Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra  |  Blanchot  |  Apunt  |  Apunt Blanchot

Inici  >  Flâneur a la finestra

MAURICE BLANCHOT (1907-2003), O LA NEGACIÓ (MÍSTICA) DEL DISCURS

JMa UYÀ




                                                       Materials complementaris: El "Arte conciencial" de Macedonio Fernández
                                                       Els textos del "Límit"

 

George Bataille, amic de Blanchot.
George Bataille, amic de Blanchot.

Si Maurice Blanchot hagués nascut argentí, hauria dit més o menys el que ens ha dit Macedonio Fernández. Però com que va néixer francès a primers del segle XX, i per tant va ser fill de la molt il·lustrada república i dels seus mètodes d'ensenyament on l'escriptura és una creació escolar infinita, per dir el que volia dir va entrar en un verbalisme paradoxal d'extensió inacabable que, per tal de situar-nos d'entrada, i fins i tot poder prescindir de llegir tot el que ve després, es pot resumir, crec que sense trair-lo massa (es fa difícil no trair a qui no parla clar i no vol parlar clar perquè creu que no es pot parlar clar) , en aquestes vuit qüestions (veure Glossari Blanchot per aclarir-se més):

-que l'existència es totalment presencial
-que el jo és absolut
-que la mort ens limita absolutament
-que Déu ha mort (la divinitat)
-que l'escriptor (vol dir el poeta, però li costa diferenciar-los) és aquell que viu en la consciència d'aquesta desgràcia a causa de la seva solitud essencial, i en la seva experiència tot fent un exercici en el fet d'escriure per tal de rebre allò que mai no sabrà del no saber en la seva atenció sobre el neutre de l'existir en un llarg procés de paciència.
-que l'obra és allà on l'autor desapareix infinitament
-que mai de mai aconseguirà dir res d'allò que l'empeny a dir
-que els discurs, que l'escriptor no pot deixar de fer, perquè hi és cridat, és buit i infinit.

Però per dir això, que és del tot coherent, escriu coses com:
"El temps de l'absència del temps no és dialèctic. En ell, allò que apareix és que no res apareix, l'ésser que es troba en el fons de l'absència d'ésser, que és quan no hi ha res que ja no és quan hi ha quelcom: com si només hi hagués éssers per la pèrdua de l'ésser, quan l'ésser falta. La inversió, que en l'absència del temps ens remet constantment a la presència de l'absència, però aquesta presència com a absència, a l'absència com a afirmació de si mateixa, afirmació on res s'afirma, on res deixa d'afirmar-se, en la pressió constant d'allò indefinit, no és un moviment dialèctic". (EL, 24)

Dit altrament: l'experiència mística no és dialèctica.

La voluntat de Maurice Blanchot d'expressar la paradoxa, el porta contínuament a un escriure paradoxal, que a la tercera frase o al tercer paràgraf es fa inintel·ligible, excepte si s'està en la clau de tot el que està dient (clau anterior al seu discurs), i en tens la voluntat i l'atenció en estat absolut. És a dir, d'una manera molt francesa i d'aquell moment, Blanchot queda atrapat en el seu discurs, no pas en el contingut del discurs, que com hem vist, té uns eixos perfectament assumibles i clars. Volem dir que el cas de Blanchot no és el cas d'altres companys de generació crítico-literària, als quals no els acompanya el contingut (ell mateix ataca en això a Michel Foucault, deixeble seu). Blanchot, dins aquesta rara categoria que és el "maitre-á-penser" francès, resulta ser un crític literari que, fent l'estudi crític de Kafka, de Rilke, de Nietzsche, de Simone Weil, de Beckett, de Dostoievski, etc, s'adona que en realitat tots ells apunten a un lloc impossible de dir, un lloc de transcendència que no apareixerà mai, i que el text que escriuen per dir això que no es pot dir, resulta ser una tensió afirmativa-negativa extraordinària i fracassada en tots els casos. Perquè?

Perquè tots es troben en el límit de la seva experiència sensible i conceptual (aquesta frase tant directa és meva, no de Blanchot).

Però Blanchot, en contes d'entrar directament en la metafísica, com fa Macedonio Fernández o Machado, es manté en el món de la crítica literària, dins el sub-apartat de la crítica del discurs en general, sub-apartat que ell s'inventa, de manera que va escrivint textos cada cop més abstrusos sobre les condicions dels fets literaris (generalitza sempre, sense dir les paraules clau, poesia, poeta i metafísica; ell parla de literatura, escriptor i desgràcia o allò fora), i les infinites paradoxes que això suscita, car l'escriptor (el poeta, per nosaltres) viu directament immers en la paradoxa absoluta. I, efectivament, té tota la raó, l'autor modern es troba en el límit. Tots ens trobem en el límit. Però l'obra de Blanchot és la retòrica sense fi de la consciència del límit en el discurs, en el fet de poder dir, poder seguir dient, o no.

Blanchot no ens aclareix si si o si no, perquè l'autor sempre té dret a tornar-ho a provar, cada nou autor hi té dret, i el fet de fer-ho és necessari, tot i que no sabem perquè.

Així escriu, el 1959 , Le livre à venir (El llibre que vindrà), el 1969, L'entretien infini ( El diàleg inconclús) , el 1973, Le pas au-delà (El pas no-més-enllà), i el 1980, L'écriture du désastre (L'escriptura del desastre), que serien els seus quatre llibres de tesis, on desenvolupa tots els conceptes i tota l'hermenèutica pròpia. Cal adonar-se que la seqüència dels títols ja és una tesis, la seva: el llibre que vindrà serà un diàleg inacabat sobre el pas no més enllà del més enllà, del qual en resulta l'escriptura del desastre (o del fracàs).

Cal afegir a aquests llibres La communauté inavouable (La comunitat inconfesable), del 1983, on tracta, seguint a Bataille i la revista Acèphale, el tema de la comunitat, llibre sorprenent, perquè fa seves tesis que no havien aparegut mai i que pertanyen més aviat a Georges Bataille. També disposa de molts opuscles i de tot un seguit de novel·les (veure la bibliografia) que deixarà d'escriure a mitjans de la dècada dels cinquanta, malgrat que en els seus llibres acostuma a intercalar l'exposició amb diàlegs, d'una manera sovint inintel·ligible. Cal destacar el text de Le pas au-delà, títol que acull una gran ambigüitat, ja que pot ésser el pas més enllà, el no més enllà, el pas no més enllà, el no pas més enllà... degut al caràcter doble de "pas" en francès, igual que en català (en castellà no, per tant l'ambigüitat els hi resulta intraduïble). En realitat parla del límit. L'altre gran text és L'entretien infíni, on, com a L'espace littéraire, va seguint un conjunt d'autors, els quals, però, no explica en la seva obra, sinó en les diverses consideracions que la seva obra li proposen a ell, en relació a la seva idea de la fi del discurs. Aquest llibre és extensíssim i resulta la clau de volta de l'obra de Maurice Blanchot. Hi ha un extens apartat sobre Nietzsche i el nihilisme. Com que no podem ser exhaustius, remeto el lector a tal homèrica lectura, de la qual en aquests apunts en traurem algun concepte.
 

L'acompanyant tràgic
Maurice Blanchot forma part dels anomenats "tres maleïts", car fou amic de Georges Bataillle i del polonès Pierre Klossowky, germà de Balthazar Klossowsky, pintor, anomenat Balthus. Però la seva trajectòria canvià radicalment amb l'entrada dels alemanys a París. Blanchot fou fill d'una rica família resident a Eze, els Alps Marítims, i ell tenia molt clars els seus orígens distingits. Nacionalista catòlic de jove, proper al feixisme, mudà la seva idea veient els alemanys a casa seva, i llavors entra decididament en un espai de progressisme (s'oposa a la guerra d'Argèlia i a De Gaulle, participa en el Maig del 68 i recolza a Mandela en actes públics) però no gaire actiu, perquè té una actitud cada cop més mística en el seu treball literari, i un curiós silenci públic (comparat als seus col·legues generacionals), que el porta a no deixar-se fotografiar mai més. En resum, amic i mestre de tota la generació d'estructuralistes, Blanchot no assolí mai aquesta categoria perquè no la cercà mai. En realitat podríem dir que Maurice Blanchot fou, ha estat fins fa quatre dies, l'acompanyant tràgic, sempre lúcid, dels seus amics estructuralistes, els quals, com anem sabent, munten una tragèdia (del coneixement) sense saber-ho, o , de fet, sense voler saber-ho, que esdevé, amb el temps, una farsa tràgica. Blanchot hi participa només lateralment, bé als inicis, durant els anys trenta, bé en textos ocasionals que, però, tracten temes laterals i de manera poc extensa , comparat al seu cicle de textos centrals. I a poc a poc, i gràcies al seu silenci i a la seva longevitat , fan d'ell el mestre ocult, el savi del grup.

L'únic que sembla que ho sap, però no ho diu, i potser per això no es va deixar fotografiar, és Blanchot mateix, perquè ell ja està en una altre cosa. Ell no fa sociologia, lingüística, antropologia, història, semiòtica, psicologia, culturalisme difós, etc...( i d'això ataca a Foucault), ni ocultisme ni violència , com Bataille, etc. Blanchot no llegeix a ningú per fer una aparença de res, o millor dit, si que ho fa, però en un àmbit metafísic.

Blanchot llegeix els poetes (ell, insisteixo, en diu escriptors), sobretot a Kafka (vuit treballs sobre Kafka), tots a cavall del segle XIX i XX, i curiosament centreeuropeus, i molt poc als francesos, excepte Simone Weil i Mallarmé, una mica Rimbaud i Baudelaire. Què hi llegeix, si seguim el símil del iceberg? L'abisme.
 

L'estructuralisme místic
Blanchot llegeix l'abisme de la literatura moderna. Els autors, la part que veiem, intenten mostrar (no pas amagar) l'abisme que hi ha sota, en aquest cas, dit a la grega, Posidó, el mar, el fons sense fons de tot, perquè l'iceberg és tot l'oceà, tot allò fora de nosaltres, els existents, "l'afora", que en diu. I d'allí (és a dir, del no-res) no en ve res. Silenci absolut. I els escriptors (poetes) son Sísif, dit camusianament, traient del mar del no res les engrunes ( imaginades) del no saber. Són el nostre Machado, escoltant "a orillas del gran silencio".

Per tant, Blanchot fa estructuralisme místic, sense fer altre estructuralisme que la retòrica que fa servir per dir la mística que no sap dir sense fer estructuralisme retòric (amb perdó per la frase blanchotiana que m'ha sortit).

En realitat, fa mística del discurs, i no pas discurs místic, cosa impossible, car la mística no pot tenir discurs ("Un no se qué queda balbuciendo" , Joan de la Creu, dit Sant). En què consisteix aquesta activitat? En la verificació minuciosa de la possibilitat de dir alguna cosa sobre allò essencial (la metafísica) a través de la soledat essencial (la mística) de l'escriptor (el poeta) que ha descobert el límit (el "asombro de ser" de MF), i que el vol dir, però que no el pot dir tot i que l'ha de dir.

I és l'estudi de tots els apartats en què es composa aquesta relació, des de l'escriure, l'escriptor, l'autor, el text, el misteri, la soledat, la literatura com a fenomen, la metàfora, la paradoxa, etc, amb el resultat d'un discurs sobre l'existència mística del discurs, del dir alguna cosa sobre el tot (la metafísica), ja que quan aquesta cosa vol ser dita, no pot ser dita, i per tant fracassa el discurs, que es queda en dir el que no sap ni pot dir; es queda, el discurs, per dir-ho així, místic.

Però d'això no en parla, Blanchot, de la mística. Ell parla del discurs que s'ha acabat quedant místic. O sigui, que ens està parlant tota l'estona de la insuficiència del llenguatge, tema tranversal de tot el coneixement modern. Dit d'una altre manera, el significant i el significat no s'assemblen ni per casualitat (observació que ja trobem en Ferdinand de Saussure, el qual, però, no en treu cap conseqüència ètica ni metafísica).

Per tant, cap discurs és veritat, sinó només un dir sobre allò, qualsevol cosa, que no pot ser dita.

Però oh, resulta que per Blanchot, qualsevol discurs és legítim, perquè només tenim el llenguatge, i l'autor només té el llenguatge, i hi té dret, té dret a provar-ho. La circumstància ètica del discurs, ja que no hi ha veritat, tampoc és comprovable, per la qual cosa el que hi ha és només discurs, sense veritat i sense ètica, només discurs infinit.

Aquest és, per Blanchot, l'espai de la literatura (vol dir la poesia, i vol dir moderna, però ell no ho diu, perquè sempre escriu per sobre del temps i de la història), on s'hi ha vist abocada (no explica mai perquè), i on resta perduda ara i sempre, infinitament. Perquè allò essencial no es deixa dir, i ens quedem a dins d'un afora inconegut (vol dir a la intempèrie).
 

La francesada textual per la fi del Discurs
Maurice Blanchot no s'equivoca gens. Però fa una francesada textual, i deixa al lector esmaperdut. Destriat el què hi diu ( amb penosa dificultat i sense saber mai del cert si el tonto és ell o bé ets tu, qui llegeix), i el munt de categories (amb la seva llarguíssima i abstrusa explicació per delimitar el sentit exacte d'allò que vol assenyalar en aquesta o aquella categoria, sovint molt difícilment concretable, sobretot per una paraula nova, per dir una cosa que es diria molt bé amb una paraula vella, sobretot si aquesta paraula nova no té cap relació semàntica amb allò que vol dir...) que fa servir per dir-ho (categories inventades de dubtosa capacitat metafòrica, com "neutre", referit al misteri o més enllà), al final resulta que monssieur Blanchot ha descobert el final de la Història, però no com Fukuyama, per la victòria del capitalisme i l'arribada de la globalització, sinó per la fi del Discurs, a causa de la fi de la Veritat.

Aquesta tesi sembla escrita expressament perquè el seus col·legues es dediquin a tota mena de deliris pesudo-científics, però això no ha estat més que una casualitat històrica comuna, perquè el que fan el col·legues estructuralistes, sense saber-ho o no volent saber-ho, insistim, tal com fa el poble, és viure amb els temps, i els temps, que els poetes ja havien anunciat, tal com veu Blanchot en Hölderlin i tal com també en Hölderlin va veure Heidegger, són aquests: no hi ha veritat, no hi ha discurs de la veritat, estem en l'infinit del dir, malgrat Sartre i malgrat Camús, assenyala Blanchot, als quals esmenta molt suscintament, però els esmenta, conscient de la seva diferència ètica, que en Blanchot és totalment filla de Bataille, el maligne, però de manera molt més subtil i intel·ligent.

Així que tot discurs és fals (no pot dir allò que vol dir), però legítim (en l'intent de dir) encara que condemnat al fracàs abans de començar (d'aquí l'angoixa de l'escriptor), ja que dient el que no pot dir, l'autor desapareix en l'obra, que resulta ser el forat negre del no saber. Aquesta paradoxa és irreductible, car l'autor no pot deixar de dir ( no és veritat, el silenci de molts autors ho testimonia), empès per la necessitat de dir, i aquesta és la única veritat de l'autor, el fet d'intentar-ho cada vegada, malgrat al fer-ho, desaparegui com a persona-autor, convertit en no res en la seva obra, que és no-res.

Blanchot no opta pel silenci místic (com podria, ell no és poeta, és crític, un crític desesperat perquè allò que ha de criticar no diu res...), sinó que opta per la mística del discurs inútil, però que diu, perquè no es pot deixar de dir. Falsa mística, podríem dir, del francès, perquè ja el Tao va assenyalar que qui sap, no parla, i que qui parla, no sap. L'autèntic discurs místic és el silenci. L'altre és el silenci nominal, o sigui, dir sense dir res. Però a França, aquest silenci nominal és el paradigma.

Així que l'obra de Blanchot és un monument retòric francès (així com la de Heidegger és un monument retòric alemany, o la poesia de Juan Ramón Jiménez és un monument retòric andalús, etc...) dedicat a la fi del  Discurs de la Veritat ( gairebé tot el que diu ho ha dit Nietzsche de molt millor manera) i l'inici del Discurs de la Mentida Conscient a la recerca de la veritat reconeguda impossible que mai, però mai, serà dita...
 

La veritat de Blanchot. La mort. La desgràcia.
Malgrat la retòrica, Maurice Blanchot resulta vertader. Si el seguim aquí a allà, destriat, en resulta un pensador d'alçada, que veu tot allò que cal veure del coneixement contemporani. Perquè ell veu, principalment, la mort. El morir d'ara, nostre , modern. No és una gran descoberta, però és la seva obsessió, i és la de tota la poesia moderna, aquesta penosa mort sense Déu, orfes de divinitat, la mort d'Orfeu (tema que també l'obsessiona) quan veu que no pot veure, que si gira el rostre per mirar Eurídice, aquesta desapareix. L'ésser, si gira o enlaira o abaixa el rostre per veure, no veu res, i resta mort en vida. Així que la mort és el límit. Ell assenyala que va ser afusellat i en va sortir viu, en ocasió de l'entrada dels aliats a Normandia, quan ell va ser apressat pels alemanys en retirada i posat davant la paret per ser afusellat, moment en què una batalla es va iniciar molt a prop, i els soldats alemanys van sortir per cames, i ell, de cop, era viu, quan ja es veia, sentia mort. Des de llavors, la mort l'obsessiona com un coneixement fonamental, no només intuït, sinó sentit. Així que, d'aquesta veritat, suposadament biogràfica, Blanchot en treu un saber no falsejable, aplicat a la literatura i al discurs.

I d'aquí ve la desgràcia, el coneixement de la unitat perduda, d'allò impossible, sense remei, allò insuportable, del despullament que saber això suposa, el fet de perdre el poder de dir "jo", i la degradació del desgraciat que ho sap (els poetes), perquè no poden deixar de ser, la pèrdua de la gràcia (tema de Carles Riba), tema cristià. La desgràcia, "l'experiència de ser com impossibilitat (...) essent allò mateix que el pensament, la desgràcia implicaria la impossibilitat en el pensament" (Sergio Cueto, M.B, El ejercicio de la paciencia, Rosario, 1997,p.21). "el pensament de la desgràcia precisament és el pensament que no es deixa pensar" (DI, 203).

El món resulta un desert. Ens quedem extraviats: "la vida estranyada i la mort feta inaccessible. És l'horror de ser com a ésser sense fi" (DI. 204).

Però no ens podem quedar quiets, segons Blanchot. Cal seguir pensant, cal pensar la impossibilitat de pensar (tal com fem en el curs, efectivament). Per tant cal estar atents, cal l'ATENCIÓ (terme pres a Simone Weil, una autèntica mística), i esperar, estar en l'espera (això ens porta altre cop al Tao, a Pep Colomer, en la seva disponibilitat, cal estar disponible, ens porta al "Lichtung" de Heidegger, allò obert, a allò que no es pot dir però que qui ha entès, ja no torna enrere, de Wittgenstein, a allò obert, l'OBERT de Rilke, o aquell estar esperant al costat d'una porta que no s'ha d'obrir mai , de Pessoa...) : "el buit del pensament obert sobre el buit (és espera, diu Blanchot, buida espera del buit)" (Sergio Cueto, íbid, p.22).

Atenció que cau, apareix, en el llenguatge, impensadament, a l'escriure. Per això cal escriure, perquè allí apareix el producte de l'atenció. L'escriptura és el cercle on apareix tot allò de fora del cercle (DI, 140), per més que (infatigablement, que diria Borges) al final no hi hagi res : "res, finalment no hi ha res" (FP,22).

La consciència
Postura patètica de l'escriptor, obligat a escriure no res. Però l'escriptor no pot deixar de fer-ho, ja que l'Art, ens diu, "és abans de tot la consciència de la seva desgràcia, no la seva compensació" (EL, 68). O sigui que Blanchot, malgrat tot, està en la mateixa línia de Schopenhauer i de Macedonio, al reconèixer que l'art és la consciència de la tragèdia de la vida, que és morir, el seu absolut i límit insuperable (d'aquí les diverses variacions sobre la immortalitat de tanta literatura, entre ells la de Jorge Luis Borges, com veurem, com a manera infantil d'escapar de l'absolut, caient en una altre absolut irreductible, viure sempre). L'art és, per tant, consciència tràgica (els grecs ja ho van dir molt ben dit), i només és art aquell que té, conté, aquesta consciència, que vol dir aquesta consciència. Això mateix ens proposa Macedonio Fernández, en el seu "Belarte conciencial".

Però aquesta consciència és la desgràcia, dit per Levinas, "la consciència extrema seria la consciència de que no es pot sortir de la consciència" (Sergio Cueto, p.32). Llavors l'art resulta ser "un camí a una afirmació impossible", "exposant-se al risc del més complet extraviament" (íbid, p.33), ja que és un camí errant, del qual en resulta una experiència (el "caminante no hay camino/ se hace camino al andar(...) caminante no hay camino,/ sino estelas en la mar", d'Antonio Machado) d'allò que està fora de tot, de manera immediata i presencial, car l'ésser no té altre manera (igualment a com ho assenyala Macedonio), però sempre en l'espera, perquè el coneixement d'allò d' afora no arriba mai-.

L'obra literària és un exercici en l'espera d'aquesta experiència feta per vocació (recordem aquí el "vocatus" de Bernanos, i el "clerc" de Julien Benda; de fet , la "crida mística" genèrica), de la qual en resulta una exigència, perversa, ja que la vocació és una exigència que no exigeix res, perquè només s'està en l'espera passiva, d'una experiència que no arribarà mai...( és a dir, estem en un autèntic procés místic inacabable, ja que l'èxtasi o revelació o unió no es produirà, de la qual cosa podem deduir que es tracta d'un misticisme nihilista, o el nihilisme místic modern dels autors sapiencials fracassats del segle XX).
 

La paradoxa
El bucle infinit de l'escriptura segons Blanchot exhaureix la paradoxa. Escriure resulta ser una exigència impossible, la qual cosa resulta ser un autèntic oxímoron , on escric i desescric (obrar i desobrar, en diu), afirmo i nego, veig i no veig, hi sóc i no hi sóc, raono i irraono, etc...

La paradoxa encara es pot inclinar més, si resulta que per dir allò impossible que no podré dir mai, el que haig de fer és anomenar allò possible amb tota claredat, ser absolutament clar en allò que anomeno (recomanació poc seguida per molts autors, entre altres ell mateix, però que té molt de sentit, i en això Rilke hi té molt a veure, car només una gran visió de la realitat por fer aparèixer l'altre realitat; tot plegat té a veure amb "dir allò que es veu", ......, o veure el que es veu. Penso que Blanchot vol dir això quan parla de dir amb claredat).

Les paradoxes continuen: l'escriptor, per escriure, ha de desaparèixer com a Jo , i s'ha de convertir en un Ell, aquell que viu la soledat essencial, aquell que escrivint aprèn el que no sap i perd allò que l'impedeix saber, no pas per aprenentatge, sinó com un exercici sense progressió ni meta, on, en una nova paradoxa, l'escriptor ( i el lector, en part) s'allibera de sí, però no pas per quedar-se lliure, sinó per quedar-se en res, no res. La llibertat de l'individu pensant o escrivint és la seva pròpia pèrdua com a individu (un altre element místic, ja que el místic és aquell que desapareix com a Jo per entrar en un Ell o un Tot), per tal d'habitar "l'habitació del afora".

Però no pas per trobar cap veritat, sinó per trobar l'Error de l'Ésser (ens anem acostant a Cioran, gran profeta de l'error de néixer),  car l'Ésser és errant, i viu allò inhabitable, i sense casa ( trobem, també, la Intempèrie en Blanchot). Perquè ha captat "allò Neutre" ( és a dir, el Misteri) en cada cosa, que és tot allò que no és en allò que és.

Per captar això, l'escriptor ha de fugir del mormol, allò que hi ha entre la parla i el silenci, i de la xerrera, que és el pur parlar que no diu res vertader però tampoc diu res fals, però que fluint en tots els àmbits (i avui, més que mai, tenim xerrera arreu), destrueix el silenci i impedeix la paraula. Perquè l'escriptor només pot habitar la intimitat del silenci propi (això és pur Rilke; treballat a fons, trobaríem els principals motius de Blanchot manllevats d'uns quants escriptors), cultivant la passió de la indiferència (nou oxímoron), a través de la paciència, "l'espera sense desig, això és la paciència" (ED.101), la qual cosa ens recorda la idea inversa de Camús, pel qual primer se sap, i després no s'espera; aquí, per Blanchot, primer s'espera, per poder saber, tot i que mai se sabrà. En realitat volen dir el mateix, però Camús, sabent ja que no se sabrà res, ens indica que primer has de saber això, i que sabent això, ja no has d'esperar res. La posició de Camús resulta ser molt més radical que no la posició mística de Blanchot i dels autors que ell diu que estudia.

Anem acabant el camí paradoxal. Aquest exercici de l'experiència en l'espera pacient que resulta ser escriure, lluny de tot mormol o de tota xerrera, en l'interior del silenci d'un mateix, no té cap importància, no importa gens. Només si qui escriu ho ha assumit així, pot llavors decidir si escriu o no. És a dir, cal, a més a més, un deseiximent radical en el treball d'escriure, pel qual, si no escrius, no passa res, car escriure no té, al cap i a la fi, cap importància (de fet, ben mirat, res té cap importància en l'horitzó de la mort). Això ens recorda els versos de Machado "el arte es largo y además no importa", que volen dir el mateix.

Però si escrivim, escrivim en el desastre, car allò que escrivim escriu i desescriu infinitament el fracàs de l'escriure. Car "l'infinit de l'obra no és sinó l'infinit de l'esperit" (EL, 16).
 

El testimoni tràgic nihilista del poeta i de l'obra
" L'obra d'avui no té altre fe que si mateixa, i aquesta fe és passió absoluta per allò que només d'ella depèn suscitar, i que de tota manera, no pot descobrir més que en la seva absència, que tal vegada té el poder de manifestar però dissimulant-se a si mateixa el fet de cercar-ho: cercant-ho allí on allò impossible la preserva, i per això, quan es dona com a feina captar-lo en la seva essència, la feina és impossible; llavors, només es realitza en una recerca infinita, perquè el propi de l'origen estar sempre ocult allò que s'origina" (EL, 223). (cal traduir aquí "ocult" per "metafísica". Blanchot no ho fa mai.)

Fixem-nos que Blanchot parla d'ocultació, que mai es desocultarà. En això resulta més antic que no Macedonio, pel qual no hi ha cap ocultació, tot és a la llum ("Siesta evidencial").

El poeta és un exiliat, l'obra impossible. L'experiència de l'art és "la proximitat amenaçadora d'un afora vague i buit, existència neutra, nul·la, sense límit, sòrdida absència, asfixiant condensació on, sense parar, l'ésser es perpetua en forma de res" (un dels horrors de Borges, Jorge Luis, és precisament el perpètuament de l'espècie, l'incessant parir de les dones) (EL, 231/232).

"En relació amb el món que fonamenta la veritat a partir de l'afirmació decisiva, lloc on ella por sorgir, l'art representa originalment el pressentiment i l'escàndol de l'error absolut, d'alguna cosa no vertadera, per on el "no" no té un caràcter tallant d'un límit, sinó que és la indeterminació plena i sense fi que no té possibilitat de contacte amb allò vertader, que de cap manera allò vertader pot reconquerir i enfront al qual només es defineix convertint-se en violència d'allò negatiu" (EL, 232).

El nihilisme vital de Blanchot és rotund. L'obra literària és el lloc on es denuncia l'error de la veritat, de qualsevol veritat afirmativa. I això es deu a "la desaparició de les formes històriques d'allò diví" (idea que surt molt poc, com totes les d'arrel realment metafísica, però que finalment surt) (EL,235).

"El poeta es qui, pel seu sacrifici, manté en la seva obra la pregunta oberta. En tot temps, viu el temps del desemparament, i el seu temps és sempre el temps buit on ha de viure la doble infidelitat, la dels homes i la dels déus, i també la doble absència dels déus que ja ni hi seran més i que encara no hi són". (EL, 236) Pur Hölderlin, gairebé calcat.

Per tant, "com més s'aferma el món com a futur i el ple dia de la veritat on tot tindrà valor, on tot tindrà sentit, on el tot es realitzarà sota el domini de l'home i per al seu ús –(la societat burgesa)- més sembla que l'art hagi d'ascendir cap a aquest punt on res encara no té sentit (...) L'artista i el poeta han rebut la missió de recordar-nos obstinadament l'error, d'orientar-nos cap aquest espai on tot el que ens proposem, tot el que hem adquirit, tot el que som, tot el que s'obre sobre el cel i la terra, retorna a la insignificança, on el que s'apropa és allò no-seriós i no-vertader, com si a lo millor sorgís d'allí la font de tota autenticitat" (EL.236).

"Què serà aquesta paraula que destrueix i es destrueix? No ho sabem. Només sabem que correspon a cadascú de nosaltres portar-la, d'ara en endavant, al nostre costat amb la jove companya innocent, la que dóna i rep la mort com eternament" (RD, 106).

JMa Uyà
Desembre 2009 –Gener 2010.
Mas la Telleda i Pineda de Mar

(Sessió 11/02/2010)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010