Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra  |  Borges  |  Apunt  |  Apunt Borges

Inici  >  Flâneur a la finestra

JORGE LUIS BORGES (1899-1987)

JMa UYÀ


Borges, la literatura sense ànima

Imagineu a algú que als sis anys declara al seu pare la intenció de ser escriptor. Que als vuit anys escriu un breu tractat de mitologia en anglès (aquest algú és argentí), i un relat a partir d'una escena del Quixot. Que als deus anys publica en un diari la versió castellana d'un relat d'Oscar Wilde. Que aquest ésser és traslladat als quinze anys, amb tota la família , a Suïssa, on fa el batxillerat en el mateix institut ginebrí de Calvino, on aprèn alemany, té amics jueus que l'inicien en el simbolisme francès, en Rimbaud i en l'expressionisme alemany. Posem que aquest noi el passegen per tot Europa, Milà, París, Londres...i finalment a Espanya, primer a Barcelona, després a Palma i més tard a Madrid, i allí coneix la flor i nata de la poesia i la intel·lectualitat del moment, com Valle-Inclan, J.R.J o Ortega i Gasset, i també a Rafael Cansino Assens, el qual ell diu que és el seu mestre, i a l'inefable Ramón Gómez de la Serna, i encara té temps de pertànyer a un moviment avantguardista, l'ultraïsme, basat en la metàfora, i de fundar un parell de revistes abans que la seva família consideri que set anys fora han estat suficients per la formació del futur escriptor, i tornin el 1921 tots a Buenos Aires, i allí, només d'arribar, a aquest jove fenomen, se li apareix davant per davant Macedonio Fernández, que va a visitar el seu pare, vell amic d'estudis, un Macedonio ja de 47 anys, vidu, i metafísic.

Aquest noi,el 1923, publica el seu primer llibre de poemes, titulat Fervor de Buenos Aires, i titula el primer poema La Recoleta (o sigui, el cementiri urbà de BsAs), que comença amb els següents versos:

Convencidos de caducidad / por tantas nobles certidumbres de polvo,
nos demoramos y bajamos la voz / entre lentas filas de panteones
cuya retórica de sombra y de mármol / promete o prefigura la deseable
dignidad de haber muerto.

Per tenir 24 anys, i portar tant temps preparant-se per ser escriptor,la primera cosa que ens diu és terrible. Aquest noi, diríem, és un romàntic, i vol estar mort.

En absolut. Morirà als vuitanta vuit anys, completament cec des dels trenta nou, aclamat per una fama mundial, i reconegut l'escriptor més gran del segle XX en molts cercles intel·lectuals, fins al punt que, entre moltíssim altres honors anteriors i posteriors, serà Doctor Honoris Causa de la Universitat d'Oxford. I se li deixarà la càtedra Charles Eliot Norton de Harvard, el 1967, perquè l'utilitzi com a tribuna. Però ja el 1964, la revista l'Herne de París, amb la plana major dels estructuralistes, li haurà dedicat un número especial, i haurà estat condecorat pel govern francès el 1962 i ja abans, el 1961 haurà compartit amb Samuel Beckett el premi Formentor dels editors , i des del 1952 que a França s'han anat traduint tots els seus llibres, on són llegits amb fervor. Excepte el Nobel, que no li van perdonar els seus titubejos amb els militars argentins, a la seva mort haurà assolit tota la fama possible i la immortalitat, tal com ell desitjava.

Però llavors, aquests primers versos i aquesta fama, com lliguen? La fama no la va guanyar amb un missatge vital, d'amor, positiu? Doncs no. La fama la va assolir per la grandiosa manera, l' elaborat estil, la suprema estètica i erudició amb què Borges basteix una mentida literària i un nihilisme amoral, que són allò que reflecteixen perfectament els temps. I d'aquí els premis.

Així, què diu en aquests primers versos? Diu que passeja pel cementiri, pel de la Recoleta i el de la Història, on totes les certeses són pols, les de la vida individual i les de la col·lectiva, per la qual cosa cal anar a poc a poc i baixar la veu , perquè tot alè vital és inútil, tot coneixement una pura imaginació, per la qual cosa, lo millor seria estar morts, perquè la vida no només no és res al morir-te, sinó tampoc mentre estàs, et trobes, et sents viu.

Això mateix ens dirà Emile Cioran en els seus interminables aforismes. Estem, de ple, en el nihilisme. També hi érem amb Sartre i Camús, o amb Macedonio, però una cosa és la mort de Déu, i veure el No-res, i l'altre és declarar la mort de l'ànima i de l'esperit en la persona, declarar que tot és joc, simetria, absurd, repetició, desubicació, laberint, i finalment, no-res en l'ésser, o sigui, mentida. Macedonio manté la Passió, manté l'Altruística, manté l'Arte Conciencial, manté l'Afectivitat. És a dir, manté l'ànima, ja que declara que som un "almismo ayoico" (veure apunts Macedonio Fernández). Borges no manté res d'això en la seva literatura. El seu racionalisme de cartró pedra ho anul·la tot.

Perquè Borges no només farà una literatura nihilista, sinó una literatura sense passió, ni ànima ni amor, ni esperit, ni desig, ni sexe, ni vida. Farà una literatura de formes perfectes i buides, negatòries i negatives, on l'estructura, a la manera del relat policíac, serà la base d'un virtuosisme fred per dir les coses més fredes, però de manera tant sorprenent ( o no, ja que el seu joc , per llegit, acaba cansant), que aconseguirà dir les coses més terribles sense que ningú s'hi fixi, o li sembli part d'una xarada entretinguda o una imaginació esplèndida.

Els intel·lectuals francesos es fregaven les mans amb els relats i poemes de Borges, i no sabien que de fet, ell és fill dels anglesos ( a casa seva es parlava també anglès) i que el seu gran mestre és Berkeley, tal com declara ( Borges no diu, declara) en el pròleg a tota la seva obra poètica (Emecé/Alianza, 1977, BsAs- Madrid, edició ampliada, 1983). És l'empirisme, és Locke, és Hume, qui aporta la magra filosofia materialista i racionalista a Borges. Ell és així de sec en sentiments. Fer literatura empirista és un gran què, realment.

Curiosament, algú que té horror a la realitat, als miralls, a les dones i al sexe. I que va viure tota la seva vida amb la mare, Leonor de Azevedo Suárez, algú que maltractava les criades, ni que fossin velles venerables, algú profundament classista, algú amb mals sentiment aristocràtics, algú sense cap proposta social, a no ser que no el molestessin, i finalment, algú amb una gran sentit de la fama, pròpia, evidentment.

Però a aquest algú se li va creuar un diable angèlic, Macedonio Fernández. I d'aquesta topada, estranya, la del jove Borges, vestit elegantíssim, com tots els seus amics de la revista Martín Fierro, algú amic de la Victoria Ocampo, escoltant un molt abrigat i escabellat i visionari Macedonio, allà, en una "estancia" perduda, en una casa sense terra, allà, en un "arrabal" del gran Buenos Aires, d'aquesta topada, va sortir inexplicablement la terrible i encantadora literatura de Borges, que sembla com si li hagués encarregat Maurice Blanchot en persona, tal és la perfecció diamantina de la seva tragèdia nihilista absoluta. Mai Macedonio el va reconèixer ni com a alumne ni com a deixeble, i els pocs moments que en parla, són sempre irònics amb el fill del seu amic. Ben al contrari, Borges el declara mestre seu, mestre socràtic, i fins i tot li va publicar una antologia el 1962, i en una entrevista va reconèixer que Macedonio era un metafísic, i ell no. Però l'ocultació de Macedonio per part de Borges és evident: l'elogi és tant fals com la idea literària de Borges.

Vladimir Nabokov escriu al Time del 23 de Maig del 1969:

"Al començament ens va encantar a la Vera i a mi llegir Borges. Ens semblava que estàvem en un pòrtic, però més tard vam comprendre que no hi havia casa".

L'opinió de Nabokov també és un diamant: la casa de la vida queda desballestada: ni Déu, ni Absolut, ni Veritat, ni Realitat, ni existència, ni Unitat ni Amor. Ni "jo", ni autor, ni obra, tal com assenyala Maurice Blanchot. El conceptes de la cultura occidental anorreats a través d' estilitzades ficcions i poemes.

La literatura és una estructura imaginària que inclou la filosofia i tot el saber. La cultura és una immensa Biblioteca, de la qual Borges n'és el bibliotecari, que no té inici ni final, ni dalt ni baix, i allò que va dir Shakespeare també ho pot haver dit qualsevol, i escriure és només el comentari del comentari del comentari...

El llenguatge no és la realitat. De fet, no tenim ni idea de què és la realitat. Llavors el llenguatge és fals. Si és fals, el saber també és fals, i per tant l'erudició d'aquest saber, la seva Història, es pot falsejar, i els autors reals són imaginaris, i els imaginaris reals, i hi ha falsos Borges, i tot s'omple d'apòcrifs. El teixit dels textos de Borges és un teixit laberíntic de falses veritats i de veritats falses, és un ordit (amb tot allò de sistema regular i racional, matemàtic, del fet de teixir, racional i tècnic) d'erudició que desqualifica l'erudició a base d'erudició. O sigui, que desqualifica el saber.

Però oh, atenció, que aquest saber que desqualifica Borges és racional i racionalista. És lògic. Aquest saber no pot de cap manera justificar ni el temps, ni l'existència, ni l'experiència, ni l'altre, ni l'amor, ni la vida, ni la mort. Per tant, els nega. Com?

A través d'una extraordinària variació aparent de formes intel·lectualitzades amb un sol tema: la impossibilitat de fer sentit. Amb quin recurs? Amb l'analogia i la paradoxa: tot és igual a tot i res és coherent amb res, de manera que tot saber és circular, i qualsevol inici és el seu final ( no es tracta pas aquí de l'Etern Retorn de Nietzsche, tema que tant va atabalar a Maurice Blanchot. En Nietzsche es tracta d'un tema ètic: fes cada cosa com si volguessis que es tornes a repetir). Oxímoron + metàfora+analogia+símbol+ topoi= Literatura Paradoxal, Tautològica i Circular. Si la paradoxa de l'oxímoron es metaforitza en una infinita analogia que només és llenguatge, que no és la realitat, que no és la veritat, que no té substància, llavors Tot és Tot, i Res és Res.

No hi ha esperit, no hi ha ètica, perquè res és comprovable, res té referència. En un text de La rosa profunda (1975), titulat "Gènesis, IV, 8", escriu:

"Fue en el primer desierto. /Dos brazos arrojaron una gran piedra./No hubo un grito.
Hubo sangre. / Hubo por primera vez la muerte. / Ya no recuerdo si fui Abel o Caín."


Perquè amb Borges no estem en el món dels humans, sinó en el món dels arquetips, en un idealisme enyorat que sap que no tornarà, però que Borges remena i remena de manera negativa, incapaç de sortir dels abstractes i dels conceptes, que ell mateix, anhelant-los, nega. "La estètica de Borges responde a la ética de su metafísica, que es el refugio en su mundo poético de arquetipos" (Z. Gertel, Borges y su retorno a la poesia,1967). Però és que Borges viu ell mateix l'oxímoron de la seva realitat, la que ell no pot viure, perquè no li val, i la que crea, on viu l'altre Borges, però que tampoc li val. Així, en el poema "Emerson" (cada personatge que recrea, acaba essent ell) el filòsof nord-americà assenyala al final: "Leí los libros esenciales/ Y otros compuse que el oscuro olvido/ no ha de borrar. Un dios me ha concedido / Lo que es dado saber a los mortales ./ Por todo el continente anda mi nombre; / No he vivido. Quisiera ser otro hombre". I afegeix Ernesto Sábato, el seu antagonista argentí:

"En apariencia, la literatura de Borges és de índole metafísica, pero en rigor sus dilemas son meros juegos de ingenio. En sus relatos no hay verdadera vida ni verdadera muerte" . (Los dos Borges, Rev.Índice, 150-151, 1961)

Curiós treball el de Borges: essent un idealista, comprèn el fracàs de l'idealisme, i per via empirista, arriba al nihilisme. Però com que no baixa a la passió real, carnal, sensible, es queda en un cel negatiu d'idees fracassades. I ens ho explica amb un estil clàssic, sentenciós, però acaba formant un mosaic barroc, excessiu, tràgic. La dicotomia clàssic/barroc, a partir de l'idealisme romàntic, però mixturat per l'empirisme anglosaxó, dóna la curiositat literària que és Borges, que ens ofereix un producte únic, elitista, perfecte, però fals. I no perquè no sigui veritat el que diu (moltes coses de la metafísica les ha après de Macedonio) sinó des del punt de vista en què ens ho diu, que és el de la impersonalitat, el de la falta total d'humanitat.

Borges fa anar totes les metafísiques amunt i avall. El teísme, la mitologia, la religió, el nominalisme, l'empirisme, el racionalisme, el romanticisme, la ciència, etc, van sortint una i altre vegada, en els esboços de personatges dels seus contes, sempre plans, sense psicologia, i en els versos declamatoris de la seva poesia, però ell no fa mai metafísica. Es limita a declarar el fi de la metafísica, en un exercici metaliterari impersonal i indefinit.

Un Borges lector es converteix en compilador i selecciona uns materials literaris que un altre Borges, el recreador, resitua literàriament, poèticament o metafísicament, i encara un altre Borges, el poeta, el narrador, acaba escrivint: tot plegat arriba a un lector que reinicia el procés en un sentit invers, però també en un sentit present, que és l'efecte que cerca Borges en fer una reinterpretació del passat, d'allò dit, en funció d'una visió metafísica present negativa. La trama de motius i de creació és indefinida i interminable. És casual que sigui Borges qui fa els textos. Aquesta fal·làcia és la que ven Borges amb gran èxit. Però el missatge de cada text, per ínfim que sigui ( de fet els textos són moments, fragments, no hi ha construcció, edifici), és la pròpia negació de la veritat de cada text, de qualsevol text anterior en funció d'un present negatiu. Fa un discurs sobre el discurs negant el discurs.
 

Procediments
1) El Laberint: "No habrá nunca una puerta. Estás adentro / Y el alcázar abarca el universo / Y no tiene anverso ni reverso/ Ni externo muro ni secreto centro. / No esperes que el rigor de tu camino / Que tercamente se bifurca en otro, / Que tercamente se bifurca en otro,/ Tendrá fin. Es de hierro tu destino / Como tu juez. No aguardes la embestida / Del toro que es un hombre y cuya extraña / Forma plural da horror a la maraña / De interminable piedra entretejida. / No existe. Nada esperes. Ni siquiera / En el negro crepúsculo la fiera." (Laberinto, ELS, 1969)

La majoria de motius de Borges els trobem en aquest poema. La vida, el jo, és un tot sense centre ni exterior, ni obertura, pura repetició horrorosa de la vida en la mort de manera interminable, un minotaure que ets tu mateix del qual no et podràs mai alliberar perquè no vindrà ningú a alliberar-te mentre siguis viu.
El laberint resulta la imatge racionalista del caos.

2) El Mirall, que multiplica la realitat, però com una imatge tancada i no dialèctica, on es veu la mentida repetida infinitament, de manera circular, fatalment doble i inaccessible, perquè l'altre cantó no existeix. Déu és el mirall de l'home. La Idea és el mirall de l'home. El llenguatge és el mirall de l'home. L'altre és el mirall de cadascú. La mort és el mirall de la vida. Diu que li ve de la infància, quan de petit , a la nit, es veia repetit en la "luna de enfrente" de l'armari antic de la família. Així titula el seu segon llibre. L'horror a la multiplicitat ,a la pluralitat, esdevenen motius en Borges. També les dones, perquè multipliquen l'horror.

3) El Tigre (el jaguar): el misteri de la vida, la bellesa impenetrable, la violència salvatge, la natura, allò incomprensible. L'instint. L'absolut inconscient de la realitat. Tot allò que admira Borges i l'horroritza alhora.

4) El Mite: utilització constant de totes les variants mítiques de totes les cultures i religions, en un registre erudit, que no amaga l'ús irònic, antimític, destructor, mai creador. El mite és l'excusa perfecte per assenyalar, sense dir res, l'absurd de l'home, capaç d'inventar històries fabuloses. Els tergiversa, el llegeix del revés, els corromp en cada relat, sota l'aparença de l'admiració, fins que els porta a la negació o a l'absurd. I si cal, s'inventa mites, jocs cabalístics, com en el conte l'Aleph, el més conegut dels seus relats, on situa tot l'univers sota el tercer esglaó del subterrani de la casa d'un amic argentí. Allí, estirat, a les fosques, veus l'Aleph, la primera lletra hebraica, on hi és tot.

5) Metaliteratura, estructura, joc. Creació de textos que revelen la fatalitat de qualsevol acte d'escriptura. Estructura reiterativa, joc de peces que encaixen fatalment, i visió sincrònica absoluta per analogia temporal, sota un sol principi, que enuncia Umberto Eco parlant de Borges (De los espejos y otros ensayos,Lumen, Barcelona, 1988, p.183) en una sola frase clarivident: "La lógica (la misma) de la Mente y del Mundo son ambas una Ilògica. Una ilógica férrea. Sólo con esa condición puede Pierre Menard reescribir "él mismo" Don Quijote".

Es refereix a un altre dels contes famosos de Borges, "Pierre Menard, autor del Quijote", on un escriptor simbolista francès del XIX , que escriu, atenció, no pas reescriu, el Quixot íntegrament, com un propòsit deliberat d'escriptura pròpia que, casualment, és igual que el Quixot. Aquest conte és el lloc on Borges s'eleva en el seu joc metaliterari fins al deliri, però que conté una frase clarivident, la única que ens vol dir alguna cosa seriosa en tot el conte:
"No hay ejercicio intelectual que no sea finalmente inútil".

Metafísica

Pur nominalisme sense esperit ni realitat.

La filiació vindria a ser aquesta, en la tradició escèptica sobre el llenguatge:

Sofistes / Plató- nisme buit/ nominalistes medievals/ Locke-Berkeley-Hume: empirisme anglès/ simbolistes francesos, tradició de llenguatge pur / positivistes: recerca de la veritat del llenguatge/ semiòtica: ús del signe/ estructuralistes: el llenguatge és una estructura autosignificant i autoreferenciada.

Si "veritas in dicto, non in re consistet", com va dir Hobbes, un altre anglosaxó, i/ però si el "dicto" no és fiable, ( i no ho és, si es fa servir només de manera racionalista), llavors, l'edifici de la veritat s'ensorra. No hi ha relació coneixement –realitat. El coneixement és una ficció. La metafísica és impossible.

Curiosament, això implica, con en Blanchot, una mística negativa, per defecte, car si no es pot saber res, llavors estem místics de cos present, ja que la nostra unió amb la realitat, total, no és explicable, i en canvi és. Aquesta és una idea de Macedonio que Borges no comenta mai, però que es dedueix dels seus textos.

La realitat, el Real, queda elidit, vers un món d'arquetips ideals negatius.
Del Real treu l'altre, pur mirall imaginat, la culpa (si no hi ha veritat), l'amor (en tant que esperit), i l'amor (en tant que sexe –reproducció).

Aquesta abstracció de la Vida, acaba creant un Buit Empíric (que la Raó ha deduït negativament).

Només cal analitzar aquesta frase del poema "El suïcida" (LRP, 1975):

"Lego la nada a nadie"

Aquesta frase és sintàcticament correcte, estilísticament impecable, de contingut paradoxal,d'estil sentenciós, de metafísica zero...però és....existencialment impossible.

Aquí és on trobem atrapat a Borges, perquè la seva literatura és, en el fons, una tragèdia negativa que neix d'una impostura vital, o una fugida psíquica. El seu intent de ser clàssic en la forma, de ser racionalista, de ser empirista, no li amaga el seu estat de romanticisme idealista amargat. Pot enganyar al lector "poco avezado", que diria ell, pot enganyar amb el seu estil sentenciós, ferm, breu, marmori, pot despistar amb el cúmul de paradoxes i de comentaris erudits amb què disfressa allò que vol dir o allò, més aviat, que no vol dir, pot, fins i tot, declarar que l'únic que pot fer és que la retòrica ocupi el lloc de la revelació, ja que no hi ha res a revelar, pot dir-nos que ja que ha d'escriure i és conscient que aquest escriure és impossible, car ha de parlar d'allò que no es pot parlar (M. Blanchot), que ho faci de la manera més aristocràtica, noble i senyorial que pot, però...

Ell sap les seves possibilitats en el camp del coneixement, no és pas ingenu. I si Borges no és prou poeta, és perquè pensa que no se'n pot ser. I si no és prou metafísic, és perquè no veu que hi hagi cap possibilitat metafísica.

El que fa és aixecar un monument retòric per clavar l'acta de defunció de les eines actuals, fins ara, de comprensió del món, i també com a eines de valoració moral, i com a eines d'existència vital. Podem estar d'acord amb la primera cosa, gens en els altres dues. I aquest és el problema: Borges no ens deixa marge, i justifica qualsevol cosa. Borges no té cap actitud ètica. Borges no creu en l'ètica. Només creu en l'intel·lecte, el qual es situa tràgicament, car fa allò que ja va indicar Sófocles, que la vidència tràgica apareix en el mirar l'existència en la seva totalitat, la qual sobrepassa la capacitat intel·lectual de l'home.

Aquesta és la "hybris" de Borges, que la vida li va adornar amb la ceguesa (perquè volia veure, si la realitat l'hi era insuportable?, podríem dir sarcàsticament), i que ell va saber explotar tant magníficament, fent-se passar per un ésser oracular.

I no és que no tingui raó. Raó, el que és Raó, Borges la té tota, perquè l'aprèn de Macedonio, ja que en síntesis, la desrealització absoluta que practica neix d'allò que diu Macedonio, i de tota la cultura occidental , la qual, com anem veient en aquest curs, efectivament ha arribat al no saber. Però el que no li va dir Macedonio és que el "jo" no pogués viure sense saber res. Clarament ho veu Ernesto Sábato quan diu:

"Para este género de escritor, lo único digno de una gran literatura és el espíritu puro; cuando lo único digno de una gran literatura es el espíritu impuro, es decir, el hombre, el hombre que vive en este confuso universo heracliteano, no el símbolo que reside en el cielo platónico. Puesto que lo característico del ser humano no es su espíritu puro, sino esa oscura y desgarradora región intermedia que podemos llamar alma, en que acontece lo más grave de la existencia (Ernesto Sábato, "Los dos Borges" Revista Índice, 150-151, 1961, p.6-7).

JMa Uyà / Gener 2010


(Sessió 11/02/2010)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010