Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  El Flâneur a la Finestra  |  Apunts  |  El flâneur a la finestra

Inici  >  Flâneur a la finestra1

EL FLÂNEUR A LA FINESTRA

JMa UYÀ




Després, i no abans, d’haver llegit el document sobre el “flâneur” (primer apunt), hi ha la possibilitat de caure en l’heterodòxia del “flâneur a la finestra”, moment entremig entre el “flâneur” de la “rue” parisina, l’autèntic, i el nostre “flâneur assegut”.

El motiu de la finestra és paral·lel al del mirall però no pas el mateix. El mirall és la realitat invertida (Alícia....), o bé una consulta al més enllà (Blancaneus), o el temps aturat  (Wilde, Retrat de Dorian Grey), o l’aparició d’una realitat visible que és invisible des d’aquest cantó del mirall (fantasmes...).

La finestra és sempre el món interior, psíquic, i el món exterior, físic, o bé l’aquí real, i l’allà ideal. Ens acostem a la finestra, i mirem. El món interior i l’exterior s’ajuden l’un a l’altre en un discurs mental i anímic ( la llum, la pluja, l’hora, el que es veu, el que hi ha a dins, el cel, les persones, el carrer...), però el “flâneur” està quiet, no pot moure’s, com a molt inclinar-se, per veure una mica més, però la finestra marca un límit visual, fa un quadre; més enllà tot és imaginació, sons de coses que no es veuen, i les úniques possibilitats són obrir la finestra, i abocar-se, o traspassar-la, o bé, retirar-se’n, tornar a l’aïllament, tancar la finestra.

La finestra també pot estar cega, tapada o tapiada, o tenir un fons negre, o no existir i imaginar-la, sentir-la necessària. En cada cas porta diferents actituds del “flâneur”.

En tots els casos, la finestra és un límit, interior –exterior. Des del porticó a la porta de la cel·la, fins a la banal i utòpica i tòpica finestra a l’infinit.

La mirada del “flâneur a la finestra” és una meditació, sovint metafísica. Quedant-se quiet observant l’exterior, ben al revés del “flâneur”, no espera descobrir res, ni veure passar ningú. El paisatge de davant de la finestra és sempre el mateix. Només canvia la llum i les ombres. Per tant, invariablement mira més enllà, o encara millor, mira sense mirar, perquè la mirada sobrevola el que veu. D’aquí l’impacte d’Alvaro de Campos quan l’estanquer, de cop, el veu i el saluda, a ell, que era allí només físicament, de manera que la realitat se li reconstrueix sense “ideal ni esperança”.

Proposem quatre models de “flâneur a la finestra”, dels molts possibles:

-  Mallarmé, quan contraposa el real a l’ideal en el poema “Les fenêtres”.
-  Ulrich, el protagonista de la novel·la de Robert Musil, L’home sense qualitats, quan mira els carrers de Viena des de la seva nova casa.
-  Alvaro de Campos, heterònim de Fernando Pessoa, en el poema “Tabacaria”.
-  Horacio Oliveira, protagonista de la novel·la de Julio Cortázar, Rayuela, en l’última pàgina del llibre.

Mallarmé (1842-1898, París) ens posa davant d’un malalt, potser agònic, que mira per la finestra, i veu vaixells daurats , enfrontant la misèria i la mort reals, al desig infinit de l’Art i la Bellesa.
El vidre de la finestra resulta el traspàs místic, de d’on es veu el matí de l’Infinit. El poeta és aquest malalt, regirat pel vòmit de la realitat imbècil, que li fa tapar el nas. Es pregunta, pregunta al “jo”, si hi ha manera de trencar aquest vidre, per poder fugir d’una vegada, fins i tot amb el risc de poder caure durant l’eternitat.
Ens trobem amb el clàssic “aquí baix” enfront “l’allà dalt”, és a dir, platonisme pur. La vida és una misèria que es podreix, i s’anhela l’Absolut intacte. El poeta es regira dins la seva gàbia de la realitat, perquè no sap com pot sortir-se’n (conscient, és clar), per assolir la Realitat Pura, que els simbolistes i tota la poesia derivada de la branca mallarmeana , van aspirar a assolir.
La paradoxa a aquest platonisme el trobem en l’últim vers, que fa un estrip clamorós a l’ideal: com es pot caure durant l’Eternitat? Si es pot caure, no hi ha tal eternitat. De fet, l’últim Mallarmé, el de Un coup de dés, ha caigut d’aquesta eternitat falsíssima, pura imaginació abstracte.

En el cas de la novel·la (metafísica?) de l’enginyer i psicòleg austríac Robert Musil (1880-1942), escrita entre 1930 i 1942, any de la seva sobtada mort, ens trobem davant la presentació de l’anomenat “home sense qualitats”, algú que sense deixar de fer tot el que li demanen (és encarregat d’organitzar la festa patriòtica del 70è aniversari de l’emperador austrohúngar, Franz Joseph, durant el 1918, el mateix any que Prússia celebra els trenta anys del Kaiser Wilhelm, i segon any en el tro, per la qual cosa es fa a “Kakania” ( nom en alemany relacionat amb el defecar),  imperi inventat per Musil, una celebració paral·lela, de la qual Ulrich n’és secretari general), en realitat no li veu cap interès , ni valor, i li resulta d’una total indiferència. La novel·la resulta un retrat de la decadència de l’imperi dels Habsburgs, molt important per l’evolució posterior europea, que en el fons només fa de marc de la situació existencial del protagonista, que és la d’una reflexió intensa sobre la realitat, i una inacció igualment intensa sobre la realitat. En el fragment, situat  al començament de la “part primera” del Volum I (el text té quatre volums, i va quedar inacabat, en una coma), tenim Ulrich mirant per la finestra els carrers de Viena. La novel·la comença amb la descripció científica de l’estat climatològic del dia  (“Sobre l’Atlàntic avançava un mínim baromètric en direcció est, enfront d’un màxim estacionat sobre Rússia...”), i continua amb la descripció de trànsit de persones i automòbils pel carrer que veu Ulrich, fins que es deté en l’observació d’un accident (una camió ha pujat a la vorera i ha atropellat un peató), on sobretot es fan consideracions tècniques dels frens del camió, la responsabilitat del peató, l’auxili social de l’ambulància, el nombre de morts estadístics, en el moment que Arnheim i Ermelinda, els altres protagonistes, passen pel lloc. El narrador llavors deixa la parella per focalitzar l’acció en una vella mansió del XVIII, o potser el XVII, la casa de l’home sense qualitats. Finalment el veiem a la finestra, cronometrant els cotxes i els peatons. Finalment deixa aquesta activitat, per estúpida, es diu, i llavors pensa quina quantitat de força li cal a un cos humà per fer cada petit moviment. D’aquí, se’ns diu, se’n podria deduir “quin esforç tant titànic suposa el d’un individu modern que no fa res. L’home sense atributs és en l’actualitat un d’ells”.

La finestra de Musil, que ve a obrir tot el text diguem-ne novel·lístic, torna a ser l’interior i exterior, però en aquest cas la vida és a fora, i a dins no hi ha res, millor dit, hi ha el no-res. Tot el text contraposarà l’enorme activitat absurda de l’exterior, completament il·lusòria, exagerada i inútil (simbolitzat en l’atabalament general per la celebració d’una festa patriòtica), i la incapacitat d’Ulrich d’estimar, de creure i de ser.

A “Tabacària”, Pessoa fa un dels seus exercicis més sublims. Després de declarar que no és res, que no serà res, que no pot voler res, però que apart d’això “tinc amb mi tots els somnis del món” (moment en que el poema, al quart vers, podria acabar sense cap més problema), utilitza el tema de la finestra, en forma de “finestres de la meva cambra” que, en aquest cas, donen “al misteri d’un carrer (...) amb el misteri de les coses a sota de les pedres i dels éssers”.
Pessoa és un poeta metafísic en cada ratlla, però aquí ho expressa sense reserves: miro per la finestra, i veig un misteri. Mira cap a dins, i veu un altre misteri, ell mateix: “Avui estic perplex com aquell que ha pensat, trobat i oblidat”. La seva sensació està completament escindida: l’Estanc, com a cosa real per fora, i ell mateix, pura sensació (Pessoa va crear el “sensacionisme”, on s’afirma que només som sensació, i en això coincideix amb Macedonio Fernández) de que “tot és somni”, com a cosa real per dins.

 
“Deixo la finestra, m’assec a una cadira. En què haig de pensar?

Què sé jo que seré, jo, que no sé qui sóc?”

“Seré sempre el que esperà que li obrissin la porta al peu d’una
      paret sense porta (...)
Creure en mi? No, ni en res”

“M’atanso a la finestra, i veig el carrer amb una nitidesa absoluta (...)
I tot això m’és estrany, com tot”

Llavors surt l’estanquer, i es queda a la porta. El poeta el mira, tots dos moriran, ell deixarà un rètol, jo deixaré versos, diu, morirà el rètol i els versos, morirà el carrer i la llengua dels versos, morirà el planeta on hi hagué tot això, i a altres llocs seguiran fent coses com rètols i versos “sempre una cosa davant de l’altre (...) sempre el misteri del pregon tant veritable com el son de misteri de la superfície”

Llavors un home entra a l’Estanc, i el poeta encèn un cigarret,
“Segueixo el fum com a ruta pròpia
 i gaudeixo, en un moment sensitiu i competent,
de l’alliberament de totes les especulacions
 i de la consciència que la metafísica és una consecuència de tro-
bar-se malament (...)”

Vist això, m’aixeco de la cadira. M’atanso a la finestra.

L’home surt de l’Estanc (...)
Ah, el conec: és n’Esteves sense metafísica.
(...)
Com per un instint diví, n’Esteves es tomba i em veu.
Em fa el gest d’adéu, jo crido Adéu, Esteves!, i l’univers
Se’m reconstrueix sense ideal ni esperança, i l’Estanquer somriu.”

En aquests cas, la realitat real és a fora, i la sensació d’irrealitat és a dins, però totes dues coses són un misteri, i no hi ha cap esperança ni cap ideal, diu Pessoa, de poder solucionar això. El “flâneur” és doncs, estàtic, i completament metafísic, en el sentit de Macedonio, de no haver-hi cap possibilitat “de metafísica ninguna”.

Així que Mallarmé menysprea el real, podrit, i veu l’Ideal, però no sap com desempallegar-se d’un per poder arribar a l’altre.
Musil veu el real, se sent real, però completament indiferent, completament passiu a causa del dubte en la realitat, i resulta, així, un estrany d’ell mateix, d’aquell que compta,  mesura i pesa la realitat, activitat completament absurda, donat que la realitat no té explicació.
Pessoa está més enllà, ni cerca, ni dubta, ni creu, simplement està perplexe, com tot bon “flâneur”, perquè tot és un misteri.

En cada cas hi ha una finestra pel mig.

Horacio Oliveira no mira per la finestra, sinó que està a sobre la finestra, fent un lleuger balanceig amb el seu cos. L’interior de l’habitació està ple de fils (“piolines”), que fan una xarxa inexpugnable contra el seu aïllament i la seva decisió de no sortir de l’habitació. La porta està tancada amb un passador. Estem a l’últim capítol de la novel·la de Julio Cortázar, Rayuela, “del lado de acà”, és a dir, Buenos Aires, enfront el “lado de allá”, és a dir, París. Estem en un manicomi, estem amb el personal sanitari i els amics de l’Horacio, la Talita i el Tráveler, cridant-lo des del pati, on hi ha una gran “rayuela” dibuixada al terra, amb les seves cases numerades, i el seu “cel” al final. Horacio és un treballador del manicomi. Horacio ja no sap com donar-hi més voltes a això del viure, a això de l’estimar, a això de ser. El seus amics no el volen pas convèncer perquè no es deixi caure, ben al revés, se’n foten amb un humor plenament “porteño” dels intents pietosos del personal mèdic. Però de cop diferents urgències els reclamen, i es queden sols els tres amics, la parella agafats sobre la “rayuela” (ella en la casella tres, i ell amb un peu a la sis) mirant-se’l, i l’Horacio a dalt, pensant que a la vida sí que passa alguna cosa, però que no dura més que aquest instant “en que lo mejor sin lugar a dudas hubiera sido inclinarse apenas hacia afuera y dejarse ir, paf, se acabó”.

Aquí, la finestra, per tant, resulta el pas de la vida a la mort. La realitat és ben real, dolorosament real, absurdament real, i les emocions existeixen, i son reals, ben dolorosament reals, però no porten enlloc, i l’Horacio Oliveira (ho tractarem a la part segona) imagina que el millor seria inclinar-se endavant, deixar-se caure de la finestra, caure sobre la “rayuela, perquè ja totes les caselles s’han gastat, i ves a saber, potser sí que a dalt de tot, hi ha el cel.

(Març 2008)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010