Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra  |  Baudelaire  |  Apunts  |  El "mal" a Baudelaire

Inici  >  Flâneur a la finestra

APUNT 1. EL “MAL” a BAUDELAIRE (primera aproximació)

J. JUBERT GRUART




¿Per què “Les flors del mal”? ¿A quina mena de “mal” es refereix, a l’any 1857,  Baudelaire, per titular així uns poemes escrits abans dels seus 36 anys d’edat? ¿El títols -– Les lesbianes, Els Llims.- anteriors al finalment escollit, ens poden servir de referents interpretatius?
La clau (una de les claus) l’ofereix el mateix Baudelarie en un poema enviat a Sainte-Beuve a finals de l’any 1844 o principis de 1845, quan té 23-24 anys i ja ha viscut la plenitud disbauxada del seu primer any de majoria d’edat (i de gaudi i malbaratament de l’herència paterna):

    Et moi qui dés quinze ans vers le gouffre enchaîné,
    .......
    (I jo que des dels quinze anys vers l’abisme (soc) arrastrat...)

Baudelaire
Baudelaire

Així doncs i en primer lloc, l’aparició de l’abisme (le gouffre);  la mirada dins de l’abisme (on anatemàticament hi ha el dipòsit del mal). D’aquesta mirada, el jove Baudelaire en rep un reflex no absolutament desagradable ni repulsiu; hi copsa, en el mal, un atractiu, una bellesa. Anys més tard i en diferents ocasions, amb constància renovada, destaca Baudelaire, la captació de la bellesa i el plaer (parcial o intens) que van lligats a la pobresa, al vici, a l’alcoholisme, a la drogoaddicció, a la vellesa, a la lletjor, als ambients marginals,...avançant-se  un segle als moviments underground, al rock i al punk ..... Desbanca el monopoli dels benpensants sobre el que ha d’ésser qualificat tòpicament de bé i de bellesa (tradicionalment bucòlica i abstracte, la bellesa clàssica) i el fa compartir amb el mal o  el suposat mal. Perquè el que l’atrau,  allò del que en treu una experiència de gaudi, en primer lloc estètic, tot i que conté “més tristesa que gràcia”,  és d’aquest entorn específicament urbà, sordit,... Baudelaire, jove rebel, obté gaudi estètic contemplant el carrer, les prostitutes joves i no tan joves, l’enllumenat de gas i les multituds que passen, les velles i les vídues amb un nen,...

Courbet, pintor, amic de Baudelaire i company d’aventures revolucionaries i de projectes, durant l’any 1848 i abans i després, que pintarà a l’any 1866 L’origen du monde, comparteix aquest criteri d’avaluació com a  bell d’allò (p.e. uns genitals femenins, generosament mostrats, de fet oferts) que és anatemitzat i prohibit a la mirada burgesa i convencional. I és aquí on, precisament, la mirada i la paraula, el poema baudelarià s’extasien. És en el carrer i en les cases de putes, en les tabernes i altres indrets ineludiblement relacionats (i no en els salons il·lustrats) on Baudelaire i troba “l’aspecte èpic del quotidià” i “l’heroisme de la vida moderna (que) ens envolta i ens encercla”.

Per Baudelaire, tot alló que és “natural” (és a dir, portant-lo a llenguatge i conceptualització actual: tot allò que és biològic i instintiu) conté el Mal. L’esser humà és dolent “per natura”. I sols el que és “artificial” és ètic i, alhora, estètic (és a dir: bell).
En conseqüència, en el Mal també hi ha Bellesa i Baudelaire es proposa, ben jove (amb el seu projecte antiguió de ser poeta) extreure, expressar la bellesa que hi ha en aquest mal. Vol recollir les flors que creixen, que floreixen en el sí d’aquest mal. Proclama una nova Estètica: la d’allò que en la vida marginal d’una gran ciutat, com París, és inapreciat.  “El meravellós –escriu- ens envolta com una atmosfera; però nosaltres no ho veiem”. Està davant nostre, ho mirem (si arribem a mirar-ho, doncs és tan fugaç i transitori) i no ho veuen (veiem). Hi ha inusitada bellesa en allò que s’esdevé i passa (i que sols el flâneur, aquest nou flâneur, podrà copsar).

I ja ho fa precoçment, contemplant aquelles obres d’art rebutjades dels salons oficials (o admeses i ridiculitzades en els Salons de 1845 i 1846, quan té 24 i 25 anys): ha vist un”nou” art que relata i dona resposta aprovatòria al quotidià (una estació de tren, de Manet, o un enterrament de poble pintat per Courbet), el que ell anomena “la vida moderna”, i que tant escandalitza als seus contemporanis. Ha copsat (a aprés a copsar) la bellesa del món subterrani de la gran ciutat (París). Ha descobert una “bellesa particular”, diferent, “inherent a passions noves”. Descobreix que el que fa bell una cosa (persona o objecte, esdeveniment o carrer) és la passió (“les nostres passions particulars”), “l’element particular de cada bellesa prové de les passions”. I com que nosaltres tenim, conclou, les nostres passions particulars, també tenim la  nostra bellesa. “Doncs la bellesa absoluta i eterna no existeix; és sols una abstracció, recollida de la superfície general de les belleses diverses”. La funció de l’artista modern radica en copsar i plasmar el que és contemporani (“el present té, com cada temps (o època), la seva pròpia bellesa –que els artistes han de plasmar”, “la tasca de cercar i explicar la bellesa en la modernitat”, incloïda “la bellesa particular del mal o el bell en l’horrible”, ni que sigui “l’aprimament inflamat de la tisis o els arrodoniments de l’adipositat, aquesta horrorosa salut de la mandra”, doncs “el que fa la bellesa particular d’aquestes imatges és la seva fecunditat moral” (v. “Les dones i les donotes” a "El pintor de la vida moderna”, 1863) . És per això que Baudelaire –quasi mai ben explicat o entès, en aquest tema- afirma que hi ha una “bellesa particular de l’època moderna”; i aquesta bellesa està (ell la troba i la poetitza, en vers o en prosa) en “els subterranis d’una gran ciutat” (evidentment, París). “Sols hem d’obrir els ulls i expressar en poesia nova aquesta nova estètica”. L’estètica, per exemple, de les lesbianes, de les velles, de les prostitutes, de l’addicció a l’opi, de l’alcoholisme, dels gats i de l’ “ennui” (entre altres). Penetrar en els llimbs.

Baudelaire recol·lecta algunes d’aquestes flors i en fa un ram: això son Les flors del mal i L’spleen de París.

    “- Soyez béni, mon Dieu, qui donnez la souffrance
        .....................

      Je sais que la douler est la noblesse unique

       ...................


 13 Març, 2008



Nota de JMa Uyà (18,III, 2008)
... però, potser, jo afegiria l'ideal caigut (en observar bellesa al mal i, potser, mal en la bellesa), i per tant, el principi de la caiguda necessària (dic caiguda per fer servir el mateixos termes idealistes -/macedonianament no hi ha cap caiguda, ni cap elevació) a la observació de la realitat en estricte observació realista, sentida, objectivada com a subjectiva per sempre i ja està. O sigui, la caiguda en la perplexitat, com deia vostè, o sigui, l'aparició de la metafísica despullada d'ideal, de mite o d'origen. D'aquí les flors del mal, filles del gouffre, sobretot, perquè Baudelaire, com tothom, jo i vostè, patim de la bellesa caiguda, i a ningú li agrada la "merda" urbana, i a Baudelaire tampoc.
 
jma



Diatari de vacances, I

J. Jubert Gruart

“Schopenhauer (1781-1860), contemporani de Baudelaire (1821-1867), escrigué: en un principi fou el mal; el mal és el motor de la vida; no fou un déu (benèfic) sinó el diable, el creador; el mal en la natura; el mal, l’error màxim de la natura: els humans; el mal sense sentit; el patiment inútil; l’existir inútil. En conseqüència: el valor de les foteses; el valor del present, dels presents múltiples, continuats, successius, no simultanis, del benestar que passa i s’esvaeix, de la consciència de benestar, de gaudi, de plaer,... que ja no és... (tot i que no escrigué tot això, doncs qui ho escriu és el lector de Schopenhauer).

Mentre Baudelaire, contemporani de Schopenhauer (i amb seguretat sempre (in)segura, absolutament i (in)necessàriament desconeguts l’un de l’altre), escriu (en la lletra nova del lector): El mal fa necessari el naixement de la moral (i, desapareguda o esvaïda la moral, la continuïtat del mal fa necessària l’emergència de l’Ètica). Sense el Mal, amb el Bé, no hi hauria necessitat –imprescindibilitat- de la moral (normativa)  i de l’Ètica (valorativa). El Mal, inherent i essencial, refrenat incompletament per la moral, engendra la immoralitat (incompliment de la moral). L’Ètica neix de la immoralitat, de la impotència de l’imposició  moral - coercitiva per vèncer (frenar) el Mal. Sols l’elecció (ètica), si es manté (acceptant les conseqüències), pot ser més eficaç que la moral (espantada, defensiva i sempre feble o vulnerable).

Per cloure: L’ÚNIC PROGRÉS ÉS L’ÈTIC.

22, XI, 2006

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010