Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Cioran  |  Apunts

Inici  >  Flâneur a la finestra1

EMIL MIHAI CIORAN (1911-1995)

JMa UYÀ



  • "...Passejo. Sota aquesta creu dorm el seu últim somni la Veritat; al seu costat, l'Atractiu; més lluny, el Rigor i sobre un multitud de lloses que cobreixen deliris i hipòtesis es dreça el mausoleu de l'Absolut: dins seu jeuen les falses consolacions i els enganyosos cims de l'ànima. Però més alt encara, l'Error planeja i deté les passes del fúnebre sofista."
    Breviari de podridura (Précis de décomposition), París, 1949 [1]


Cioran, o el pensar dissolvent

 


Perquè presentar Cioran en un curs sobre el coneixement, sobre el flâneur del coneixement?

Perquè Cioran elimina el coneixement. El creu radicalment impossible. De fet, el flâneur, ja ho sabia, i per això fa de flâneur fins al Límit. Doncs bé, Cioran se situa exactament en el Límit, s'hi asseu, per dir-ho així, i no admet cap pregunta. Preguntar ja és, resulta, una ingenuïtat. Tot voler saber resulta una ingenuïtat. Sempre diem més del que s'hauria de dir. I és l'ànima, aquell lloc del jo de les emocions, la primera ingènua i mentidera. I la consciència només és la tragèdia de saber el no saber.

Qui és Cioran? Un desposseït i un covard. Desposseït perquè no té cap mena d'esperança en res. I un covard perquè no es suïcida immediatament. Però és que l'espectacle de la vida el deixa tant estupefacte, que manté morbosament latent el seu suïcidi mentre va vivint la seva estupefacció sobre la credulitat i bogeria de l'ésser perfet en cada individu delirant. Ell no és el boig: tots els altres són els bojos, sense remei.

I perquè escriu un tipus així? Per alliberar-se. No escriu, escup. No pensa, exclama. No raona, sent. No sistematitza, destrueix. No espera, constata. I no dorm. L'origen de la despossessió de Émile Michel Cioran, el seu nom en francès, apàtrida d'origen romanès, un "eremita en pleno París" (CU, 23), és l' insomni que pateix des dels disset anys fins gairebé els trenta. Les seves interminables passejades nocturnes per una ciutat de segona a Romania, que porten a exclamar a la seva mare quan ell té vint anys: "Si ho hagués sabut, hagués avortat!"(CO,69), exclamació que treu definitivament de la realitat al jove Emil, de qualsevol significança de la realitat i del valor de ell mateix, per lliurar-lo a la lucidesa interminable, i a la pràctica de l'exili personal i intel·lectual per sempre. Fins el 1990, que deixa d'escriure, completament fart de tot, i de dir sempre el mateix contra l'home, Déu i l'univers.

 

Origen del problema

Neix a Râsinari, un poblet de la Transilvània, a dotze quilòmetres de Sibiu, part de l'imperi austrohongarès, un lloc on es parla alemany, hongarès i romanès, el 8 d'Abril de 1911, fill d'un pope ortodox, Emilian Cioran i de la seva mare, anomenada Elvirei Comaniciu originaria de Venetia de Jos, a les muntanyes de Fâgâras, on el futur marit d'ella exercia de notari públic. Tindrà dos germans, Virginia, la major, i Aurel, el menor, al qual Emil aconseguirà, en una nit turmentada, treure del cap que es faci sacerdot com el pare. Anys més tard se'n penedirà, perquè creu que modificant així el seu destí , el va convertir en un desgraciat. La seva mare va ser la persona més important de la seva vida, de la qual ha heretat, diu, tot allò de bo i de dolent que ell és, la seva intel·ligència, Bach, però també els seus mals, la seva melangia, les seves contradiccions. Escriu el 18 d'octubre del 1966: "Tot allò que ella era, s'ha agreujat i exasperat en mi. Sóc el seu triomf i el seu fracàs" (citat Blas Matamoro, letras libres.com). I de la frase de la seva mare quan ell té vint anys treu la visió que no és la mort allò terrible, sinó el néixer. A partir d'aquell moment, qualsevol dona prenyada, qualsevol reproducció de l'ésser, li sembla un error, l'Error. Així que el pensar (que no pensament ni molt menys filosofia) de Cioran no és el pensar de l'ésser, sinó de l'error de ser de l'ésser.

Però la seva infància és completament feliç, fins als deu anys. Entre prats, animals i pastors, completament lliure degut a l'enrenou de la guerra. Sempre enyorarà les converses amb els pastors, i tindrà un profund menyspreu pels intel·lectuals, pels sistematitzadors, pels professionals i per la Universitat. En realitat, el dia que el seu pare el puja a la carreta i el porta a Sibiu a l'Institut, i el deixa vivint entre estranys, Cioran comença a perdre la fe en qualsevol cosa, tot i que ha confessat que ja als cinc anys va tenir la primera experiència del tedi, experiència que li va fer veure el buit (CO, 93).

De fet, Cioran té una ànima mística. La seva passió sobre les santes i els sants, sobre els quals escriu un llibre terrible a Romania, que provoca la desolació de la seva mare i la desconfiança de gairebé tothom, i el seu coneixement de Teresa d'Àvila, i també dels pensaments orientals, principalment el budisme i el taoisme, revelen la seva clara aspiració mística. Però també en això hi fracassa, perquè, diu, li falta fe i caràcter. Ell, indica, aspira a un nirvana per sobre del nirvana, o sigui, a un saber completament dissolvent. La seva radicalitat no s'atura davant de res, per tant resulta sempre un fracassat. I afirma que només qui fracassa, sap.

Aquell jove estudiarà filosofia a la Universitat, a Bucarest. Després, ja llicenciat, estarà un any de professor d'institut a Brasov, any que aprofita per escriure el llibre dels sants, però l'experiència, tant amb els altres professors com amb els alumnes resulta massa tensa, en part pel seu caràcter, i abandona la carrera docent. Viurà anys tancat en les idees, i res de la realitat, excepte els bordells (anys després ,a París, es passejarà amb Beckett pels carrers, per divagar nocturnament i parlar amb les prostitutes), el distraurà, realitzant fins i tot una tesis sobre Bergson, que ell comenta que la va iniciar per dissimular que en realitzar no feia res. Serà amic dels romanesos Eugène Ionesco, de Paul Celan, tots ells romanesos a París, i amic-enemic de Mircea Eliade, el qual li prendrà la nòvia de manera artera, cosa que suposarà un escrit de Cioran sobre Eliade terrible, en el que acusa a l'antropòleg de les religions de no ser en absolut religiós ( i ell si), i de no entendre-hi res sobre Déu ( i ell si, perquè en l'absoluta soledat de la nit, quan ja tot és inútil, només queda un amic, que és el Déu impossible ). Cal afegir que tots aquests amics van formar part del moviment general feixista europeu, i que l'únic dels quals no en va renegar mai va ser, precisament, Mircea Eliade.


El feixisme

Se l'acusa d'haver format part de la Guàrdia de Ferro romanesa, organització de caràcter nazi, cosa que ell nega (CO, 14), on ingressa el 1933 amb 22 anys. El cert és que ell arriba el Novembre de 1933 a Berlín amb una beca per estudiar filosofia de la Fundació Humboldt, i queda astorat i corprès per la visió de les desfilades nazis. Això suposarà la seva conversió al feixisme fins entrada la segona Gran Guerra. Entre el novembre de 1933 i el desembre de 1937, escriu quinze articles a la revista romanesa VREMEA, on elogia repetidament la brutalitat i el cinisme nazis, el culte a la força i a la irracionalitat i la barbàrie ( que no deixarà mai d'admirar, com a cloenda terrible d'aquesta civilització), en una constant, paradoxalment en ell, exaltació de la vitalitat. Fins i tot publica un llibre sobra la nova Romania, per fi alliberada de l'eterna opressió dels seus veïns, publicat el 1936 i reeditat el 1941, titulat La transfiguració de Romania. El 1940 recolza el Petain romanès, el mariscal Ion Antonescu. Durant anys ell callarà sobre aquest tema, i seran el Cahiers de l'Herne, en el seu número "Cioran", on es traurà tot l'episodi juvenil a la llum, ja desprès de la seva mort, publicant fragments dels seus textos pronazis, i fent evident que en aquells anys Emil Cioran va viure la vida mundana amb gran passió a Bucarest. Fins a quin punt va ser una febre juvenil, o un esperit interior que després va amagar, és difícil d'esbrinar. Ara bé, el seu sentiment apocalíptic, el seu sentiment de menyspreu, no desapareixen de la seva obra. Si en aquella època eren els jueus i la democràcia, després ho serà tota la humanitat la cosa menyspreable i a aniquilar. Anys més tard, declara: "En aquella època vaig experimentar en mi mateix com sense la menor convicció es pot cedir a l'entusiasme" (CO, 15).

L'any 94, mentre netejava, la seva companya, Simone Boué, trobà en un racó de les habitacions un maleta, la que ell duia quan va arribar a París, amb textos a dins, uns dels quals, dels anys cinquanta, titulats "El meu país", reflexiona en onze densos folis d'escriptura, sobre tot això. Fonamentalment, confessa que li va agafar un bogeria per la pàtria, per Romania, i per l'estat de prostració de la seva gent,i que la única cosa que hi havia patriòtica era la Guàrdia de Ferro, però que en realitat es va ajuntar al moviment sens gaire fe, sobretot perquè era un moviment heteròclit, fill de la mateixa manera de ser del seu país, que no podia anar gaire lluny. Un cop a París, Cioran se'n va allunyar amb rapidesa, convençut del seu error.


Cap a París i cap al fragment

Aquest episodi, juvenil, no el treu de les lectures, perquè és un lector contumaç. Destaca, sobretot, Dostoievsky, al qual admira durant tota la seva vida, perquè, diu, en ell tot és horror i passió vertaderes. En canvi, acabarà considerant a Nietzsche un ingenu (CO,46).

Horroritzat de la condició humana, pensa en suïcidar-se. No ho fa, intenta anar a Espanya, l'únic país que li sembla respectable, perquè, diu, manté sempre la vida en un estat de deliri i de passió. Però la Guerra Civil l'impedeix viatjar. Ja el 1933 havia escrit En els cims de la desesperació (Pe culmile disperâri), llibre que anys més tard serà traduït al francès. Ell afirma que en aquest llibre ja hi ha tot el que vindrà després. El 1936 publica El llibre de les quimeres, i el 1937 De llàgrimes i de sants. El 1940 escriurà, ja a París, L'ocàs del pensament, i durant l'ocupació nazi, Breviari dels vençuts.

El llibre sobre els sants provocarà tal escàndol al seu país, que Cioran decideix no tornar més a Romania. I perquè ha anat a París?

El llibre sobre els sants no li va voler publicar l'editor. Però un amic amb qui es va trobar casualment en un cafè, després de la negativa, decideix editar-lo. Abans de sortir el llibre al carrer, obté una beca d'estudis de l'Institut Francès del seu país a París. Segons Cioran, tots els romanesos han volgut sempre anar a París, és el somni nacional, afirma. Un cop a la ciutat del Sena, explota l'escàndol del seu llibre a Romania. Llavors Cioran, que ha de fer un doctorat a la ciutat, es dedica a viatjar per França en bicicleta. A la Sorbona només va a les classes d'anglès. Quan demana la renovació de la beca, ( i encara no ha escrit una línia) , el director romanès de l' institut decideix renovar-li, ja que considera que algú que ha estat tant de temps donant voltes per França en bicicleta, saps molt més sobre França que no un altre dedicat a investigar en llibres. Així és que Cioran es passa anys i anys de becari, vivint en hotels de mala mort, menjant als menjadors universitaris sempre que podia, fins que als quaranta vuit anys li treuen el dret, perquè han posat l'edat límit als vint-i-vuit anys, i després en unes golfes ("chambre de bonne") de tres habitacions, uns 50 metres quadrats, de la Rue de l'Odeón, número 21, escala esquerra, cinquè pis, on s'estarà cinquanta anys, acompanyat de Simone Boué, una parisina professora de Liceu a la qual coneix el 1941, i amb la qual conviurà des de finals dels anys quaranta fins a la seva mort, mig vivint d'ella, llegint-li els aforismes que acabava d'escriure ara en una taula ara en un racó, perquè es veu que no es podia estar mai quiet, i passejant pels propers Jardins de Luxemburg, o anant al mercat a comprar, on es discutia amb els venedors durament, o arreglant les cisterna o la pota del llit o qualsevol altre tema domèstic, que deixava sovint arreglat però amb tubs sortint, cordes o fustes, feines sobre les quals, a diferència dels aforismes, no permetia cap mena de crítica, per pena de la Simone Boué, que havia d'aguantar el cordill o la cinta de la pota del llit anys i anys (la qual cosa ens fa pensar que Cioran era bastant cronopio, i la Simone prou Grepekten.)


El fragment i la filosofia

Però no tindrà cap pretensió sistemàtica. El fragment, i només el fragment, omple els seus escrits. El fragment, diu, és vertader en el moment que s'escriu. No hi ha discurs de la passió i la veritat en el sistema. El fragment parla allò que sent, encara que un fragment i altre es contendeixi'n. El fragment és estat de consciència en el moment. Per altre banda, reconeix que no té cap fe en poder ser sistemàtic, perquè son el sistemes els que ens han portat fins aquí. Per tant, no hi ha inici ni final, i va de tema en tema d'una manera aleatòria i repetitiva. I per altre banda, fuig de la inhumanitat de la majoria de filòsofs, de Plató a Kant: "Em vaig apartar de la filosofia en el moment en que se'm va fer impossible descobrir en Kant cap debilitat humana" (PD,65). De fet, els creu uns tipus sospitosos, entre altres coses, perquè tenen el costum d'acabar bé la seva vida. El coneixement que protegeix no és coneixement; si no hi ha passió, no hi ha coneixement: "L'univers no es discuteix. S'expressa. I la filosofia no l'expressa" (PD,65). És, per tant, un anti-filòsof. En el fons, a la manera de Pessoa, és un "sensacionista", i no un "conceptualista". La seva ascendència és clarament presocràtica i cínica. Tot, diu, és culpa d'Aristòtil.


La llengua francesa i els llibres

El 1947,a Dieppe, Normandia, tot traduïnt a Mallarmé al romanès, s'adona de la pèrdua de temps que suposa traduir a una llengua que ningú llegeix, i decideix escriure en francès, també perquè així es distanciarà psíquicament de la llengua de creació, que quedarà neta d'elements locals o ancestrals, cosa que fa molt més conscient el porcés d'escriptura.(CO, 25). El 1949 publica, ja en francès, el Breviari de podridura (Précis de dècomposition) , a Gallimard. I ja no pararà. Malgrat que no serà fins entrats els anys seixanta que començarà a ser conegut (del segon llibre en francès, en vendrà dos mil exemplars en vint anys), ell rebutjarà qualsevol honor o premi (només accepta el Premi Rivasul el 1990 pel seu primer llibre en francès), i viurà modestament. Escriurà el 1952 els Sil·logismes de l'amargor, el 1956, La temptació d'existir,el 1960, Historia i utopia, el 1964, La caiguda en el temps, el 1969, el Desgraciat demiürg, el 1973, De l'inconvenient d'haver nascut, el 1979, Desgarrament, el 1986, Aquest maleït jo ( Aveux et anathèmes),i el 1993, Breviari dels vençuts, entre altres menors. El 1995, any de la seva mort, surten les Converses, recull d'entrevistes, i el 1997, Gallimard publica una antologia dels seus quaderns inèdits, Cahiers 1957-1972, publicats en castellà el 2000 a Tusquets, Barcelona.

Només cal repassar la nòmina dels títols dels seus llibres, perquè en resulti una antologia del seu pensar. El 1990 deixa d'escriure. Ha dit tantes vegades el mateix, que ja ni ell hi vol tornar. Perquè Cioran es resumeix en quatre línies. La resta, és comentari, espurna, explosió, ironia, sarcasme, lament, tristor, insomni, deliri, visió, derrota i més derrota, fracàs i més fracàs. La seva literatura aforística és la glosa del seva enrunament com a individu, de la seva visió apocalíptica (lamenta contínuament preveure que el final de la humanitat tardarà encara, perquè ell no hi podrà assistir), del seu dimoni ( a qui estima profundament) interior.

 

Mort, i llegat

Mor el 20 de juny de 1995. Segons Simone Boué, els dos últims anys ja no hi era gaire (Esther Eligson, 2007,93), i perdia el cap sovint. Es va donar la ironia que els dos grans popes de París es van barallar per oficiar el seu enterrament , pel fet que era un romanès famós a París. El dia 23, finalment, el van enterrar a Montmartre. A la seva mort, troben tot un conjunt de quaderns, dels quals la mateixa Simone ajudarà a preparar-ne l'edició, però amb la mala sort que el 1997 ella s'ofega en una platja francesa. Sobre aquest fet planeja l'ombra del dubte del suïcidi.

La ironia, però creixerà, quan, una tarda d'octubre de 1997, després de la visita al petit apartament del germà de la Simone Bouè, Henri Bouè, juntament amb un alt representant del ministeri de Cultura, Jean Sebastian Dupuit, i un representant de Gallimard, Yannik Guillou per tal de controlar el llegat, i de constatar que al pis no hi ha cap mena de manuscrit, i de deixar la feina de buidar el que quedava del pis a una tal Simone Baulez, una espècie de drapaire o "botellera", resulta que apareixen centenars de fulls dispersos pel pis, i objecte personals, i una taula, i fins i tot un bust amb guix de Cioran, que són oferts en subhasta de la famosa casa Drouot , de París, un temps després. El dos de desembre, a dos quarts de tres de la tarda s'havia d'iniciar la subhasta, que resulta suspesa una estona abans per agents del ministeri de Cultura, que comproven, astorats, que la propietària n'és una modesta Simone Boulez, botellera, que es dedica a buidar pisos. La dona confessa que va llençar algunes cartes i que la màquina d'escriure l'havia venut al mercat de les puces de Montreuil, igual que les cassoles, però que tot ho havia trobat al pis quan hi va entrar, i que de fet, ella no sabia qui era Cioran, però que quan se'n va assabentar, va decidir posar-ho tot a la venda, ja que, de fet, ningú li havia reclamat.

Tots queden garrativats. Els manuscrits són, efectivament, de Cioran. Ella, Simone Boulez, afirma que quan va pujar al pis hi havia tot allò aquí i allà, i que hi havia una taula (la taula se l'havien endut el legataris), i el bust de guix, etc. Què ha passat? No se sap encara. La hipòtesis és que a la "cava" o "baulera", o traster que els pertocava pel pis, hi havia tots els textos en caixes i els objectes, i que l'empresa que el va buidar, ho va pujar tot al cinquè pis, a on pertanyien les coses, perquè s'ho endugués el boteller en qüestió, i que ningú ho havia vist abans, ni havia certificat la seva existència. I ara la senyora Boulez es propietària d'un manuscrits que es paguen a preus altíssims, i tant l'Estat com Gallimard tenen un problema d'advocats de primer ordre. (font, Eduardo Febbro, pàgina web).

 

La persona

Però no és dolent. És lúcid sense concessions. I ple de passió ( qui escriuria tant sense la passió i el dolor d'allò que diu?). Admira la tardor, la contemplació del fracàs d' algú, el dolor errant d'aquell altre, i es para a parlar amb la gent, els desgraciats, els fracassats, les putes, els noctàmbuls, els perduts, amb generositat i benevolència, dient-los sempre que el seu mal és irrisori, perquè el mal, el mal de veritat, és l'existència, existir, néixer.

I curiosament va admirar a Borges, de qui escriurà un retrat humorístic, i del qual afirma que és "l'últim dels delicats", i ja al final de la seva vida va descobrir el tango, i en va quedar fascinat, tant per la melangia inherent que té, com per les metafísiques lletres d'amor i passió que contenen els tangos. Però a qui va admirar més va ser a Beckett, amb qui es passejava en silenci tota la nit, pels barris més preocupants, l'un al costat de l'altre, foscos, aïllats, aliens, fent, de tant en tant, petits comentaris demolidors. De Beckett diu que és l'única persona que ha viscut molts anys a França, sense semblar mai francès. Al Quartier Latin veien passar Cioran, contumaç passejador, amb la seva gavardina negre i els seus cabells blancs escabellats, com si fos l'ombra del barri, i de fet ho era, ja que va ser un "apàtrida metafísic". (CO,25). Fernando Savater (BP,9) dirà: "Leer a Beckett o a Cioran es reasumir, una y otra vez, la experiencia de la vaciedad".

De fet va escriure totalment a contrapèl del moviment general estructuralista. D'ells diu que "es tracta de gent que comença a despertar d'un somni dogmàtic" (CO,22). Savater diu que va ser "un miembro a la sombra (...) de la filosofía oficial francesa de nuestros días" [2] (BP,15) I de fet és això el que va ser, algú a l'ombra, que mai recomana res, mai proposa res, i tot ho llença a les escombraries. Però que pensa enèrgicament la malaltia de l'ésser. Per a despertar-lo: "Només sóc un marginal, un marginal que escriu per fer despertar. Repeteixi-s'ho: els meus llibres poden fer despertar" (CO,26), diu en una entrevista.

 

Perquè aquesta desolació?

Per l'experiència del tedi. (CO,26) El tedi revela la inanitat de l'existència. Ens treu del temps de l'existència, i ens fa evident el buit. La passió i el tedi xoquen (Macedonio, tot per la passió, res sense ella, "el asombro metafísico"), i neix la desolació. La tragèdia de l'home és el coneixement, la consciència: "Crec haver sigut hiperconscient tota la meva vida" (CO,31). Això el porta, no al nihilisme (nihilista és aquell que no creu volent creure), si no l'escepticisme radical. Llavors es treu de sobre qualsevol creença en la realitat ( és el "desacomodar-se" de Macedonio, o el deslligar-se de les escoles budistes), ja que la llum només ve de la destrucció de la realitat, l'èxtasi buit. La ignorància, ens diu, és la il·lusió. El vertader coneixement no espera, no vol res. De fet, el vertader coneixement no és.

Perquè ell viu en estat permanent de melangia: "tedi refinat, el sentiment de que no es pertany a aquest món (...)sensació d'exili sense remei, que no té causes immediates" (CO,94).

I escriu per alliberar-se del tedi i la melangia, i no suïcidar-se. Però ell no creu en la literatura, només creu en els llibres que expressen els estats d'ànim de qui escriu, on apareix la necessitat profunda d'alliberar-se de quelcom(CO,104). Així, en un llibre, si no hi nota l'autor, no li interessa. Allò que li interessa d'un llibre és l'autor. En això, és totalment antiestructuralista. Només llegeix biografies, diaris o retrats íntims, cartes confessions, mística, memòries o autors en els quals es pot palpar la passió des de la primera línia. Ara bé, assenyala que en el fet d'escriure un autor es buida, i al final acaba en res; per això, comenta, els autors ja fets són gent tant poc interessant. Eren persones molt brillants però que han perdut el seu ésser (CO,235)

Així que es mou entre la lucidesa i la mística impossible, renegant de tot. Només la música, especialment Bach, el transporta, el posa a la vida. De qui no sent un rapte interior a través de la música, ell en desconfia plenament. Però la música "t'ha de tornar boig. Si no, no és res"(CO,177) tot i que res del que fa sentit en la música, passa a l'escriptura. En això pensa com Pessoa o Macedonio. La paraula és la manera conceptual, consciencial, de l'ésser. La música és, de fet, sentiment místic, emoció unida a la realitat sense explicació.

Ara, sap perfectament que la lucidesa no és necessàriament compatible amb la vida. De fet, diu, no ho és en absolut (CO,228): "La lucidesa completa és el no-res" (CO,229). Mística negativa, per tant. Mística negre o infernal. Per sobreviure, passeja, coneix llocs i territoris en bicicleta (França, els anys 39-40 i Espanya, després de la segona guerra mundial), i entra als cementiris. A tots els amics amb problemes, els recomana visitar el cementiri. Diu que és la única teràpia definitiva.

Perquè per curar a l'ésser del seu desvarieg, aquest ha d'entrar, per terrible que li sembli, en la lucidesa, perquè "El fet que la vida no tingui cap sentit és una raó per viure, la única en realitat" (AA, 65).

És a dir, només instal·lat en la intempèrie, l'home té la possibilitat de deixar de fer estupideses. Només hi haurà ètica, per dir-ho així, quan ja l'ésser no esperi res. Perquè l'ésser "es troba en algún lloc entre el ser i el no-ser, entre dues ficcions" (AA,116). Fixem-nos com Cioran es desempallega de la realitat del ser de l'ésser, posant-la al mateix nivell que la del no-ser. Pensament abismal, pensem, que només el sobrehumà de Nietzsche hauria de poder entendre i viure, com a autèntic heroi modern, l'heroi metafísic, que viu tenint a cada mà els dos extrems de la consciència.
Perquè tot és a la vida i no hi ha res a la mort. Com diu Macedonio, la mort no és. Cioran exclama: "el món comença i acaba en nosaltres. Només existeix la nostra consciència, ella ho és tot i aquest tot desapareix en ella. Al morir no abandonem res. Perquè llavors tants enfarfecs al voltant d'un esdeveniment que no és cap esdeveniment?" (AA,189).

I ho remata: "Morir és provar que sabem defensar-nos" (AA,195)

Casta no n'hi falta, a Cioran. Quan vol és demolidor. I ho és sempre que pot, obsessivament, sense treva. L'error és néixer.


La traïció metafísica

L'univers comença i acaba en cada individu. Estem , sempre, necessàriament sols. (PD,73 i 161). La mort no és.

Però els individus, assenyala, no ho volen saber. Es neguen a saber i a actuar en conseqüència. I cometen una doble traïció: la primera, no voler-ne ser conscients. La segona, ser conscient de que no en vols ser conscient. Som un Judes amb l'anima de Buda (PD, 75). És a dir, sabem perfectament quina és la bona manera, però l'esforç que ens comportaria el menyspreem, per acomodar-nos a una realitat immediatament més fàcil. Ens comportem, diu, com uns fanàtics del l'ésser, del voler ser (PD,77). Fins i tot els escèptics són fanàtics del seu escepticisme. I tot per no veure'ns tal com som , i renunciar a ser, a estar passiu, a no fer, a viure en la inacció, que és el que ell ha intentat tota la seva vida. Perquè no ens adonem que cada desig, ens diu, humilia la suma de les nostres veritats, ja que cada desig recrea el món, però amb ell recrea una mentida, que llavors cadascun dels nostres pensaments, si no som traïdors, aniquila. Però som traïdors, doblement. Miquel Bauçà en dirà "l'estultícia" general dels individus. I no només això, sinó que el nostres bons pensaments acaben invariablement com "Un àngel protegit per un guàrdia civil: així moren les veritats i expiren els entusiasmes" (PD.94) I afegeix: "Gràcies a que tots som impostors, ens suportem els uns als altres" (PD, 123).


El poeta

Només la figura del poeta provoca a Cioran respecte i admiració, perquè el poeta no s'enganya i es lliure a l'audàcia de ser ell mateix: "És en els poetes, i no en els filòsofs, on s'aprèn l'audàcia de ser un mateix" (PD,118); "Passejar-se sense conviccions i sol no és propi d'un home, ni tant sols d'un sant; de vegades, però, ho és d'un poeta..."(íbid).

 

La decadència irreversible

Però aquest elogi no el treu del catastrofisme:

"De la Ilíada a la Psicopatologia: aquest és tot el camí de l'home" (PD,131); "La psicologia és la tomba de l'heroi".

Cada civilització és tant sols un "sistema d'equivocacions". A l'iniciar-se, s'engendren els valors; en el crepuscle, usats i derrotats, són abolits. (PD,132) La consciència ha penetrat a tot arreu, de tal manera, que l'home ja no viu en l'existència, sinó en la teoria de l'existència (PD,130) Però "Batejant les coses i els successos eludim allò inexplicable" (PD,138) O sigui, que tapem em Misteri, que diria Macedonio, enfarfegats en la creença, plens de deliris de l'ànima, i entossudits en perpetuar-nos: "Qui a qualsevol preu es vol perpetuar gairebé no es distingeix del gos: encara és naturalesa" (PD,142) I al mateix temps, "entossudit fora de les seves vies, fora dels seus instints, l'home ha acabat en un carreró sense sortida" (PD,192).

O sigui que estem en continua contradicció, perquè no deixem de ser naturalesa, i quan en sortim, ens perdem en l'imaginari o en la consciència. No hi ha, per tant, possibilitat vertadera, estem atrapats, fem el que fem. Si animals, actuem com bèsties. Si àngels, no podem fer res, car qualsevol estat d'atenció és un exercici que porta a un acte d'aniquilació (PD,175)

O sigui que confessa que per poder ser bo (ètic) ell només ha trobat un camí:

"Després d'haver elegit la flema de l'imbècil i l'apatia de l'àngel, m'he exclòs dels actes i, com que la bondat és incompatible amb la vida, m'he podrit per a ser bo" (PD, 167)

Heus aquí la paradoxa terrible de Cioran: només destruint-nos, ens regenerarem. I aquest estat és el que li provoca l'eufòria, la vitalitat. Quan ja no tens res, ens diu, comença la vertadera força. Ni la vida ni la mort importen, i el deslliurament de tot és el que et constitueix realment. Paradoxa, altre vegada: l'esperit neix de la destrucció, com un àngel terrible. L'ànsia negativa, per tant, d'aniquilació de Cioran és la veu profunda de tot el seu pensar. Quan aquí i allà troba alguna llum, no tarda gens a veure'n la perversió, i per tant la inutilitat. Tot queda dissolt, perquè el seu pensar és sempre dissolvent, desfent-ho tot en el no-res. I encara exclama:

"¡El miracle de no haver rebentat sota el pes de tanta inexistència!" (AA,195)

Per això, una i altre vegada, fa l'elogi de tots els moments de decadència que observa en la Història. Perquè només en aquell moment, tardoral, trist i melangiós, el passejant troba consol, mentre veu caure tots els deliris i imaginacions en la tomba del temps.

 

La contradicció final

I la contradicció final: només sense-sentit la vida pren sentit. (AA,65). Apareix una i altre vegada en els seus textos aquesta aporia, que de fet està relacionada amb la intempèrie i amb l'ètica. Sense desenvolupar-ho, Cioran ens ve a dir que només superant la falsa il·lusió de realitat ( la mateixa idea de la des-realització i irrealització del lector en Macedonio), podem entrar, entrem, en la vertadera realitat, la de la consciència absoluta més enllà de tot. A Cioran, aquest saber sentit, l'allibera de l'horror i absurd de la realitat, ja que en la consciència és l'únic lloc on el jo queda lliure, perdut, però lliure, sol, però lliure, desenganyat, però lliure, lliure perquè res s'ha de justificar, res s'ha de fer, res s'ha de creure, i tot és possible. I llavors pot  riure, sense cap por, perquè res hi ha a perdre. Llavors ja es pot existir realment com un humà, i no com una bèstia, que és allò que fa la majoria dels humans.

 

Síntesi

                                                                                                                                  "La única, la vertadera mala sort: néixer" (DI, 15)

Heus aquí Cioran pur. En un altre moment ens ho diu: el que perdem al néixer és el mateix que el morir, TOT.
La irrefutabilitat d'aquest pensament realment metafísic és l'eix de tota la seva obra. Ens ho podíem haver estalviat tot, perquè ja ho teníem TOT, en l'estat d'inexistència o en l'estat d'absoluta inconsciència. Qui ens va fer caure? Perquè? Absurd, horror de procrear per res, i de fer ser per patir. La vida,en definitiva, és una fastuosa pèrdua de temps. I qui no ho vegi així, com ens diu, o no ha entès res, o no vol entendre res, o està encara al nivell d'un gos. "Si ho hagués sabut, hagués avortat", li diu la seva mare. I llavors ell ho entén tot. Als vint anys.


JMa Uyà, La Telleda, febrer 2010.

(Sessió 25/02/2010)



NOTES:

1. Gallimard, París, 1949. Edició en castellà, de Fernando Savater, Breviario de podredumbre, Taurus, 1983 (1972), pág. 136. Traducció al català de JMa Uyà. Totes les citacions de Cioran han estat traduides de les edicions castellanes. Veure la bibliografía.

2. "…imagínese la proeza: en seis lustros, un escritor de París (¡ i de chez Gallimard!) no ha inventado ninguna nueva doctrina, no ha patrocinado ningún movimiento intelectual revulsivo, no ha acuñado ninguna terminología o jerga característica, no ha traído ninguna buena nueva a compartir con las ya existentes, no ha salido o entrado media docena de veces en significativos partidos o iglesias, aureolado de sonadas polémicas, no ha tomado postura sobre los acontecimientos del día, no ha firmado manifiestos ni cartas de enérgica repulsa, no ha estado de moda, no ha pasado de moda, no ha sido condecorado ni ha desayunado con Giscard, no ha dado conferencias ni ha sido invitado por ninguna universidad extranjera a explicar sus puntos de vista…y, sin embargo, no ha dejado de pensar, en el sentido más enérgico del término, y de escribir lo que pensaba, y ha ayudado-por vía negativa- a pensar a muchos (…)" .Fernando Savater, Adiós a la filosofía, Alianza Ed, Madrid, 1980, p.IV

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010