prendre per modern, molt més modern que tots els seus contemporanis; que per semblar humil i bona persona, ningú el va prendre per filòsof ètic rigorós, i que per ser poeta, tant bon poeta, ningú el va prendre per metafísic. Alguns autors queden desconeguts durant anys, com Hölderlin o Pessoa o Macedonio Fernández; altres, en vida, són venerats, com Rilke i Machado, però precisament per ser ja populars en vida, queden ocults a la seva mort d’allò que, en obra i vida, van voler i arribar a dir. La mort de Machado, a més a més, aixecà un mite polític i social tant gruixut i tant vertader, que encara ara, en qualsevol manual, és menystinguda la seva obra ètica i metafísica, mentre al mateix temps, no hi ha dia que un grup d’escolars de qualsevol racó d’Espanya no entri al petit cementiri de Colliure a deixar unes flors i llegir uns poemes. El franquisme convertí Machado en el poeta de Castella i de la Leonor, ocultant el seu Crist fraternal i blasfem, que fou home que es feu Déu per expiar els pecats de la divinitat. No sabem què haguessin dit Abel Martín i Juan de Mairena, els seus grandíssims apòcrifs, sobre el silenci que ha caigut damunt d’ells, però probablement Mairena hagués aconsellat als seus alumnes no creure’s res del que veuen i sobretot no creure’s res d’ells mateixos.

L’obra de Machado és, primer, una reflexió sobre el temps, amb formes simbolistes, i després una reflexió sobre el caínisme i el tema d’Espanya, centrat en els paisatges de Castella; però aviat, i ja des de l’arrel, és una meditació amb ell mateix i amb el silenci metafísic, que l’ha de portar, a través d’uns senzills recursos i formes poètiques d’origen popular (el seu pare era “folclorista”), emprats conscientment - però de manera tant personal i aparentment senzilla, que despisten a qualsevol lector no advertit - per tal de bastir la seva obra directament d’allò que es pot aprendre de l’ànima del poble, cap a unes alçades ètiques i metafísiques de primer ordre.

En una primera etapa, Machado condueix la seva reflexió a través de símbols (la nòria, el pati infantil, el paisatge erm, la font, l’aigua, el mar...), però ja al final de Campos de Castilla (1912) es lliura a la meditació filosòfica i al proverbi ètic i metafísic. El Machado pensador ens el trobem directament al seu curiós poema “Meditaciones rurales” (Baeza, 1913), crònica d’una estona d’un dia de pluja de la seva vida més que provinciana a Baeza, on, entre altres reflexions, assenyala:

Enrique Bergson: Los datos / inmediatos/ de la conciencia. ¿Esto es/ otro embeleco francés? / Este Bergson es un tuno; /¿verdad, maestro Unamuno? /Bergson no da como aquel / Immanuel / el volatín inmortal; / este endiablado judío / ha hallado el libre albedrío / dentro de su mechinal/ No está mal: / cada sabio, su problema / y cada loco, su tema/  Algo importa/ que en la vida mala y corta / que llevamos/ libres o siervos seamos;/ mas, si vamos / a la mar/ lo mismo no han de dar.

Després inicia els “Proverbios y cantares”, on va expressant un seguit de conceptes en imatge, com el no-res:

El hombre es por natura la bestia paradójica,/ un animal absurdo que necesita lògica./ Creó de nada un mundo y, su obra terminada,/ “Ya estoy en el secreto –se dijo- todo es nada.

També la intempèrie metafísica: “Caminante no hay camino/ sino estelas en la mar.

O el treballs de la consciència davant el no-res:

Hay dos modos de conciencia:/ una es luz, otra paciencia./ Una estriba en alumbrar/ un poquito el hondo mar;/ otra, en hacer penitencia/ con caña o red, y esperar / el pez, como pescador. / Dime tú: ¿Cuál es mejor?/ ¿Conciencia de visionario/ que mira el hondo acuario/ peces vivos,/ fugitivos,/ que no se pueden pescar,/ o esa maldita faena/ de ir arrojando a la arena,/ muertos, los peces del mar?

És a dir, què es millor, treballar amb les idees, que no es poden pescar, o treure les idees del mar, per haver-les de tornar a llençar a l’aigua, mortes? Ser platònic o ser realista? Ser, o no ser? Fer veure que ets, o saber que no ets? Fer veure que saps, o saber que no saps? Etc.

Evidentment, Machado té la consciència de la paciència, i en això és com Diògenes, cercant la veritat amb un llum a la mà, i totalment escèptic en la possibilitat de trobar-la. Antiplatònic radical, Machado és ètic, a força de no poder ser metafísic. Si els peixos (les idees) surten mortes del mar (el Tot), el que cal és ser, i ser amb els altres:

¿Dices que nada se crea?/ No te importe, con el barro/de la tierra, haz una copa/ para que beba tu hermano”, y “¿Dices que nada se crea?/ Alfarero, a tus cacharros./ Haz tu copa y no te importe/ si no puedes hacer barro.

No tenim, per tant, capacitat de saber el “què”, però necessàriament hem de realitzar el “com”. Si no és possible tenir el coneixement metafísic (“espero/ a orillas del gran silencio”), car hem abatut la divinitat (“Dicen que el ave divina/ trocada en pobre gallina/ por obra de las tijeras/ de aquel sabio profesor/ (fue Kant un esquilador/ de las aves altaneras, /toda su filosofía,/ un sport de cetrería)...”) tal com ens indica amb la seva modesta sorruderia, en moltes coses propera a la de Pla i les seves gallines, llavors, sols a l’existència per obra de la nostra consciència, què ens queda?

                                          Morir...¿Caer como gota
                                           del mar en el mar inmenso??
                                          ¿O ser lo que nunca he sido:
                                           uno, sin sombra y sin sueño,
                                           un solitario que avanza
                                           sin camino y sin espejo?

Crec que no ha estat prou anotada ni ponderada la importància d’aquests sis versos de la “solèa” machadiana. Les dues preguntes de Machado són un programa ontològic. La primera, davant la mort, ens assenyala el nihilisme modern: no venim de res, no som res, morim en el no-res. La segona pregunta, que podria semblar retòrica, no ho és, car dissenya  l’ésser possible, ètic, i únic, ja que deixa enrere “sombra” (Mite) i “sueño” (Idealisme), i viu només amb la seva consciència, amb la qual, solitari (metafísicament), avança “sin camino” (èticament, ja que no pot fer altre cosa que referir-se a ell mateix per fer el camí), però “sin espejo”, sense creure’s res d’ell mateix ni a sí mateix (fonament de l’ètica maireniana).

Aquest programa només pot treballar en llibertat i responsabilitat pròpies de l’ésser:

Cuatro cosas tiene el hombre/ que no sirven en la mar:/ ancla, gobernalle y remos,/ y miedo de naufragar”.

No es pot anar, per tant, ni travat, ni amb timó, ni empenyent – Machado és heraclitèa: tot flueix-, i sobretot, estoicament i escèpticament, no es pot tenir por a fracassar, és a dir, a morir.

Així que viure és fer de mariner d’aquest mar desconegut, i convertir la teva vida en un jardí, per més que, un dia, l’hagis d’abandonar:

Érase de un marinero / que hizo un jardín junto al mar,/ y se metió a jardinero./ Estaba el jardín en flor,/ y el jardinero se fue/ por esos mares de Dios.

L’enigma d’aquesta copla no és tal: com el Crist, dirà, la vida és una feina ara i aquí, entre els altres. I quan el jardí (la consciència ètica) ha florit, cal, sense pena, marxar (morir). Comprovem aquí com la imatgeria del “Romance del Conde Arnaldos”, anònim medieval, fragment líric i enigmàtic on un mariner va dient un cantar que només vol dir a qui vagi amb ell, apareix en la transformació de l’element popular que fa Machado, com el Crist ètic, o la consciència ètica, davant el buit metafísic, que només pot saber i practicar, qui vagi amb mi, és a dir, amb els altres, amb tots. Ética, doncs, antiindividualista, tot i que necessàriament individual (pel treball de la consciència, que només pot i ha de fer un mateix), però naixent de l’individu cap a tots els altres. Machado en dirà “comunió cordial o fraterna” dels uns amb els altres, dins l’heterogeneitat de l’ésser, car no som ú, i anem sempre “de lo uno a lo otro”, en un món on res és el que sembla, doncs A no és mai A en el moment següent, o res és idèntic a sí mateix, ja que si tot canvia, res es mou (ja que res és igual a allò que era),  i si tot es mou, res canvia (ja que mai hi ha una identitat d’ell mateix). Com diu Macedonio Fernández, “verd” no és igual a “Verd”, sinó que cada verd és només, un verd. Però aquí ja estem a la metafísica. Però és que la metafísica fa l’ètica, perquè si la metafísica fos alguna cosa concreta, no existiria l’ètica (el lliure albir), sinó la llei (la norma). Però la metafísica, no essent, i la realitat, essent heterogènia, plural, necessiten l’ètica, la decisió de l’ésser en tant que ésser conscient al bell mig del seu no saber essent.

Sabe esperar, aguarda que la marea fluya,
- así en la costa un barco- sin que el partir te inquiete.
Todo el que aguarda sabe que la victoria es suya;
porque la vida es larga y el arte es un juguete.
Y si la vida es corta
y no llega al mar tu galera,
aguarda sin partir y siempre espera,
que el arte es largo, y además no importa.

Perquè el treball de la raó, no és la consciència. A la consciència només li queda l’esperança, que és treball del cor, el treball de fer un mateix el déu d’amor que no apareix, perquè Déu no és el mar, sinó que “está en el mar”: “¡Seca, Dios mío,/ de una fe sin amor la turbia fuente!”, car la raó menteix, i no pas el cor: “Quien miente eres tú, razón,/ que dices lo que no sientes.” La raó, tota sola, només pot fer una feina:
                                                “De la mar al percepto,
                                                  del percepto al concepto,
                                                  del concepto a la idea
                                                  -¡ Oh, la linda tarea!-
                                                   de la idea a la mar.
                                                   ¡Y otra vez a empezar!


Així acaben aquests primers “Proverbios y cantares”, que continuen en el recull Nuevas canciones (1924), on cal destacar algunes composicions:

El ojo que ves no es / ojo porque tú lo veas; / es ojo porque te ve.

Aquest tipus de composicions, de tres versos, anuncien ja la “Màquina de trobar”, de Jorge Meneses, un apòcrif, que inventa una màquina poètica que consisteix en posar un nom o una idea i  fer un primer vers afirmatiu, un segon de negatiu, i un tercer hipotètic, sistema amb el qual es crea una lírica objectiva i metafísica, per tal de compensar els excessos del romanticisme: ”Dicen que un hombre no es hombre / hasta que oye su nombre /de los labios de una mujer./ Puede ser.

Aquest artefacte, pura ironia de la nova objectivitat que persegueix Machado, pren realment forma en el De un cancionero apócrifo, que va escrivint ja des de la dècada dels anys vint fins a l’inici de la guerra civil, els protagonistes del qual són Abel Martín (1840-1898) i el seu deixeble Juan de Mairena (1865-1909), tots dos nascuts a Sevilla, un mort a Madrid i l’altre a Casariego de Tapia, apòcrifs (imaginats, per tant), de Machado, amb els quals desenvoluparà tot el seu pensar de l’heterogeneïtat i la lògica poètica, i escriurà, en els dies de la guerra, a través d’un Juan de Mairena cada cop menys retòric, els seus discursos ètics.

Encara, però, en els “Proverbios” llegim: “Entre el vivir y el soñar/ hay una tercera cosa./ Adivínala.”, i també el seu famós “Hoy es siempre todavía”, amb el qual la lírica del temps es transforma en pur present del Tot existencial. També llegim: “Despertad, cantores:/ acaben los ecos,/ empiezen las voces.”, i “No es el yo fundamental/ eso que busca el poeta,/sino el tú esencial”, que, però, “Enseña el Cristo: a tu prójimo/ amarás como a ti mismo,/ mas nunca olvides que es otro”, perquè al final el que cal, tu i jo, és que “Tras el vivir y el soñar,/ está lo que más importa:/ despertar”, aquest despertar de la consciència, que recorda els versos, molt estimats per Machado, de Jorge Manrique:

                  “Recuerde el alma dormida/ avive el seso y despierte

Despertar, per tant, al present de la consciència, però amb la vocació ètica de l’altre, perquè “Poned atención:/ un corazón solitario/ no es un corazón”, ja que “En mi soledad/ he visto cosas muy claras,/ que no son verdad”. Així que el treball de la consciència no pot ser solitari, i ha d’estar despert a la pròpia consciència i a la de l’altre, on el màxim valor resulta l’amor fratern dins l’actitud ètica. Altrament:

                                       “Todo necio/ confunde valor y precio

 

Els apòcrifs

La paraula “apòcrif” és d’origen grec i significa el mateix que “absconditus” en llatí, allò ocult. Normalment és apòcrif allò suposat o fingit. En el cas de Machado, apòcrif vol dir imaginat, sobre la base del pensament que tota la realitat que veiem ha sorgit de la nostra facultat d’imaginar, inventant sobre el que està ocult amb imaginació i amb fe, ja que ens ho creiem: “creer lo que no vemos”, diu Machado:

Vivimos en un mundo esencialmente apócrifo, en un cosmos o poema de nuestro pensar, ordenado o construido todo él sobre supuestos indemostrables, postulados de nuestra razón, que llamamos principios de la lógica, los cuales, reducidos al principio de identidad que los resume y los reasume a todos, constituyen un solo y magnífico supuesto (...) Lo apócrifo de nuestro mundo se prueba por la existencia de la lógica, por la necesidad de poner el pensamiento de acuerdo consigo mismo, de forzarlo, en cierto modo, a que sólo vea lo supuesto o puesto por él, con exclusión de todo lo demás. Y el hecho –digamos de pasada- de que nuestro mundo esté todo él cimentado sobre un supuesto que pudiera ser falso, es algo terrible o consolador. Según se mire.

La veritat, doncs, s’inventa. Tot el món és apòcrif. El que passa és que alguns ho saben i altres no.

Machado, però, sobre aquesta base radical, fa treballar els seus “apòcrifs” per entendre’s ell mateix, la, com si diguéssim, invenció pròpia de la realitat. L’altre és el teu complementari, però també el teu contrari, i és l’altre interior, aquell que sempre va amb tu – que cal fer conscient -, i l’altre exterior, aquell que veus en els altres o que els altres veuen en tu.

Per altre banda, allò apòcrif acompleix en Machado la funció de mirar de solucionar, imaginar, una cosa millor, quan el teu voltant o allò que veus està o penses que està malament.  Així que, amb els seus apòcrifs, Machado intenta millorar el món apòcrif existent, en el sentit poètic, cordial i humà amb què ell entén el viure. I per fer això, no espera “la novedad caída del cielo, lo cual sería  una abrumadora vejez cósmica, sino que os aconsejo una incursión en vuestro pasado vivo, que por sí mismo se modifica, y que vosotros debéis con plena conciencia corregir, aumentar, depurar, someter a nueva estructura, hasta convertirlo en verdadera creación vuestra. A este pasado llamo yo apócrifo, para distinguirlo del otro, del pasado irreparable que investiga la historia...

Tal com diu en els seus proverbis: “No está el mañana –ni el ayer- escrito.

(anotacions extretes de J.L.Abellán, “La filosofía de A.M. y su teoría de lo apócrifo”, El Basilisco, nº 7, 1979)

Així que Machado escriu de manera apócrifa per tal de pensar i pensar-se de nou tot allò que veu, que no li resulta gaire correcte. I es posa a fer de “pensador” o “filosofant”- que no és el mateix que filòsof-  amb els seus apòcrifs, per tal de poder pensar lliurement i imaginativament el cercle tancat de la nostra raó, la nostra lògica i la nostra intel·ligència, incapaces de viure en la heterogeneïtat que Machado observa a simple vista, tancades en un mur, o pati, o casa, que ell vol saltar amb l’ajuda de la seva lògica poètica, que per ser, no és mai una lògica de la identitat, “que precisamente por no ser lógica de lo real, le parece – a l’Abel Martín- una creación milagrosa de la mente humana”.

Pensar. Mairena diu: “Decía mi maestro: Pensar es deambular de calle en calleja, de calleja en callejón, hasta dar en un callejón sin salida. Llegados a este callejón pensamos que la gracia estaría en salir de él. Y entonces es cuando se busca la puerta al campo.

En altres moments parla de saltar “las bardas del corral” o bé “salir por el tejado”, però aquestes no són solucions, sinó fugides. L’única sortida és trobar la porta al camp.

Perquè estem tancats en els “palacios encantados de la lògica”.

I per sortir, el que cal, és tornar a començar, tornar al mar de l’existència, sense axiomes ni teories ni metàfores líriques: és a dir, pensar. Però pensar poèticament, (que no té res a veure amb fer lírica emotiva), a través de la lógica poètica o associació imaginativa, anar “de lo uno a lo otro” per trobar la porta, sense tancar-se en cercles com una nòria, en els cercles del temps i la identitat.

Ara bé, com diu Macedonio Fernández de la metáfora, qui la trobi que la digui. Així mateix, qui trobi la puerta al campo, que l’obri. Però per fer-ho, cal caminar a la intempèrie.

I en aquest camí tenim l’amor - no importa per res, ens diu, per a l‘amor, que l’estimada no existeixi-. Que és “la sed metafísica de lo esencialmente otro”, en paraules d’Abel Martín; “Pero el amor, como tal, no encuentra objeto; dicho líricamente, la amada es imposible”. Essent així, resulta que el fruit de l’amor, del fracàs de l’amor, és el coneixement, que resulten ser les idees projectades sobre “la nada o cero absoluto”, que igualment fracassen, perquè “no tienen, pues, les ideas realidad esencial per se, son meros trasuntos”, i a allò que aspiren, que, igual que l’amor, és a “lo otro, un ser que sea lo contrario de lo que es”, resulta, finalment, impossible.

Per tant, l’amor i el coneixement fracassen. Perquè “nadie logrará ser el que es, si antes no logra pensarse como no es”, la qual cosa no es podrà fer si no es té la “aspiración a conciencia integral”, que és el camí que la poesia, com a filla del fracàs de l’amor, ha de cercar: “Si un grano del pensar arder pudiera,/ no en el amante, en el amor,/ sería la más honda verdad lo que se viera”, perquè la consciència no podrà veure res si segueix la concepció mecànica de l’existència; ha de treballar amb l’amor, pensant-se a ella mateixa poèticament, sense contradicció entre el pensar i l’actuar, és a dir, èticament. Més enllà del mirall en què ens mirem, de la nostra frustada identitat. Hem de pensar sobre de cap imatge, amb els ulls davant del no-res, que és la “pizarra en la que se escribe el pensamiento humano”, perquè Déu no va fer el món, sinó el no-res, és a dir, la consciència del no-res: “Precisamente la desproblematización del ser, que postula la absoluta realidad de lo aparente, pone ipso facto sobre el tapete el problema del no-ser, y este es el tema de toda futura metafísica”, perquè “Dios regala al hombre el gran cero, la nada o cero integral, el cero integrado por todas la negaciones de cuanto es. Así, posee la mente humana un concepto de totalidad, la suma de cuanto no es, que sirve lógicamente de límite y frontera a la totalidad de cuanto es”.

La feina, doncs, és el pensar de la consciència que arriba “por ansia de lo otro, al límite de su esfuerzo, a pensarse a sí misma como objeto total, a pensarse como no es, a deseerse”, segons Abel Martín, a “ser pensamiento a toda hora, hasta en sueños”, que ens diu María Zambrano, comentant la metafísica de Machado (“Un pensador (Apuntes)”, Cuadernos para el Diálogo, extra XLIX, novembre 1975), ja que “el hombre pensativo está en sí porque está en el lugar del pensamiento”.

Estem, per tant, al límit, però treballant en l’objectivitat, més enllà de la identitat i del mirall dels nostres ulls, veient darrera de nosaltres mateixos allò que hi ha, que és el no-res sobre el qual escrivim la nostra història.

Aquí és on Abel Martín escriu el sonet metafísic “ Al gran Cero”, i el poema “Al gran pleno o Conciencia integral”

                                              (XV)

                                       “Al gran Cero

                     Cuando el Ser que se es hizo la nada
                      y reposó, que bien lo merecía,
                      ya tuvo noche el día, y compañía
                      tuvo el hombre en ausencia de la amada.
                          Fiat umbra! Brotó el pensar humano.
                      Y el huevo universal alzó, vacío,
                       ya sin color, desubstanciado y frío,
                       lleno de niebla ingràvida, en su mano.
                           Toma el cero integral, la hueca esfera,
                       que has de mirar, si lo has de ver, erguido.
                       Hoy que es espalda el lomo de tu fiera,
                           y es el milagro del no ser cumplido,
                       brinda, poeta, un canto de frontera
                       a la muerte, al silencio y al olvido.

                                          (XVI)

                        Al gran Pleno o Conciencia integral

                       Que en su estatua el alto Cero
                                - mármol frío
                                ceño austero
                         y una mano en la mejilla -,
                          del gran remanso del río,
                        medite, eterno, en la orilla,     
                         y haya gloria eternamente.
                                  Y la lógica divina
                                     que imagina,
                         pero nunca imagen miente     
                   - no hay espejo; todo es fuente-,
                                        diga, sea
                          cuanto es, y que se vea
                        cuanto ve. Quieto y activo      
                      - mar y pez y anzuelo vivo,
                        todo el mar en cada gota,
                       todo el pez en cada huevo,
                                 todo nuevo -,
                      lance unánime su nota.
                     Todo cambia y todo queda,
                                piensa todo,
                               y es a modo,
                      cuando corre, de moneda,
                   un sueño de mano en mano.     
                     Tiene amor rosa y ortiga,
                        y la amapola y la espiga
                   le brotan del mismo grano.
                                Armonía;
                    todo canta en pleno día.             
                   Borra las formas del cero,
                            torna a ver,
                     brotando de su venero,
                    las aguas vivas del ser.

                               Abel Martín

 

Empresa ontològica de Machado

Ser lo que nunca he sido:
uno, sin sombra y sin sueño,
un solitario que avanza
sin camino y sin espejo”

“Mi corazón se ha dormido? (...) / No, mi corazón no duerme./
Está despierto, despierto. / No duerme ni sueña, mira,/
los claros ojos abiertos, señas lejanas y escucha/ a orillas del gran silencio”

“Qué es esa gota en el viento / que grita al mar: soy el mar?


 

Conceptes machadians: lògica poètica, de Juan de Mairena: res permaneix idèntica a si
                                                               mateix, ni tant sols el pensament
                                                              A no és mai A en dos moments successius

                                       heterogeneidad del ser = pensar heterogéneo, “contra la vieja
                                                           lógica aristòtèlica, un artificio maravilloso que em-
                                                           pleó el pensamiento humano, durante siglos, para
                                                           andar por casa
” J.de Mairena

                                        el tema de la metafísica és el que no és, no el que és.
                                                        “no-ser” (metafísica)

                                        Despertar: tornar a posar l’ésser en la consciència del límit.

                                        Complementariedad, no lògica ni identitat, ni contraris:
       “vamos de lo uno a lo otro, que no es su contrario, sino sencillamente otra cosa
             J.de Mairena

                                        Alteritat:el tú esencial” (l’altre, ètica); el Crist cordial:
Crist no és Déu que es feu home, sinó l’home que es feu déu per purgar els pecats de la divinitat.

En resum:

La metafísica és negativa;
L’existència nomès pot ser ètica; l’amor al tu esencial, sense el qual no hi ha jo.

12/12/08

(Sessió 18/12/08)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010