Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra  |  Macedonio Fernández  |  Apunts  |  Belarte conciencial

Inici  >  Flâneur a la finestra

EL "BELARTE CONCIENCIAL" DE MACEDONIO FERNÁNDEZ

JMa UYÀ


 

                                                          "Ojos abiertos no son todo vigilia ni toda la vigilia.
                                                          A cosas de nuestra alma vigilia llama sueños. Pero hay
                                                          De ésta también un despertar que la hace ensueño: la crítica del yo, la Mística. (...)
                                                          Más que el Día / es evidente el Ser, la plenitud,
                                                          Y eternidad nemónica individual / de nuestro ser
                                                          Nunca comenzado, interrumpido ni cesable.
                                                          Lemas / De Arte y Vida:
                                                          Tragedia y Humorística no sufren límite en el Arte ni en la Vida.
                                                          De pensamiento: Haya poder contra la Muerte: el Ser no tiene ley, todo es Posible.
                                                          Un Estado, cultura, arte, ciencia o libro no hechos
                                                          Para servir a la Pasión, directa o indirectamente, no tienen explicación.
                                                          Despierta el alma, vigente en dormido cuerpo, son lo ensueños.
                                                          Y a veces rige sobre la vigilia; hace esperar en el umbral de la Realidad. (...)"
                                                          M.F. ,No toda es vigilia la de los ojos abiertos, p.229, volum 8, O.C,
                                                          Corregidor, Buenos Aires, 2001.
 

Així inicia Macedonio la seva metafísica, publicada el 1928. Ens hem de despertar perquè estem adormits. Hem d'entrar en una nova consciència de la Realitat, asseguts al l'entrada del nostre actual Coneixement, a través de la sorpresa de ser (el "asombro de ser") que irrealitza la realitat, i ens fa comprendre la nul·litat de tot saber entès racionalment i realísticament. Viure és un "ensueño", un ensonyament, que no ens diu res sobre l'abans i el després de tot, del temps i de l'espai, del fenòmens i del jo. No hi ha explicació.

"Pero para quien no obtenga el Todoamor, que es el Ensueño Máximo, dos veces hedónico: en sí y estéticamente, es decir en el pensarlo, en lo que nos parece al mirarlo nosotros o en otro, hay una base de construcción de Ensueño más firme que aquéllos: la actitud del ser místico (que es lo opuesto de lo religioso) que sólo se obtiene tocando en todos sus límites la limitación de la Intelección, la impensabilidad del Ser, no esa mezquina impensabilidad de la antinomias, prolija vaciedad, sino la impensabilidad aun de ellas" (La Novela de la Eterna, "A los no peritos en Metafísica", CSIC, Madrid, 1993, p.283).

Viure és un estat místic amb tot, units amb tot contínuament i inexplicablement. Viure és un estat afectiu de l'ànima continu, i sempre i només sempre de l'anima. Som un "almismo ayoico", o sense jo, car jo ho és tot, i mai podem sortir del jo. Allò que sentim és tota la realitat. Allò que sentim en cada moment present, sense causa ni ordre, per més que amb la lògica en ho pugui semblar apariencialment. I aquesta consciència és, paradoxalment, allò que ens allibera per fi de la Realitat, del somni realista occidental, que neix en Aristòtil i que ha fet, malgrat la cultura cristiana, el nostre actual estat de civilització.

Macedonio Fernández
Macedonio Fernández

 La vida és un somiar despert continu. Si vivim dins la lògica rudimentària d'una consciència racionalista, estem adormits. El món no té causa ni origen. La mort no existeix, car tot és possible, perquè no ho sabem. El temps, l'espai, la mort, són variacions i només variacions de l'ésser. No podem dir res més. No hi ha fonament metafísic ni científic. Tenir els ulls oberts no és suficient per estar desperts. Cal veure allò que es veu i només allò que es veu. No imaginar ni relacionar imaginativament el fenòmens o la psicologia o la física o la metafísica. El somni realista construeix monstres, tal com va dir Goya. I l'actual idea del món és un monstre. Un monstre humà inútil, que no ens permet ni la "altruística" (l'ètica), ni la mística ( la correcte visió metafísica, que és que no hi ha metafísica possible).

Per tant, només és art aquell que treballa per despertar la consciència, i fer-la viure en la Passió de la Tragèdia, sense embuts, sense vels, sense sofismes ni retòrica ni fabulació. Sense "verbalisme", és a dir, sense la trampa del llenguatge, que només és una imatge en el nostre cervell, però que no és mai la realitat. Només és art allò que irrealitza al lector, el treu de sí mateix, de la seva familiaritat amb la realitat, i el fa adonar-se de la seva irrealitat, el "ensueño" en què viu, però no a la manera surrealista, onírica, per excés i acumulació d'imatges sensorials, sinó a la manera de la il·lògica conceptual, o "Humorística", que ens revela la falsedat de la sensació de realitat que tenim.

I aquest art ha de ser fet amb allò mínimament sensorial, és a dir la paraula. Ni la música, ni la pintura, ni la mètrica en poesia, ni cap altre art de la sensació. Només la paraula i per la paraula:

"Debe quedar lo que sólo con palabra escrita y con la palabra escrita autorística se pueda obtener" (O.C., VII, p.247) / "Belarte debe llamarse al Arte, para exluir netamente la sensorialidad, cuyo oficio y cultivo debe llamarse Culinaria. Yo propondria como mejor nombre del Arte el de Autorística". (O.C.III, p. 235)

Perquè l'art neix de "emoción impráctica y suscita emoción impráctica, nunca de sensación y para sensación " (Ob.cit., p.236).
Emoció, vol dir estat d'ànima, que vol dir estat de consciència. L'objecte de l'art no és la bellesa. L'objecte de l'art es la creació indirecta, mai directa, d'estats psicològics en altres persones . És a dir, d'alteracions de la consciència. Tot art realista, de còpia de la realitat , especialment en literatura, és una banalitat, especialment perquè la realitat la tenim a davant i és el problema. Repetir-la només provoca son, fa adormir metafísicament al lector, el confirma en la seva realitat i l'allunya de la consciència.

Aquest art de la consciència, l'únic art possible, és el "Belarte", que no ha de tenir cap instrucció o informació, cap sensorialitat, cap finalitat que sí mateix, i ha de ser conscient de si mateix en la seva intenció i tècnica, sense barreja, feta d'un sol element constructiu, com més pur millor. No és art, ens diu (p.237, ob.cit.) ni el teatre, ni el vers, ni la oratòria, ni els recitat, ni el cant amb paraules, ni la òpera, ni l'assaig barrejat de didàctica i de ciència. El cine mut, per exemple, és pur, o la paraula escrita o parlada sense gest ni inflexió de veu. En narració, cap importància de la trama o assumpte, i molt poc dels personatges en si mateix. El tema principal és la "idilio-tragedia", o sigui l'amor i el seu oblit o fracàs ( la mateixa idea de Machado: el fracàs de l'amor és el que porta a la consciència metafísica o autèntic coneixement, car en aboca al buit. També per Schopenhauer el tema únic de l'art és la tragèdia de la consciència de la vida).
 

"El idilio del comercio de amor y su humano lírico encanto, la enumeración del cotidiano amar y la tragedia por muerte que significa que la todo-pasión hállase ante el determinismo cuestionable ajeno a ella, autonomía de la pasión respecto del mundo material, es el asunto del Arte. Y la última página de todo Arte debe ser la lucha por negar ese determinismo y la disolución o semiabatimiento de la ajenidad que es el Mundo.
El Arte, a diferencia de la Vida, escoge su asunto, puede y debe hablar siempre y solo de la tragedia. La vida puede caer en las menudencias de la sensorialidad y el longevismo, pero el Arte no tiene porqué hacer lo mismo, pues no se le impone un asunto como a la Vida y puede elegir el único que debe elegir. Al que se dice artista podemos preguntarle siempre: "Cómo ha intentado usted la Tragedia". Sino lo ha intentado es porque no es artista todavía.
Pero esa Tragedia no es tal sino por muerte, no por dolor: es la violación del amor por la muerte. Tragedia e Idilio se hacen una a otro y ambos están hechos de Muerte, pues solo la Altruística o Pasión es Vida y Arte: fuera de ella sólo hay mera existencia y mera doméstica" (O.C. VII, p.144/145).


L'emoció és un complex de sensacions, però el seu origen, ens diu, és "central-mental", i el de la sensació és perifèric, brut: "Lo periférico es nulo en arte, incluyendo las sensaciones" (p.238, ob.cit.). Per tant, qualsevol art de plaer-sensació és "Culinaria", i no és realment art. L'únic art és el "Belarte". I tot allò que sigui ornament, o element posat per poder i no per necessitat, Macedonio ho anomena el "falsete" en Art, igual que hi ha falsete en ciència, en filosofia, en política...tot allò inautèntic és falsete. Qualsevol cosa que s'escrigui o es faci en art per aprofitament del propi autor o pel poder, i no per la feina intrínseca de l'art, que ha de ser consciencial, és fals, o falsete.

Serà artista, doncs, aquell que "se posesionará de más matices concienciales del comercio del amor (...) del primer esfuerzo del espíritu para negar la muerte, para entrar en la claridad de la autonomía conciencial, éste sería el mayor artista ( OC. VII, p.146).
Es dedueix d'això, evidentment, que tot el que s'ha fet en art fins ara (igual que la seva metafísica anul·la tot el que s'ha fet en coneixement), queda invalidat, no serveix:

"La Belarte Conciencial, única digna de la lucidez actual de la conciencia del hombre, que, en su grado presente de agudización, de iluminación refleja, queda intocada, ignorada por todo lo que se ha llamado hasta hoy "arte" – y que bien mirado es un juego pueril-, ha hallado su órgano completamente puro por su perfecta insipidez intrínseca, que es la escritura. No veo esperanza de que otro órgano pueda conducir a Belarte; no cavilo qué otro órgano podría ser absolutamente asensorial, insípido.(O.C.III, p.260).

Joc pueril, per tant, només sensorial, que no ens explica res, només ens confirma la sensació de realitat. L'Art és allò justament contrari, allò no sensorial, allò mental – i res més mental que la paraula- que parli del fracàs metafísic de l'amor, i de la superació per l'ànima de la mort, en l'estat de consciència mística de la realitat.

Fixem-nos com Macedonio dóna la volta al problema del llenguatge. Ben conscient que les paraules no són la realitat, que son tant sols són imatges abstractes mentals de la realitat, no ho aprofita com els estructuralistes per discernir que la veritat ha mort, que qualsevol discurs és possible, que el món és una estructura oculta prefixada i determinista, de la qual les nostres accions són només el símptoma...etc. Macedonio encara ho saps més que ells que la veritat ha mort a la plaça pública, i que el llenguatge no és ni la veritat ni la realitat, i que estem vivint sempre en una projecció imaginativa del jo. Ho sap molt millor, perquè ho sap consciencialment, i per tant, èticament. Així que per Macedonio l'exigència en el Coneixement i en l'Art ara ha de ser molt més alta que no pas abans. En la intempèrie metafísica, la mentida no és perdonable mai, perquè ara ja no ens podem confondre, i que ho faci, i ho faci a voluntat, és que té mala fe. I qui segueixi amb l'art realístic o sensitiu, la única cosa que fa és mantenir-se i mantenir al lector en un estat de consciència adormit, no conscient.

Macedonio també sap que la paraula no ens salvarà de res, perquè tot és místic, i no hi ha sortida. Però l'únic art que es pot fer és aquell que desvetlla la consciència del jo, i aquesta feina només la pot fer una severa crítica no imaginativa a través de la paraula.

Com a camí cap a aquest desvetllament, Macedonio proposa la "Humorística", per tal d'aconseguir "en la psique del lector: el momento de la nada intelectual por la Humorística conceptual, mejor llamada Ilógica del Arte, y el momento de la nada del ser conciencial" (O.C., III, p.260) L'humor realista no serveix, i per tant no és humor el succès, la broma o la burla, sinó només la paradoxa, l'absurd, la ilògica del llenguatge per aconseguir un "imposible intelectivo" que provocarà en el lector una sorpresa i una consciència, ni que sigui petita, per despertar-lo del seu estat d'inconsciència, com per exemple la frase "Era tan precoz que a los ocho años ya tenía un hermano que entendía a Bergson" , o bé "Chica extraviada que pregunta a un transeúnte: "No vio pasar a una señora que no iba con una chica como yo", o encara "Es una lástima que el inglés no haya sido escrito en otro idioma", frases que poden aconseguir "Que el absurdo o milagro de irracionalidad, creído por un momento, libre al espíritu del hombre, por un instante, de la dogmática abrumadora de una ley universal de racionalidad" (O.C. III, p.302).

Es tracta de subvertir la seguretat ontològica o la seguretat intel·lectual. Si això passa, el lector o individu s'alliberarà de la mort a través del buit d'existència, ja que veurà " que su noción de morir es poco consistente puesto que cabe en su experiencia, en su vida en suma, que ocurra el hecho mental de creerse muerto, en lo que creerse es un vivir" (p. 303, ob.cit.), i en definitiva, del "asombro de ser", i s'alliberarà de la lògica, que el té tancat en un món imaginari.

Perquè cal que entrem en una autèntica cultura metafísica ( per més que ens sembli desagradable desempallegarnos de la realitat), ja que ens hem de posar a to amb "la agilidad y el desdoblamiento de la aguda conciencia contemporánea. Tomemos en cuenta que estamos en el siglo de la Tercera Reflexión del Yo (el Yo que piensa en el Yo que pensaba ayer en el Yo" (íbid).

Dit d'una altre manera: un primer jo viu en Teologia i explica el món amb el Mite; el segon jo explica el món per la Raó i la Lógica de la Causalitat dels Fenòmens; el tercer jo examina el jo que està pensant en el primer jo. Aquest tercer jo ha descobert la Irrealitat a través de la Consciència de la falsa realitat de la realitat, i viu en estat metafísic, que és el coneixement místic de la realitat, que ja no té cap explicació ni mítica, ni lògica, ni metafísica. Viu en la "Siesta Evidencial", o contemplació del tot present des del jo absolut, sense causa, ni origen ni necessitat, a la llum de l'evidència del que és, i no se sap ni se sabrà perquè és.

En aquesta època metafísica de l'ésser, no hi ha lloc per la "distracció". La feina de l'art, si alguna feina té i si ha de servir per alguna cosa, és irrealitzar a l'ésser i despertar-lo del seu son o dormir. Serà artista qui faci això, i serà art allò que aquest artista faci. Qualsevol altre cosa és culinaria.

Així la literatura del "pensar escribiendo" de Macedonio, és Belarte Conciencial. I perquè quedi clar, escriu el que ell anomena "la última novela mala"titulada Adriana Buenos Aires, de to realista, on ficciona les seves estades a les pensions de la ciutat i la relació protectora i sensual amb personatges femenins dels llocs, i escriu durant trenta anys la Novela de la Eterna, que és una obra oberta, "novelismo de la conciencia" o "novela sin mundo" ( La Eterna, p.223), amb desenes de pròlegs, i una mínima acció conceptual de personatges simbòlics, on parla i reflexiona sobra tot el seu pensament i la diferència entre allò masculí i allò femení, entre el Presidente i la Eterna, adreçant-se contínuament al lector i reflexionant amb ell sobre el procés de consciència metafísica. La riquesa d'aquest text és extraordinària, i la prosa que utilitza és per ella mateixa un repte de l'atenció del dir a la consciència. I tot per la Passió, l'estat antinòmic de l'estat religiós, el qual nega la realitat: " "La Pasión, conciencia de plenitud y eternidad a nada supeditado" La Eterna, CSIC, Madrid, 1993 p.209-210.

Igualment, tots els textos de Macedonio, sigui en poesia, teoria, assaig o novel·la, fa servir la seva idea de l'art, de manera que tots els textos de Macedonio presenten la mateixa forma i intenció. L'alteració radical que suposa aquesta manera d'escriure l'habilita com un autèntic inventor, creador d'una manera nova de dir i de pensar, radical i sense concessions. Llegir a Macedonio és un llegir de la consciència llegint. I el lector hi és directament interpel·lat. El "lector salteado". Ens ofereix allò que declara en el volum III de les O.C, p. 107:

"En mis correrías por el mundo impreso cuando he solicitado consuelo, esperanza, instrucción pronta o remedio o alivio inmediato para un malestar, dificultad o preocupación de ese momento, he echado de menos la existencia de un libro que equivaliera a una larga interminable conversación con un amigo inteligente observador y que estuviera en la plenitud de su vigor intelectual y experiencia"



Ens pot semblar massa rotund el plantejament de Macedonio, completament lligat, per altre banda, a la seva idea metafísica, que és la idea de la no idea, la qual cosa també ens pot semblar massa rotund. Hi tenim perfecte dret. Despertar no és fàcil. Ja ho va dir Machado. Tones d'art industrial i comercial, en totes les disciplines, poblen la nostra realitat quotidiana, i ens distreuen. Però ningú pot negar que tots els artistes moderns, del romanticisme ençà, han dit i fet allò que diu Macedonio. Hölderlin Goethe, Novalis, Dostoievsky, Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Duchamp, Rilke, Machado, Pessoa, Melville, Kafka, Joyce, Mann, Sarte, Camús, etc, etc, etc. La nòmina és inacabable. Tot tracten el problema de la realitat i del llenguatge. Tots, sense saber-ho, amb millor o pitjor idea o resultat, s'aboquen a l'abisme metafísic. Nietzsche ho proclama a grans crits (beneits crits de Nietzsche). Heidegger s'hi veu abocat. La mentida estructuralista mor de mor natural, malgrat els efectes perversos en la societat. L'honradesa de Macedonio, posant-nos de cara al problema, és la seva ètica insubornable de dir el que veu, de dir el que ha de dir. No es tracta si hi estem d'acord o si ens agrada. Es tracta de no mentir més, de no imaginar ni fabular més. La ciència ens ensenya el què hi ha, no ens ho explica. Però sobre algunes coses ens diu que no podem, tampoc, mentir. La poesia fa el mateix. Ningú ens dona cap solució, perquè no hi ha solució. Hi ha existència i jo, jo i existència del jo. Hi ha la intempèrie. Però Macedonio no ens diu que sense saber res, o sabent que no sabem res, no es pugui viure. Es pot viure amb consciència del viure, sense mentir. I això és l'ètica. Viure d'aquesta manera. "Saber i no esperar", ens diu Camús. Heus aquí la realitat. Demà serà sempre el present. L'error, com diria Cioran, es pot assumir, encara que ens deixi ben desemparats. Bauçà imagina, veu, el "canvi". I el canvi és d'ordre metafísic, de paradigma. El jo ha d'aprendre a ser jo. Ha de conèixer el "límit".

Però la societat ignora el "límit" i el jo metafísic. La societat viu infantilment. És la hipermodernitat, còmoda i exagerada.

JMa Uyà / Mas la Telleda, Gener 2010

(Sessió 25/II/2010)



NOTES:
1. "La Realidad y el Yo, o principalmente el yo, la Persona (haya o no Mundo) sólo se cumple, se da por el momento altruístico de la piedad ( y de la complacencia) sin fusión, en pluralidad. El acto no instintivo de Piedad, reteniéndose el lúcido discernimiento de pluralidad, sin confusión del Otro con el Nosotros, es la finalidad del Haber Algo y es lo sólo ético: ser otro todavía en el hacerlo todo por otro." M.F., La Eterna, CSIC, Madrid, 1993, p.5.

2. "Si en cada uno de mis libros he logrado dos o tres veces un instante de lo que llamaré en lenguaje hogareño una "sofocación", un "sofocón" en la certidumbre de continuidad personal, un resbalarse de sí mismo el lector, es todo lo que quise como medio; y como fin busco la liberación de la noción de muerte: la evanescencia, trocabilidad, rotación, turnación del yo lo hace inmortal, es decir, no ligado su destino al de su cuerpo." MF, La Eterna, CSIC, 1993, p.33/34.

3. "El lector que ni lee mi novela si primero no la sabe toda es mi lector, ése es artista, porque el que busca leyendo la solución final, busca lo que el arte no debe dar, tiene un interés en lo vital, no un estado de conciencia: sólo el que no busca una solución es el lector artista." MF, La Eterna, CSIC, 1993, p.70/71

4. "La dejo libro abierto: será el primer libro abierto de la historia literaria", MF, La Eterna, CSIC; 1993, p.253

5. "La Eterna lo ve todo en la tierra pero no el Misterio; el Presidente ve en todo el Misterio" MF, La Eterna, CSIC, 1993, p.230 i següents.

 

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010