cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Antonio Machado  |  Apunts  |  Biografia

Inici  >  Flâneur a la finestra1

BIOGRAFIA DE ANTONIO MACHADO

JMa UYÀ


 

1875, 26 de juliol, neix a Sevilla. El seu pare, Antonio Machado Álvarez, de Santiago de Compostela, llicenciat en Dret i Lletres, realitza estudis de folclorisme, aportant aquesta paraula al castellà; fou masó, anticlerical i positivista; amic de Giner de los Ríos, fundador de la Institución Libre de Enseñanza. La seva mare fou Ana Ruiz, filla d'un pastisser de Triana. La seva àvia paterna fou neboda d'Agustín Duran, compilador de un Romancero General. El seu avi, Antonio Machado Núñez, nascut a Cadis, fou krausista i catedràtic de Ciències Naturals, a Sevilla, universitat de la qual fou rector; va estudiar medicina a París, essent alumne del savi espanyol Orfila; el 1875 va renunciar a la càtedra arrel de l'expulsió de destacats krausistes, càtedra que va recuperar el 1881, amb el govern de Sagasta.


1883
, la seva família es trasllada a Madrid, i ell ingressa a la Institución Libre de Enseñanza, fundada per professors separats de la universitat. Té com a professors el més florit dels intel·lectuals de l'estat.


1889
, ingressa a l'Instituto de San Isidro, i l'any després a l'Instituto Cardenal Cisneros, on fa el batxillerat. Vida de tertúlies i de teatres.


1893
, mor el pare de Machado, d'una tuberculosi agafada a Puerto Rico. Primeres publicacions al setmanari La caricatura.


1895
, mor l'avi patern, deixant la família en una situació difícil. Coneix a Ramón Maria del Valle Inclàn, a la tertúlia de Eduardo Benot, lingüista i erudit.


1899
, de juliol a octubre resideix a París, on ja hi viu el seu germà Manuel, per treballar com a traductor a l'editorial Garnier. S'instal·la a l'Hotel Mèdicis, on havia viscut Verlaine en els seus últims anys, en ple Barri Llatí. Coneix a Oscar Wilde, i fa amistat amb Pío Baroja. Escriu la major part dels poemes que formaran el seu primer llibre, Soledades.


1900
, el setembre obté el grau de Batxiller. Treballa, esporàdicament, en una companyia teatral.


1901
, publica els seus primers poemes a la revista modernista "Electra", on treballa el nucli dur de la "gente nueva", entre altres, Baroja, Vilaespesa, Maeztu, Valle, i el seu germà Manuel. Hi col·laboren Ruben Darío i JRJ. En la seva òrbita hi ha Unamuno, Ángel Ganivet i Azorín, grup que més tard formarà l'anomenada "Generación del 98", que tenia el regeneracionisme polític i cultural, i la reflexió filosòfica pre-existencialista com a programa de treball. Col·labora en la major part de les revistes del moment.


1902
, d'abril a agost torna a residir a París, empleat al consolat de Guatemala. Coneix a Rubén Darío, amb el qual fa una amistat duradora. En carta a Unamuno declara que a París la vida és poc fecunda per a l'art, que ha esdevingut superflu, al contrari que a molts llocs d'Espanya, on la vida corre espontània i té major encant per a l'art –( cal entendre aquí l'art a la manera de Macedonio: art consciencial, és a dir, metafísic)-. Comença a creure, diu- que l'artista ha d'estimar la vida i odiar l'art. Tornant de París fa amistat amb Juan Ramón Jiménez, amb el qual tindrà una llarga relació epistolar, malgrat la greu diferència d'art entre ells dos.


1903
, publica Soledades, amb 42 poemes, i dividit en quatre seccions. El llibre quedarà profundament reformat en l'edició de 1907. El seu ideari estètic, malgrat l'entorn profusament modernista del moment, ja vol cercar la paraula com "una honda palpitación del espíritu; lo que pone el alma, si es que algo pone, o lo que dice, si es que algo dice, con voz propia, en respuesta animada al contacto con el mundo. Y aun pensaba que el hombre puede sorprender alguna palabra de un íntimo monólogo, distinguiendo la voz viva de los ecos inertes; que tambien pueda, mirando hacia adentro, vislumbrar ideas cordiales, los universales del sentimiento", segons declara el 1917, al pròleg de l'edició de Pàginas escogidas.


1904
, col·labora en "Helios", la revista de JRJ, i envia el seu llibre a Miguel de Unamuno, al qual considerà fins a la seva mort el desembre de 1936, un mestre i un referent. En una carta, que publica el propi Unamuno fragmentàriament en un article seu del mes de maig, Machado diu: " Yo veo la poesía como un yunque de constante actividad espiritual, no como un taller de formas dogmáticas (...) todos nuestros esfuerzos deben tender hacia la luz, hacia la conciencia. He aquí el pensamiento que debía unirnos a todos (...) sería un ingrato si no reconociera que gracias a usted debo el haber saltado la tapia de mi corral o de mi huerto. Y digo hoy: es verdad, hay que soñar despierto."


1905,
firma el manifest de protesta amb motiu de la concessió del Nobel de Literatura a Echegaray.


1906
, prepara oposicions a la càtedra de francès per a Institut.


1907
, a l'abril obté una de les càtedres de Francès, i elegeix la de Sòria. Al setembre, als seus 32 anys, s'instal·la a la freda ciutat castellana. Al desembre s'instal·la a la pensió de Isabel Cuevas, mare de Leonor, amb la qual es casarà dos anys més tard. A finals d'any apareix Soledades. Galeriosas. Otros poemas, editat per la Libreria Pueyo, Madrid, d'on treu 13 poemes de la primera edició, i n'afegeix fins a deixar el llibre amb 95 poemes.


1909
, el 30 de juliol es casa amb Leonor Izquierdo, de disset anys. Els dos anys següents, Machado declararà que si la felicitat és quelcom possible i real, ha de coincidir amb el que ell va viure aquell temps.


1910,
realitza la difícil i llarga, per a aquella època, excursió a les fonts del Duero i al Pico de Urbión i la Laguna Negra, d'on sorgirà La tierra de Alvargonzález, poema que tracta el tema del "cainisme", central en la ètica machadiana. A finals d'any lliura ja el manuscrit de Campos de Castilla, a l'editorial Renacimiento. Obté una pensió de la Junta d'Ampliació d'Estudis, per fer filologia francesa a París.


1911,
el 13 de gener viatja amb Leonor a París, assisteix als cursos de filologia de Bédier, i als de filosofia de Henri Bergson, al Collège de France. A París escriu i acaba La tierra de Alvargonzález , fragments dels quals ja li publica Ruben Darío a la revista "Mundial", que ell edita a París. Al juliol, Leonor emmalalteix de tuberculosi, i al setembre, sense diners a causa de la seva hospitalització, tornen a Sòria gràcies a un préstec de Ruben Darío.


1912
, publica al juliol Campos de Castilla, amb un èxit immediat. El dia ú d'agost, mor Leonor, que és enterrada al cementiri de "El Espino", a la part alta de Sòria. Machado abandona immediatament Sòria, se'n va a Madrid, i demana trasllat. A l'octubre rep el nomenament per Baeza, on s'incorpora l' 1 de novembre.


1913-1919.
Viu a Baeza, amb freqüents viatges a Madrid ("siempre sobre la madera/ de mi vagón de tercera"). Baeza li sembla un lloc "infinitamente más levítico (que Soria) y no hay un átomo de religiosidad". Aquí, però, i precisament pel tedi que l'envolta, escriurà les "Meditaciones rurales", arrel de les intenses lectures filosòfiques que duu a terme en aquell moment de desconcert i avorriment. Fins al final de 1914 no es comença a recuperar del cop de la mort de Leonor, "una criatura angelical", que li ha suposat un trencament interior pel qual la seva obra també anirà agafant una dimensió cada cop menys descriptiva, i en canvi més ontològica, fins que esdevé completament metafísica. El 1915 s'apunta a la universitat a estudiar filosofia, i assisteix com a alumne a les classes del llavors emergent Ortega i Gasset, cap de la següent generació, plena d'intel·lectuals. Comença el quadern d'apunts Los complementarios, la part final del qual es va perdre al gener del 1939 en el pas de Port Bou.
Durant tots aquells anys, tant per la situació del país, com pels fet de la guerra europea i la revolució russa, Machado reflexiona sobre l'enfrontament entre el poder i la justícia, i endevina sense error la futura guerra civil, car s'adona que mentre tothom discuteix, "los elementos reacionarios, sin embargo, aprovechan la atonía y la imbecilidad ambiente para cometer a su sombra indignidades". Machado, sobretot, apel·la al poble i a la seva dignitat, i titlla de revolucionaris massa aristocratitzants tots els que  diuen, en aquell moment, defensar-lo.

El juny de 1916 coneix a Baeza a un jove Lorca, en viatge d'estudis amb la Universitat de Granada. El 1917 treu les primeres Poesías completas, publicades per la Residencia de Estudiantes. A l'octubre de 1919 el traslladen a Segòvia, on s'incorpora el 26 de novembre.


1920,
ja a Segòvia, col·labora en la creació de la Universitat Popular, juntament amb Blas Zambrano, professor de l'Escola Normal, pare de Maria Zambrano, la futura filòsofa. Fa una classe setmanal gratuïta de francès, i dona llibres per a la biblioteca ambulant. Inicia un període de moltes col·laboracions en diaris i revistes, que culminaran el 1936 amb el Juan de Mairena. Tots els caps de setmana es trasllada a Madrid, al seu pis del carrer Arrando, 4. En nombroses ocasions rebutja el reformisme imperant, ja que el règim, diu, és una olla podrida , i reclama l'esperit de la república.


1923
, publica Proverbios y cantares, espai poètic aforístic i epigramàtic, en forma de 99 "coplas soleares" (un tercet octosíl·lab amb rimes assonants alternes), a la Revista de Occidente. L'obra de Machado ja ha entrat plenament en la reflexió ètica i metafísica, tot i que, malauradament, apareix sempre com a l'autor de Campos de Castilla, i s'explica com un poeta del paisatge i de les emocions líriques. Aquest aspecte resulta ser una de les tergiversacions més importants realitzades sobre l'obra d'un autor, el qual, no només va morir trist i derrotat, sinó que llavors va ser mutilat pels seus enemics, i encara ara, gairebé setanta anys després de la seva mort, és general la ignorància sobre la profunditat i claredat del seu pensament, molt més enllà de les emocions líriques i dels paisatges de Sòria, que, tanmateix, ben llegits, ja contenen les seves intuïcions fonamentals.


1924,
a l'abril publica Nuevas canciones, el seu últim llibre de poemes, amb textos fets a Baeza i Segòvia.


1926
, estrena la seva primera obra de teatre, escrita a duo amb el seu germà Manuel. Fins a 1932, estrenaran cada any una obra, amb èxit de crítica i públic. Ja el 1923, un grup de joves li havien fet un homenatge, i aquest any, a ell i al seu germà, els fan un homenatge els companys de la Institución Libre de Enseñanza.
Comença la publicació del Cancionero apòcrifo de Abel Martín, a la Revista de Occidente, text que va iniciar deu anys enrere. Aquí comença l'obra apòcrifa de Machado, ja que el 'cancionero' inicia l'obra de diferents filòsofs ("Seis filósofos que pudieron existir, con seis metafísicas diferentes") i poetes, cap a catorze, i també cinc assagistes, entre els quals figura ell mateix, però donant classes també a Teruel, i morint a Huesca "en fecha todavía no precisada". Tota aquesta gent es concretaran en dos, Abel Martín, i el seu deixeble Juan de Mairena, en l'intent de crear l'obra necessària per a una "nueva objetividad", la qual no troba arrel ni tradició per fundar-se. Per això ell no fa nous poemes, sinó "nuevos poetas (...) que canten por sí mismos". La coincidència en els anys i en la idea amb el poeta de Lisboa, Fernando Pessoa, és sorprenent. Apart, però, de la manera, la diferència fonamental amb l'obra del portuguès serà la progressiva creació cordial, de l'altre i amb l'altre (ètica), de Machado, enfront la resseca i solitària lucidesa metafísica de Pessoa.


1927
, és elegit per a la Real Academia Española, però no redacta el discurs fins el 1931, i al cap i a la fi no s'acabà mai de formalitzar el seu ingrés. En l'esborrany de discurs, però, reflexiona sobre la seva incapacitat com a filòleg i erudit, i el seu poc interès per "los primores de la forma", ja que de fet, a ell no l'interessa la literatura sinó és allò "que se recomienda por su contenido". Més endavant, després de repassar el solipsismes de l'home romàntic del XIX, i de veure el fracàs de les dues dialèctiques, la de Plató i la de Crist, augura que "el mañana, señores, bien podría ser el retorno – nada enteramente nuevo bajo el sol – a la objetividad, por un lado y a la fraternidad, por el otro ( ...) a creer en lo otro y en el otro, en la esencial heterogeneidad del ser". Aquesta aposta per la objectivitat i per la cordialitat (ètica), formen l'eix del pensament final de Machado.


1928
, probablement coneix a Pilar Valderrama ("Guiomar") al més de juny. La seva serà una relació essencialment platònica, ja que ella està casada, i l'inici de la guerra els separarà per sempre.


1929
, escriu, en carta a Unamuno, llavors exiliat pel General Primo de Rivera: "Aquí, en apariencia, no pasa nada (...) Nadie piensa en el mañana. Para muchos una caída en cuatro pies tiene el grave peligro de encontrar demasiada cómoda la postura. Yo, sin embargo, quiero pensar que tanta calma y tanta conformidad, son un sueño malo, del cual despertaremos un día..."


1931
, el 14 d'abril ajuda a hissar la bandera republicana al balcó de l'Ajuntament de Segòvia. Més endavant escriurà: "Fue un día profundamente alegre –muchos que ya éramos viejos no recordábamos otro más alegre – un día maravilloso en que la naturaleza y la historia parecían fundirse para vibrar juntas en el alma de los poetas y en los labios de los niños (...). Unos cuantos hombres honrados, que llegaban al poder sin haberlo deseado, acaso sin haberlo esperado siquiera pero obedientes a la voluntad progresiva de la nación, tuvieron la insólita y genial ocurrencia de legislar atenidos a normas estrictamente morales (- vol dir ètiques- ), de gobernar en el sentido esencial de la historia, que es el porvenir. Para estos hombres eran sagradas las más justas y legítimas aspiraciones del pueblo; contra ellas no se podía gobernar, porque el satisfacerlas era precisamente la más honda razón de ser de todo gobierno. Y esos hombres nada revolucionarios, llenos de respeto, mesura y tolerancia, ni atropellaron ningún derecho ni desertaron de ninguno de sus deberes " (La Voz de España, abril 1937).
Al setembre és traslladat a l'Institut Calderón de la Barca, on s'incorpora a l'octubre. Residirà a Madrid fins que el comitè d'evacuació se l'endugui a València, el 1936.


1933
, surt la tercera edició de les Poesías completas, que inclou els cançoners apòcrifs d'Abel Martín i de Juan de Mairena. El teatre universitari "La Barraca", dirigit per Lorca, escenifica La tierra de Alvargonzález.


1934
, comença la publicació del "Juan de Mairena" al Diario de Madrid, per capítols, a partir del 19 de novembre, i seguirà des del 17 de novembre a El Sol, fins a l'edició dels articles en forma de llibre, el juny del 1936. Durant la guerra , Machado seguirà publicant a la revista que porten, entre altres, Juan Gil-Albert, Rafael Alberti i Maria Zambrano, Hora de España, la qual començarà invariablement amb els textos que Machado anirà escrivint fins l'últim número, l'octubre de 1938.


1936
, apareix el volum Juan de Mairena. Sentencias, donaires, apuntes y recuerdos de un profesor apócrifo (Espasa-Calpe, Madrid, juny). Conté cinquanta capítols, i és, juntament al Cancionero apócrifo de Abel Martín, el conjunt de proses on Machado pensa tota la seva metafísica i la seva ètica, sovint de manera extraordinàriament senzilla i humorística, la qual cosa demostra que allò profund sols es pot dir de manera clara i amb la distància necessària. En aquest sentit, és completament macedonià, o Macedonio és completament machadià.

El 24 de novembre té lloc l'evacuació, duta a terme pel Vè Regiment, instal·lant-se el dia 26 a la Casa de la Cultura de València, i uns dies després, amb la seva mare i germans i totes les seves famílies, excepte el germà Manuel, que resta a Burgos, al bàndol feixista, amb els quals queda vivint a Villa Amparo, al poble de Rocafort.
Després de la mort de Valle-Inclàn, el 5 de gener, i del desastre de la sublevació contra la República, Machado acaba l'any amb la notícia de la mort, el 31 de desembre, de Miguel de Unamuno, tancat a casa seva, a Salamanca, des de l'estiu, després del tristíssim episodi amb el general de la Legió, Millan-Astray, i on Unamuno va pronunciar la frase "venceréis, pero no convenceréis".


1937
, segueix la publicació del "Juan de Mairena" a Hora de España (Gener 1937- Octubre 1938), essent sempre el primer article del sumari, dins la secció "Ensayos". Aquesta fou, juntament amb El mono azul, feta també a València, la revista de referència dels intel·lectuals espanyols.
El 1er de Maig, en un acte públic i a l'aire lliure, participa en la Conferència Nacional de les Joventuts Socialistes amb un discurs on inicia la seva reflexió sobre l'actitud dels joves davant la guerra, als quals, tot i insistir-los que s'han de preparar per la pau, els demana, invariablement, que afrontin el deure de la lluita necessària. Al juny, llegeix el seu "Discurso sobre la defensa y la difusión de la cultura", en el II Congrés Internacional d'Escriptors, també a València. En un dels articles de Juan de Mairena , reflexiona: " El señoritismo ignora, se complace en ignorar- jesuíticamente- la insuperable dignidad del hombre. El pueblo, en cambio, la conoce y la afirma, en ella tiene su cimiento más firme la ética popular. "Nadie es más que nadie", reza un adagio de Castilla. ¡Expresión perfecta de modestia y de orgullo! Sí, "nadie és más que nadie", porque a nadie es dado aventajarse a todos (...), porque –y éste es el más hondo sentido de la frase – por mucho que valga un hombre, nunca tendrá valor más alto que el de ser hombre".
Publica el seu últim llibre, La guerra (Espasa-Calpe, Madrid), amb dibuixos del seu germà José.


1938
, és traslladat a Barcelona al mes de Març, primer a l'Hotel Majestic, i al cap de pocs dies a la Torre Castañer, al passeig de Sant Gervasi. La revista Hora de España, s'havia traslladat a Barcelona pel gener, i ell hi segueix col·laborant. Inicia un seguit d'articles a "La Vanguardia", sota el títol "Des del mirador de la guerra".


1939
, el dia 22 de gener surt de Barcelona, evacuat pels serveis de la Universitat de Barcelona, cap a la frontera, on arriba després de molt sofriment, el dia 27. Amb ell, també va cap a l'exili Carles Riba, que anava, juntament amb Clementina Arderiu i Josep Pous i Pagès, en una ambulància, quan, en una parada que van fer, troben als Machado (la mare, el germà, l'esposa del germà i ell), i els fan pujar, car estan totalment desvalguts. A la frontera, però, els fan passar a peu, i Corpus Barga passa a Ana Ruiz a pes de braços. L'ambulància, on pensaven tornar, desapareix, i s'endu, per sempre, la maleta dels manuscrits de Machado, potser, qui ho sap, la part més important de la seva obra. El grup, amb l'enrenou, es disgrega, i no es reconstrueix fins unes hores després. Passen la nit en un vagó de tren, i al matí se separen definitivament, car Corpus Barga els ha trobat allotjament a Colliure, a la fonda de madame Quintana. Arriben en tren, i baixen quatre persones totes vestides de negre. Plou i plourà. El carrer fins a l'hotel està en obres, i els Machado es paren a descansar a la tenda de madame Figueres, on els ofereixen una cadira i cafè amb llet. Corpus Barga segueix portant a pes de braços la mare. Es troben tan esgotats, que tot i la curta distància, no es veuen amb forces per arribar a l'hotel, i Corpus Barga va a cercar un taxi, el qual, conduit pel senyor Ferrer, i donant la volta per l'actual carrer Antonio Machado, els deixa a l'hotel. La senyora Pauline Quintana els dona dues habitacions als pis de dalt . Havien arribat només amb la roba que duien posada i un paraigües per a quatre. Al cap de tres dies s'assabenten de qui és el refugiat, i llavors comencen a arribar les ajudes. Allí, Machado va algunes vegades fins a una roca endins del mar, i contempla el paisatge tot dient "això és Grècia". El dia 17 de febrer fa la seva última sortida. Allí és queda, recolzat sobre el bastó i assegut sobre una barca, com un gran bony negre, mirant una llarga estona. Després, acompanyat pel germà José, torna, amb moltes dificultats, caminant sobre la sorra que s'enfonsa. El seu germà recorda: "Emprendimos el regreso en el más profundo silencio".

A 2/4 de 4 de la tarda del dia 22 de Febrer de 1939, dimecres de cendra, mor, tres dies abans que la seva mare. Moria sense poder anar ni a Rússia ni als Estats Units, llocs on el reclamaven, però, sobretot, sense poder acabar la seva obra ni veure el seu país lliure. Va ser enterrat l'endemà al petit cementiri, just a cent metres de l'hotel. Encara ara, no hi ha dia que no passi algú a deixar-hi unes flors, a llegir uns versos o, simplement, a sentir el profund exemple tràgic de la seva altíssima consciència.

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010